Nietzsche contra els filisteus de la cultura
Acantilado publica, amb traducció de Lluís Fernando Moreno Claros, una versió de la tercera Consideració intempestiva del pensador alemany, on exalta la filosofia de Schopenhauer i augura la decadència de la cultura il·lustrada
També: Art, memòria i prodigi de les bones lletres
“Em recreo en la idea que aviat, algun cop, l’home se senti tip de la lectura, i també dels escriptors, que l’erudit un dia reflexioni, faci el seu testament i ordeni que es cremi el seu cadàver enmig de tots els llibres, sobretot els seus propis escrits (...) No arribarà l’època de tractar les biblioteques com llenya, pastura i brossa? La majoria dels llibres, en veritat, han nascut del fum i del vapor dels caps: doncs així tornaran a ser fum i vapor. I si no tenien foc al seu interior, que el foc els castigui! De manera que seria possible que en un segle futur la nostra època es tingués per un saeculum obscurum”.
Sembla una profecia i, en efecte, ho és. De la mateixa manera que, en cert sentit, també és un retrat (per endavant) de la societat digital en què habitem –un lloc on ens espien sense parar i els mecanismes de control sobre la nostra intimitat són absoluts– i en què l’objecte que simbolitza la venerable cultura il·lustrada (el llibre) és considerat un artefacte arqueològic, llevat que s’utilitzi com a regal, igual que un mocador de boutique. Vivim una Nova Edat Mitjana Tecnològica.
El visionari de Nietzsche
L’asombros –o potser no ho sigui tant– és que aquestes paraules, tan visionàries, van ser escrites fa més de segle i mig, el 1874, per un home que, igual que Rimbaud després de contemplar el foc de l’alta poesia, va acabar tornant-se boig.
Friedrich Nietzsche (1844-1900) amb prou feines va viure mitja centúria. En aquest breu temps va capgirar completament la filosofia. Va escriure aquest auguri sobre el nostre present amb només trenta anys, quan exercia com a professor de filologia clàssica –abans, fins i tot, d’haver acabat la carrera– a la universitat de Basilea, dos anys després d’haver commocionat el seu gremi amb la publicació de El naixement de la tragèdia (1872).
Friedrich Nietzsche
Havia deixat de ser un ciutadà alemany per adquirir la condició (vitalícia) d’apàtrida i els seus anhels militars (va intentar, sense èxit, combatre a la guerra entre França i Prússia) es van reduir a un mes com a infermer a Suïssa, on coneixeria de primera mà la diftèria i la disenteria.
No va ser el pitjor de la seva trajectòria: la seva llibertat com a docent universitari, i el rebuig als estrets mètodes de la filologia clàssica instaurats per l’escola alemanya –dogmàtics, rigoristes i erudits però també morts–, van provocar una tempestuosa ruptura amb la jerarquia del món acadèmic (que no li va permetre saltar de la filologia a la filosofia) i acabaria abocant-lo a una altra empresa més gran i incerta: l’escriptura.
Schopenhauer com a educador
Nietzsche va deixar la universitat i es va precipitar, amb una força comparable a la que mou els grans poetes, a entendre a fons el seu temps. D’aquesta empresa cabdal, a més de la seva filosofia, en sortirien les seves Consideracions intempestives, una sèrie de escrits sobre la modernitat del seu temps, compostos entre 1873 i 1876. Havien de ser tretze, però es van quedar en quatre. En ells recorria al llegat cultural de l’antiga Grècia per disseccionar l’Alemanya de la seva era, criticar el seu gremi –els acadèmics i erudits– i proposar un combat a mort contra les anquilosades institucions culturals.
Va triar fer-ho a través de l’exemple espiritual de Schopenhauer, a qui va dedicar la tercera entrega de la col·lecció, que ara publica Acantilado amb una nova traducció, un pròleg i les fèrtils anotacions del germanista Lluís Fernando Moreno Claros.
Portada del llibre 'Schopenhauer com a educador', de Nietzsche
Aquest assaig, que en realitat pot llegir-se com un desahogo íntim, no és tant un llibre divulgatiu sobre el pensament del pare del pessimisme filosòfic com una gloriosa reivindicació del seu esperit. Schopenhauer, als ulls de Nietzsche, encarna la figura del geni: algú que, en contra de l’hostilitat de la seva època (l’Alemanya del Segon Reich), pensa a la contra i desplega la seva visió de l’univers amb una inusitada llibertat.
“Allà, en cada línia” –escriurà el jove filòleg en les seves peces biogràfiques– “hi veia jo un mirall en què amb terrible magnificència contemplava alhora el món, la vida i la meva pròpia intimitat, (...) allà hi veia jo la malaltia, la salut, l’exili, el refugi, l’infern i el paradís”.
Com explica Moreno Claros en la seva fantàstica introducció al llibre, l’autor de El món com a voluntat i representació havia mort un lustre abans del desvetllament en el cim de la seva glòria (popular), després d’haver estat ignorat durant dècades per la cultura oficial del règim alemany. No és doncs estrany que Nietzsche hi trobés una figura a qui emular, un educador i un guia.
Schopenhauer era un filòsof pràctic i accessible malgrat la seva llegenda d’ogre, que va divulgar la disciplina de la metafísica fins a convertir-la en una col·lecció de consells vitals. Era, igual que ho seria tota la seva vida el seu exaltat deixeble, un pensador brillant, un escriptor eficaç i creatiu i un fustigador del món de les mentides, les mitges veritats i les vanes aparences, tres dels pitjors vicis que acostumen a predominar en els mentiders culturals.
Arthur Schopenhauer retratat per Ludwig Sigismund Ruhl (1815)
L’art, per a Schopenhauer, era l’únic atenuant davant el patiment, un consol davant l’adversitat i la porta d’entrada cap a la veritable espiritualitat. Aquest era el camí que l’autor d’Ecce Homo volia recórrer. La seva via de sortida davant el buit de la comunitat acadèmica. L’autor de Parerga i paralipòmena va ser el Sòcrates de Nietzsche: una manera de parlar de si mateix a través d’una figura interposada.
En la seva reivindicació, Nietzsche projecta moltes de les seves idees d’aquell moment –crític– en què es trenca el seu vincle amb la filologia i s’incorpora, sense més ajuda que la seva tenacitat i el seu talent, al camp del pensament a través d’un vitalisme rebel i valent, que no dissimula la veritat, sinó que l’exalta fins i tot quan no sigui motiu de celebració.
Schopenhauer va ser un filòsof esforçat, eremita i, alhora, sensible davant els focs d’una joventut desitjosa d’obrir-se camí –a cops de peu, si calia– davant les convencions. El que uneix tots dos, a més de l’idioma, és la seva fe cega en l’individualisme, la reivindicació militant de la sinceritat i la valenta defensa de l’autenticitat. Aquest admirable desig de no sotmetre’s, i per tant no ser sotmès, per cap classe ni espècie d’atadura social.
Els filisteus de la cultura
El qüestionament de la cultura institucional, representada pels que Nietzsche batejaria com els “filisteus de la cultura”, a qui Schopenhauer va definir d’aquesta manera: “Homes sense necessitats intel·lectuals o espirituals, sense cap aspiració cap al coneixement i la lucidesa, ni afany pel gaudi estètic”, però que “si la moda o l’autoritat els imposen algun gaudi d’aquest tipus procuraran suportar-lo el menor temps possible, com si fos una feina forçada”. Nietzsche és encara més precís: un cultifilisteu “es fa la il·lusió de ser ell mateix un fill de les muses i un home de cultura”.
Dit amb altres paraules: existeixen tota mena d’impostors en qualsevol àmbit social –i especialment en el terreny cultural–, personatges que prediquen el que no practiquen i per als quals la cultura, els llibres o l’art no són més que eines narcisistes per al lucre personal i assolir una estima i consideració social que no es fonamenta ni en el seu talent ni en el seu esforç. Qui no coneix personatges de carn i ossos, amb nom i cognoms, que no responguin fidelment a aquest arquetip?
Per a Nietzsche aquestes figures van ser, sobretot, els catedràtics i erudits del seu temps, els filòsofs d’aula, aquells que l’havien condemnat a l’ostracisme per dissentir de la seva autoritat, no sotmetre’s a la servidumbre voluntària i atrevir-se a escriure i pensar amb llibertat, sense replicar les seves preceptives.
La reverberació del seu drama particular es torna universal en aquest llibre, perquè aquests mateixos individus, o els seus germans bessons, existeixen en l’àmbit de l’empresa, el periodisme, les arts o l’educació, que el jove filòleg en rebel·lia no entén més que com l’acte d’alliberar els altres de les limitacions que qualsevol societat, ancestral o contemporània, imposa contra l’autonomia de criteri.
A la seva manera, Nietzsche s’estava retratant a si mateix en aquesta tercera Consideració intempestiva, projectant a més la seva manera de sentir la filosofia a partir de Schopenhauer, en qui troba la resplendor de l’extraordinari. Algú que ens adverteix sobre l’egoisme dels rics, per als quals l’art i el pensament són entreteniments o signes d’estatus, i la desconfiança davant l’Estat, que vol domesticar la intel·ligència per governar ciutadans útils i obedients.
Schopenhauer és com la flama que ens escalfa quan ens envolta aquella solitud a què la societat condemna tots els homes lliures, autònoms i honestos, la missió dels quals és denunciar la falsedat del món i edificar, sobre ella, un lloc on ningú no torni a mentir-se mai més a si mateix.
![Julian Barnes en el festival literario de Tallin, HeadRead, en 2019.](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/552345.jpg?p=c:720:405:nowe:58:93\/w:1706\/h:960&h=MY55JWeA"])
