Valeria Luiselli: "Cada generació llegeix els relats familiars d'una nova manera i des de nous llocs"
L'escriptora mexicana acaba de publicar amb el segell espanyol de Feltrinelli Principi, mig, fi, una novel·la on indaga en la memòria i en els relats familiars, en com aquests es transmeten i, en com reinterpretam els mites per entendre el món i la relació que tenim amb ell
Qui hagi llegit a Valeria Luiselli sap que es troba davant d'una grandíssima escriptora. Va néixer a Ciutat de Mèxic, però ha viscut per mig món. De Costa Rica a Sud-àfrica, passant per l'Índia. Ara resideix a Nova York. Fa set anys va publicar Desierto Sonoro, una gran novel·la escrita en anglès en què es relata el viatge d'una parella amb els seus fills de Nova York a Arizona, un llibre en què el relat familiar es barreja amb el drama dels nens separats dels seus pares a la frontera amb Mèxic. Luiselli presenta ara Principi, mig, fi. Una altra excel·lent novel·la en què la hibridació de gèneres, ja present en el seu primer títol, Papers falsos, torna a ser una de les seves característiques. Novel·la assagística, Principi, mig, fi té com a punt d'inici un viatge, el d'una mare i una filla que es traslladen a Sicília, d'on és originària l'àvia materna. La mare, escriptora, deixa Nova York i un matrimoni trencat per tornar a començar, però cap inici parteix de zero. Luiselli indaga en la memòria i en els relats familiars, en com aquests es transmeten i, en com els mites són rellegits i reinterpretats constantment en un intent d'entendre el món i la relació que cadascú estableix amb ell.
Principi, mig, fi és una novel·la que es llegeix com un assaig però pot semblar també un assaig amagat darrere la forma de la novel·la.
És un reflex del procés d'escriptura, que va durar sis anys i durant el qual vaig dubtar moltes vegades sobre què estava escrivint i sobre què havia de ser Principi, mig, fi. Hi va haver moments en què estava convençuda que havia de ser un assaig; després, m'adonava que era millor que fos una novel·la, ja que l'assaig no em permetia la multiplicitat de veus que volia incloure. En no voler generar un temps artificial i moure'm amb el ritme de la respiració dels fragments, l'assaig semblava la forma adequada. Tanmateix, després de molt de temps, Principi, mig, fi va decidir ser novel·la, si bé és un llibre la trama del qual no ha estat el motor de l'escriptura. La trama va anar emergint a mesura que vaig començar a entendre la relació que hi havia entre els diferents fragments, una relació que ve donada pels nuclis gravitacionals de les preguntes que es fan al llibre.
Diria que la novel·la no va ser escrita de manera lineal, sinó que hi va haver una feina de muntatge.
En part va ser així. De fet, és com si hagués estat anys i anys produint mosaics petitons i després, després d'haver acumulat un munt d'ells de diferents colors, textures, procedències, alguns de vidre i altres de pedra, els vaig poder disposar sobre la taula, per dir-ho així, i jugar a construir una estructura, una forma, una imatge última. Però per arribar fins aquí abans calia tenir la matèria i obtenir la matèria va ser el que em va portar més temps.
Valeria Luiselli Barcelona
Si recuperem el seu primer llibre, Papers falsos, ens trobem amb textos que es mouen entre el relat, la crònica de viatge, l'assaig… La hibridació de gèneres ha definit des de l'inici la seva escriptura?
Sí, perquè en realitat mai m'han importat gaire les diferències i la distància que pot haver-hi entre la novel·la i l'assaig. Sempre han anat molt units. L'únic llibre en què sí vaig prendre la decisió ètica i política d'aferrar-me a l'assaig i de treballar amb material documental i no recórrer a la ficció va ser Els nens perduts: allà tenia el deure de retratar la realitat de manera directa i clara, sense necessitat d'excursos.
A Desierto sonoro, vostè recorria al so i a les gravacions com a material literari. El so torna a estar present a Principi, mig, fi. Darrere d'aquest recurs existeix una idea de literatura expandida?
Absolutament. No considero que el format sonor sigui menor en termes jeràrquics al format llibre. Considero el llibre com l'objecte més perfecte que hi ha, però crec també que el so i l'escolta comporten un exercici importantíssim d'atenció. Ens resulta molt difícil estar atents i, de fet, no solem escoltar profundament del tot; tanmateix, escoltar amb atenció l'altre ens ajuda a estar al món d'una manera una mica més present.
La seva escriptura té quelcom de tectònica: el territori volcànic de Sicília i el mateix volcà Etna apel·len a les diferents capes no només del text, sinó també de la memòria i, fins i tot, de la imaginació.
M'agrada el que comentes. No ho havia pensat, però crec que les geografies ens permeten pensar la literatura. La geologia s'expressa en les formacions de pedres que hi ha i, llevat d'Arizona, no he vist un paisatge igual al que vaig trobar a Sicília, un paisatge de pedres que semblen haver-se congelat mentre es fonien, un autèntic palimpsest d'històries. La novel·la vol fer honor a aquest territori i replicar la seva estructura, feta de capes i més capes. Al mateix temps, la novel·la vol circumscriure's a un cercle més petit, el de la família, sense renunciar al context: d'una banda, el llenguatge i els relats que es transmeten d'àvia, mare i filla; de l'altra, els mites antics encara vigents que ens parlen de la situació present, del món d'avui.
A través de les figures de la mare, l'àvia i la filla vostè indaga en la transmissió de les històries i com aquestes es van modificant.
Se sol pensar que els relats de les famílies són una cosa que s'hereta de dalt a baix, és a dir, del passat cap al futur. Aparentment els relats construeixen una història que va en una sola direcció, cap endavant, però no és així ja que les històries no s'hereten tal com es conten, sinó que sempre hi ha una feina de reescriptura i relectura. Cada generació trena i llegeix els relats familiars d'una nova manera i des de nous llocs. D'aquí que, en tota família, els relats siguin més multidireccionals, complexos i fluids del que solem pensar. La suposada linealitat és impostada perquè sempre hi ha un viatge cap a un passat en constant revisió. Com a autora la pregunta que em plantejava és com escriure una història de viatges en el temps en què el viatge no sigui literal, però mostrés la mal·leabilitat del temps.
'Principi, mig, fi' Barcelona
D'aquí la figura mítica de Proteu, que és capaç de veure el futur, encara que no el reveli.
Proteu és un gran murri. És un dels meus personatges mitològics preferits i em resulta un misteri que no sigui més conegut. No crec que hi hagi un altre personatge oracular que tingui la capacitat de Proteu de veure no només el futur, sinó també el passat. Proteu ens porta a repensar la nostra manera de concebre l'invisible, perquè solem pensar que el desconegut és el futur, però no reparem en com de desconegut és també el passat.
La idea de reconstrucció a través de peces soltes es materialitza en la figura del mosaic que tenen les protagonistes a casa.
És així perquè a mi m'interessa la història material de les coses i les cartografies que es dibuixen quan et poses a pensar en els orígens d'un objecte. Un mosaic amb una efígie grega conté una història i les seves versions, és a dir, la història del mite i les seves variacions però, al mateix temps, el mosaic s'ha de pensar des de la seva dimensió material, des de la seva naturalesa com a objecte fet de materials diferents -pedres i vidres, principalment- provinents de llocs diferents: alguns del nord d'Àfrica i de països com Tunísia, altres dels tallers de vidre del Llevant. Pensem en tots els quilòmetres de mar recorreguts, en les persones involucrades, en les muntanyes saquejades… pensem en tots els elements que fan possible que un objecte així existeixi i ens adonarem de tot el que ens explica, de tota la informació que ens dóna l'objecte i la història de la seva fabricació.
La seva novel·la té quelcom de viatge de retorn, com l'Eneida, un retorn no heroic.
No és un retorn en el sentit grec, però és cert que tampoc no és victoriós, ja que, com passa a l'Eneida, no és el retorn a una casa que es recupera. L'Eneida té com a rerefons la fundació d'un Imperi, Roma, i alhora que explica la història ínfima d'uns personatges. Aquest joc d'escales m'interessa; en el meu cas, volia posar el focus en una història tan ínfima com pot ser la història d'un viatge d'una mare i una filla que, com els personatges de Virgili, es perden al Mediterrani. El que comparteixen aquesta mare i aquesta filla amb Enees és que ja no tenen una casa on tornar, Troia ha estat destruïda i cal tornar a començar.
Com passa a la seva novel·la, encara que aquest nou inici mai parteix de zero.
Cert, perquè on seria el principi exacte? Pel que fa a Principi, mig, fi resulta complicat assenyalar on comença: comença en la partida de la Nana de Sicília, en la seva gran travessia a l'altre costat de l'oceà, o comença en una muntanya de Tunísia, d'on es treu la primera pedra groga que conforma aquell mosaic que arriba un dia a Casale i que segles després desenterra aquesta nana siciliana i que la neta voldrà retornar? L'encantador del temps i dels principis és que són múltiples i, depèn de quin triïs per començar a explicar la història, aquesta tindrà desenvolupaments diferents.
I finals diferents.
En certa mesura sí. Al cap i a la fi vivim al mig, en el sentit que, en realitat, com passa a les novel·les, tot es juga al mig.
Valeria Luiselli Barcelona
A través dels mites i dels clàssics grecollatins vostè observa com les històries i les dinàmiques es repeteixen, però són sempre les mateixes.
És un misteri bellíssim que continuem llegint els mites i pensant a partir d'ells, potser amb una mica de nostàlgia, però tornem a ells per pensar en present. No m'interessa gaire actualitzar els mites, un gest molt freqüent en el món contemporani. No sóc particularment procliu a les reescriptures modernitzades i no era el que volia fer a la novel·la, on el que buscava era pensar en com aquelles mirades primerenques grecollatines ens tornen a ensenyar a observar el món que ens envolta, un món que ens continua resultant amenaçador i desconegut, malgrat tota la informació i el coneixement que media en la nostra relació entre el món i nosaltres. Crec que és important tornar a aquelles primeres mirades perquè són formes molt agudes d'atenció, que és del que més manquem.
En el fons, han condicionat la manera en què s'ha vist i llegit el món.
Ho continuen condicionant, encara que no en siguem conscients. Si ho penses bé, Empèdocles és una mena de superstar, la seva idea dels quatre elements és, probablement, un dels clixés més grans, més repetits i que més han condicionat la nostra manera de pensar i llegir la realitat. Tanmateix, sabem poc d'Empèdocles, no el llegim tot i ser un autor molt divertit. Fa no gaire vaig estar rellegint-lo per una classe que vaig haver de fer a la universitat; l'havia llegit amb vint anys i no recordava el seu enorme sentit de l'humor i la seva imaginació esbojarrada. En un moment del seu poema pòstumament titulat Sobre la natura, Empèdocles fa una cosmogonia, per després presentar una zoologia i així acabar en una mena d'epistemologia estranya i bella sobre com la ment i l'ànima poden realment conèixer tota aquella cosmogonia que ha descrit anteriorment. En la seva cosmogonia els elements es combinen i recombinen per les forces de l'amor i de l'odi, i aquestes forces van ser les que van generar els primers éssers animats, que Empèdocles imagina com a subjectes amb braços penjant, cames que caminen soles, ulls que busquen un front on enganxar-se… En la imaginació empedocliana hi ha humor per l'absurd i la imatge bizarra.
Abans parlàvem de tornar a començar. Des d'un punt de vista formal, l'elecció d'una escriptura fragmentària té alguna cosa a veure amb això?
L'altre dia, aquí a Barcelona, parlava amb Enrique Vila-Matas que un dels avantatges del fragment és que et permet tornar a començar moltes vegades. I no només això: et permet tornar a començar des d'un altre sentit. El fragment t'ajuda a no ancorar-te ni a una forma ni a un lloc únic des d'on narrar, sinó entrar al text a través de molts llocs i de moltes maneres: a través d'alguna cosa sensorial, d'imatges abstractes, però també molt concretes… Com a escriptora, per mi és molt important generar en els textos estructures i arquitectures internes que em donin moltes portes d'entrada. Si intento escriure de manera més lineal, em resulta difícil entrar al text i dir el que vull dir.
En la seva manera d'escriure l'organització a l'hora de construir l'obra és essencial. Fa vostè una feina similar a la que fa el muntador d'una pel·lícula.
De fet, l'altre dia, en explicar-li com havia estat el procés d'escriptura d'aquesta novel·la, un amic cineasta em va dir que el que feia tenia molt a veure amb el muntatge cinematogràfic. Potser sigui així, jo el que puc dir és que no he muntat ni filmat mai res.
Valeria Luiselli Barcelona
La seva novel·la és cinematogràfica i prova d'això és que llegint-la no podia no pensar en Stromboli de Rossellini.
La pel·lícula Stromboli ha conformat el meu imaginari, està molt present a la novel·la. Per això em vaig alegrar tant en saber que Alice Rohrwacher està rodant una pel·lícula amb Rosellini a Stromboli. És un bellíssim retorn a l'inici. També m'ha influït el director Vittorio de Zeta, que té una sèrie molt bonica de documentals sobre la Sicília dels anys 50. Són una mena de documentals d'entre quinze i vint minuts sobre la realitat siciliana d'aleshores, el volcà, els pescadors…
En un moment de la novel·la, la mare diu que el que li fa tenir ganes de seguir endavant és escriure alguna cosa que no pot escriure's.
Per mi l'escriptura és un estat d'ànim. Si no estic diàriament observant i pensant a través de l'escriptura em resulta molt difícil la vida quotidiana. Sense escriptura els dies són simples números del calendari. Quan estic escrivint qualsevol conversa, trobada o moment de la vida adquireix un sentit particular i interessant. Jo sempre escric, encara que no estigui treballant en un projecte clar. De fet, quan començo el procés d'escriptura d'un llibre no solc tenir clar de què anirà i com serà. Jo sempre prenc notes. La pàgina en blanc no és per mi un tema perquè mai està en blanc, en el sentit que sempre estic en diàleg amb altres llibres. La invenció no comença sobre el buit, sinó amb una conversa amb altres textos.
A Papers falsos, afirmava: “escriure: foradar parets, trencar finestres, dinamitar edificis, excavacions profundes per trobar, trobar què, no trobar res.”
És curiós. Papers falsos i Principi, mig, fi es porten 20 anys, però es veu que una té les mateixes obsessions sempre. Fa vint anys que tinc clar que l'escriptura neix de la lectura activa i de l'observació atenta i activa del món. En altres paraules: de la lectura de llibres i del món.
Existeix una posició ètica en aquesta definició d'escriptura?
Per mi l'escriptura no succeeix des de l'aïllament. Potser perquè sóc mare des que escric mai he conegut un món sense soroll i interrupcions i sense necessitats urgents. Això, almenys en la meva opinió, dóna més sentit a l'escriptura també. Crec que les escriptores de la meva generació hem tingut més sort amb l'escriptura i la maternitat com, en gran mesura, sí van haver de fer les escriptores de generacions anteriors que havien de no deixar traslluir la seva realitat com a mares per ser preses seriosament. A base d'insistència i tossuderia, hem canviat una mica aquest panorama.
