Galdós segons Pisón
Martínez de Pisón ha rellegit tota l'obra de Galdós, inclosos els Episodis Nacionals, per glossar el seu escriptor preferit a la col·lecció d'Alianza 'dues tardes amb...'
També: Grans tempestes en un got d'aigua
L'altra nit, passejant pel barri de Malasaña, casualment em vaig trobar davant d'una casa a la façana de la qual un cartell de l'ajuntament diu: “En aquesta casa va viure Ramón Villaamil, protagonista de Miau de Benito Pérez Galdós”.
Em va colpir trobar-me davant d'una casa del món físic en la qual va viure amb la seva família un personatge literari, segons l'estètica de Galdós, que a totes les seves criatures els atribuïa domicili i detallava els seus ingressos econòmics. Com podia una novel·la no gaire llarga, que va escriure en només dos mesos, però esplèndida, cabre, juntament amb les reverberacions que provoca en la consciència i la memòria dels lectors, en aquella casa tan petita i sòlidament real...
Els sopars de Pisón
Vaig estar pensant en Galdós, en les novel·les que li he llegit, al llarg dels anys, que la veritat no són moltes: Miau, Fortunata i Jacinta, La Desheredada, les novel·les de Torquemada, totes sensacionals, i també alguns dels seus Episodis nacionals que se'm queien de les mans.
![L'escriptor Ignacio Martínez de Pisón.](["https:\/\/a2.elespanol.com\/cronicaglobal\/2026\/02\/21\/creacio\/1003742735051_15746098_1920x1280.jpg"])
L'escriptor Ignacio Martínez de Pisón. Europa Press
Després vaig pensar en Ignacio Martínez de Pisón. Quan ve des de Barcelona a Madrid s'allotja a prop de Malasaña, i segurament s'haurà aturat també alguna nit davant d'aquest cartell i s'haurà estranyat, com jo mateix.
En aquelles ocasions en què ve a Madrid “convoca” a sopar a l'antiga casa de menjars El Bierzo una dotzena d'homes i dones de lletres, alguns dels quals valoro molt i tots em són simpàtics.
El llibre de Pisón sobre Pérez Galdós
En un d'aquests sopars, farà dos anys, em va dir Ignacio que Sergio del Molino i Pilar Álvarez, que dirigeixen a Alianza la col·lecció “dues tardes amb…”, que són llibres prims, breus, en què escriptors d'avui glossen el seu autor clàssic preferit, li havien suggerit que escrigués sobre Galdós.
Tota l'obra
Fa uns mesos, en ocasió d'un altre d'aquests sopars a El Bierzo, em va dir Pisón que el llibre de les dues tardes amb Galdós s'anava a publicar, i que per escriure'l s'havia llegit o rellegit tota l'obra de don Benito.
--Sense els Episodis nacionals, suposo-- li vaig preguntar.
--Amb, amb els Episodis. Tota l'obra.
Caram, això no és gaire espanyol. És clar que hi ha gent rigorosa però tendim més a l'escaqueig i a la improvisació.
A Pisón jo el comparo amb un camió dièsel, d'aquells que no fallen mai, no es desvien mai de l'objectiu marcat, no es perden per camins paral·lels, no fan avançaments impropis, no s'adornen, arriben sempre on es proposen.
![Portada del libro sobre el rey emérito, publicado en francés, con la ayuda de Laurence Debray](["https:\/\/a2.elespanol.com\/cronicaglobal\/2026\/04\/11\/actualitat\/1003742750483_15950638_320x180.jpg"])
En tot el que escriu és perfecte, i d'una tenacitat sorprenent. I aquest llibret, aquest assaig, que en realitat té gairebé cent pàgines, no és una excepció. Jo suposo que serà el punt de partida o l'assaig general d'un altre Galdós del futur, del doble o triple d'extensió, ja que lectures tan copioses que desemboquen en un text menys llarg vulneren les lleis de l'economia que també s'apliquen a la literatura, i a les nostres pròpies vides, quan volem obtenir de la mínima inversió el màxim benefici. Però Pisón sempre més per als teus diners.
Una escena irreal
Dues tardes amb Galdós reivindica el novel·lista clàssic a qui algun literat amb mala bava va adjudicar el malnom de “Don Benito, el garbancero” i s'atura en la seva matisada visió de la reina Isabel II, La dels tristos destins, a l'Espanya de les guerres carlines, en la modèstia i bondat del prolífic novel·lista que procurava eludir els banquets que se celebraven en el seu honor però assistia a tots els que es tributaven als seus col·legues, en les seves relacions amb Emilia Pardo Bazán, en la seva crònica precarietat econòmica, “va viure tota la seva vida una mica de prestat, compartint sempre pis amb les seves germanes o amb algun nebot”, precarietat causada en bona part per la seva lleugeresa i generositat en el socors d'amics necessitats, en alguns recursos del seu estil que d'ara endavant “tots els escriptors realistes ho fan. O millor dit, ho fem”.
'Trafalgar', de Pérez Galdós
Basada en les cròniques i fotos que es van fer en l'ocasió, hi ha una descripció del moment en què Galdós, invàlid, cec, a qui gairebé només li quedava un any de vida, assisteix al parc del Retiro a la inauguració del monument que li va esculpir Victorio Macho –“les cròniques de l'època diuen que unes nenes del col·legi de cecs van lliurar un ram de flors al novel·lista i que aquest, emocionat, va recórrer amb les seves mans el monument per reconèixer-hi els seus propis trets”--, i ens sembla veure una escena irreal, una vaga fantasia o al·lucinació.
No gaire diferent de la que em va deparar, l'altra nit, la visió de la casa on va viure el cessant Ramón Villaamil.
