Els nostres estimats simulacres culturals
Cada Dia del Llibre es venen milers de llibres, però l'endemà, a les llibreries hi continua regnant la pau dels cementiris. La majoria de compradors del Dia del Llibre considera que ja ha complert amb la tradició i que fins l'any vinent no val la pena comprar cap altre llibre
Potser la situació de la cultura a Espanya no és per tirar coets, però a l'hora de fabricar simulacres més o menys versemblants, la veritat és que som insuperables. Fa uns dies va tenir lloc el nostre millor simulacre, el Dia del Llibre, així anomenat, segons alguns cínics, perquè és l'únic dia de l'any en què els espanyols compren un llibre.
Potser això és una exageració, però, fins on jo sé, els qui compren llibres al llarg de tot el curs solen tancar-se a casa seva en tan feliç data per esquivar, almenys a Barcelona, aquella massa de morts vivents que caminen amb un llibre en una mà, una rosa a l'altra i la mirada perduda a l'horitzó.
Cada Dia del Llibre es venen milers de llibres, però l'endemà, a les llibreries hi continua regnant la pau dels cementiris. La majoria de compradors del Dia del Llibre considera que ja ha complert amb la tradició i que fins l'any vinent no val la pena comprar cap altre llibre.
Un s'alegra que els llibreters facin el seu agost a l'abril, però la relació d'aquell gran dia amb la lectura és, diguem-ne, obliqua. A efectes pràctics, el Dia del Llibre només serveix perquè la gent se senti més culta (i més humana, si també hi ha hagut la compra d'una rosa), però aquesta sensació és falsa, per molt que el simulacre doni el pego als estrangers, sobretot si són escriptors, ja que marxen d'Espanya creient que això és la terra promesa dels literats.
El dia de Sant Jordi de 2026 a Barcelona Barcelona
Després arriben, és clar, les vendes reals. Molts llibres no arriben als 200 exemplars. Alguns no els compra absolutament ningú. El Dia del Llibre ha estat, simplement, una performance que interpel·la milers de ciutadans, com si els hagués cridat Spencer Tunick per posar nus i en massa en algun entorn idíl·lic. Tots sabem que el Dia del Llibre és una enganyifa, però fem veure que ens la creiem (a Catalunya, a més, l'emboliquem en una mena d'atmosfera patriòtica, com si Sant Jordi hagués nascut a Catalunya i no a la Capadòcia i representés, a més, la resistència del noble poble català davant el drac, que, com tothom sap, és espanyol).
El saló del còmic de Barcelona
Aquest mes de maig se celebrarà a Barcelona un altre dels nostres grans simulacres culturals, el Saló del Còmic. Tornarem a batre rècords d'assistència, però, quan acabi el certamen, la historieta d'autor continuarà tenint unes vendes lamentables en comparació amb les dels superherois americans i el manga japonès.
Els primers anys del Saló van semblar afirmar la indústria i la situació del còmic adult, però fa anys que els lectors de còmics sabem que les xifres d'assistència no tenen res a veure amb l'autèntica realitat de la indústria del còmic.
No enganyar els ingenus
Ja fora del món de la lectura, també es dona un altre gloriós simulacre amb la cerimònia de lliurament dels premis Goya, suposada gran festa del cinema espanyol que juga a ser Hollywood per un dia. S'entreguen guardons a tort i a dret i es dona la impressió que la indústria del cinema espanyol va vent en popa.
Res més lluny de la realitat: la gent es mostra remisa a veure cinema espanyol i les recaptacions de les nostres pel·lícules freguen sovint el ridícul, cosa que evidencia una manca de connexió entre autors i públic que hauria d'inquietar el nostre ministre de Cultura i fer replantejar la política de subvencions (cosa impossible si el ministre és Ernest Urtasun, la idea del qual del que ha de fer consisteix a tornar als indis el que els vam prendre durant la conquesta).
Llibres, còmics i pel·lícules són només tres simulacres, als quals suposo que podríem afegir-ne alguns més en temes que no controlo tant. Són uns fakes molt ben fets, com aquelles còpies dels rellotges Rolex que fabriquen a la Xina. Gairebé donen el pego: a Espanya tothom llegeix, els còmics són un sector cultural tan adult i rellevant com qualsevol altre, els espanyols s'identifiquen amb el seu cinema (se'ns informa de pujades a la taquilla, però obviant que el gruix de la recaptació correspon a l'última de Torrente).
La veritat és que fingim molt bé. Però només podem enganyar els ingenus.
