Grans tempestes en un got d'aigua

Ahir, estant a Barcelona, vaig obrir La Vanguardia i em vaig trobar amb una columna de la escriptora mallorquina Maria de la Pau Janer recriminant molt seriosament a Eduardo Mendoza que hagués dit, durant la presentació de la seva darrera novel·la, que Sant Jordi no té res a veure amb el Dia del llibre, que era un maltractador d'animals i segurament no va llegir un llibre en la seva vida.

A la senyora Janer li sembla que aquella broma “posa en qüestió una de les tradicions més estimades de Catalunya i una de les festes més belles del món.” Vaja per Déu, cal ser pèrfid i botifler i estar carregat d'autoodi per abrigar tan avieses intencions.

És notori que al senyor Mendoza no li agrada trepitjar bassals i en general procura no opinar gaire sobre qüestions polítiques. Probablement no va comptar que una broma sobre el patró de Bulgària, d'Etiòpia, de Geòrgia, d'Anglaterra, de Sèrbia, de Montenegro, de la corona d'Aragó i de Portugal a l'Edat Mitjana, de l'església ortodoxa russa, del moviment Escolta, d'unes quantes ciutats, i tema de tantes pintures renaixentistes impressionants, entre elles potser la de Carpaccio a la Scuola degli Schiavoni, que no s'ha de perdre ningú si té la sort de ser a Venècia, seria rebuda com una intolerable ofensa. (I no només per la senyora Janer, sinó també per molts lazis, a la premsa i a les xarxes socials, reclamant que es retiri al novel·lista la Creu de Sant Jordi).

Sulfurosos

Aquest episodi em va recordar el de 2011 amb l'ex alt càrrec socialista Gregorio Peces-Barba, que estava participant en una taula rodona a Cadis i va recordar la frase del general Espartero segons la qual cal bombardejar Barcelona cada cinquanta anys.

Òbviament, aquell polític, que no era un energumen sinó una persona la mar de raonable i intel·ligent, no ho va dir seriosament, no proposava de debò bombardejar la ciutat, però així va ser presa pels lazis, que no perden ocasió d'escandalitzar-se i clamar que els volem anorrear.

Pilar Rahola en aquella ocasió es va mostrar especialment sulfurosa. A Peces-Barba li van doldre aquells atacs torticeros, aquella santa indignació que ens semblava torticera, impostada per pur interès polític de retroalimentar el victimisme.

Però no. Amb el pas dels anys i pensant molt en la nostra mentalitat, avui he arribat a la conclusió que ni Rahola, ni Janer i companyia, s'indignen davant les bromes per càlcul, per treure'n profit polític. No, senzillament no distingeixen l'humor i la serietat. No entenen que es pugui parlar en broma. No li veuen la gràcia als acudits.

Allò de TMB

Sembla que fer bromes en públic no està ben vist. Els acudits caldrà explicar-los en privat, xiuxiuejant-los a l'orella del teu interlocutor, o en estances tancades amb clau. No t'oblidis de tancar també la finestra, no fos cas que se t'escapi per allà una rialleta. Sembla que una societat només pugui ser digna i mereixedora de respecte si es parla sempre seriosament, dins dels marges més severs de la correcció política, i si, en conseqüència, s'aposta per viure en el màxim avorriment. Hem de ser agelasts (incapaços de riure), segons el terme grec que Kundera va rescatar com a característica de les societats totalitàries.

D'acord, em vaig dir, tancant el diari. Prenc nota.

El que vaig agafar va ser el metro. Mentre esperava a l'andana va sonar pels altaveus l'anunci d'una targeta que la TMB s'ha inventat per al dia de Sant Jordi: la targeta “T-estimo”. No serveix per fer un trajecte, sinó com a punt de llibre, amb forma de tarjetren. La idea és que per Sant Jordi regalis un llibre, amb aquest punt de t-estimo, i a canvi rebis un petó d'agraïment. “Regala petons!”, deien, animosos, els altaveus.

Em va semblar trist. El que em faltava, vaig pensar. Donar, o rebre, petons induïts per la companyia de transports. Gairebé preferiria un petó de Judes que un petó municipalitzat. No sé exactament per què, vaig sentir que la filistea iniciativa de TMB estava en íntima connexió amb la tempesta que s'havia aixecat en un got d'aigua a compte d'un acudit proferit per un novel·lista sobre la sacrosanta figura de Sant Jordi.

Hi ha coses, vaig pensar, hi ha una petitesa d'ànima, hi ha una difusa niciesa, que no tenen remei, que estan definitivament tarades.