La poesia de Rainer Maria Rilke i el cant redemptor d'Orfeu

La poesia de Rainer Maria Rilke (1875-1926) té quelcom que l'assembla a les endevinalles i als auguris de l'oracle de Delfos. És hermètica. Misteriosa. Transcendent. I, igual que en els versicles de determinats profetes –i ell ho fou, sobretot per a si mateix, abans d'encarnar aquesta condició de guia còsmic per als altres–, en les seves paraules batega una ànsia d'intemporalitat que, per ser plenament entesa, requereix desentranyar un context –allò no dit, però que també forma part del poema– que l'autor txec, que sempre escrigué en alemany, conscientment no acaba de revelar del tot i que, igual que els silencis en una partitura musical, són una altra mena de música. 

El lector ha de posar de la seva part perquè tota la seva grandesa quedi a la vista. És molta, per descomptat, ni que sigui per la seva condició de meravellosa anomalia. En un moment de la història cultural en què la modernitat havia deixat l'individu sense agafadors –lluny de l'antic món encantat de la religió, frustrat davant les fal·làcies de l'empirisme científic– Rilke decideix exercir la tasca dels visionaris mentre altres escriptors del seu temps es refugien en la ironia, que és la retòrica ancilar del prosaïsme. 

KCRGIMA260325_1003742745304 LUMEN

Ningú no es va prendre mai tan seriosament la missió de vigilant que els clàssics atorguen al veritable poeta, encara que al seu voltant la seva època fos caòtica, convulsa i violenta. Sorprèn aquesta actitud valenta, i en cert sentit arqueològica, de pensar el cant poètic com un remei –l'únic possible– davant la intempèrie, el grau màxim de la qual és la mort. Així es percep en els seus Sonets a Orfeu, que Lumen publica aquest mes de març en una nova i excel·lent edició a cura de Adam Kovacsics i d'Andreu Jaume, responsables també de la versió de les Elegies de Duino que aquest segell edità el 2023 en la seva col·lecció –exemplar– de poesia. 

Kovacsics i Jaume han traduït de l'alemany aquests poemes amb el pretext del centenari de la mort de l'escriptor. I els acompanyen amb una selecció de correspondència privada on Rilke parla sobre la seva gènesi i amb els esbossos, descartaments i temptatives de molts d'ells, cosa que amplia el seu univers més enllà de l'obra estrictament escrita. La decisió s'ha de qualificar d'encert perquè, com dèiem, Rilke sorprèn per la seva decisió de no ser sempre explícit. De ser, sobretot, un escriptor per a si mateix. En aparença, un autor per a minories il·lustres. 

'Sonets a Orfeu' LUMEN

Cosa paradoxal, ja que l'assumpte principal d'aquesta col·lecció de poemes, culminació del cicle meditatiu iniciat amb les Elegies, on el que es perseguia era un camí, o una drecera al bosc, per escapar del laberint de la modernitat, és un tema etern: la superació de la mort. Una tràgica absència –la sobtada mort per leucèmia de Wera Ouckama Knoop, una jove ballarina de llavis carnosos, de qui aquests sonets són el seu cenotafi– en fou l'origen i també el seu destí, ja que el que Rilke fa en ells és enunciar la veritat existencial (davant la inevitable extinció) que cercava des de gairebé una dècada abans, a partir del dia en què començà la col·lecció de les seves Elegies. 

Els Sonets –datats al febrer de 1922 i publicats un any després a Leipzig per l'editorial Insel-Verlag–, com explica Andreu Jaume en el seu meravellós pròleg, ple de dades útils, suggeriments fèrtils i associacions lluminoses, foren fruit de l'arravatament provocat per la mort de Wera. L'episodi tingué lloc a Muzot, el solitari castell blanc del segle XIII, mancat d'electricitat, que, igual que un fantasma, encara s'alça a la comarca de Valais. Propietat de Werner Reinhart, comerciant i mecenes, que no cobrava lloguer al poeta, les habitacions de la torre de Veyras acolliren el poeta i la seva aleshores amant, Baladine Klossowska. 

Wera Ouckama Knoop.

En només tres setmanes, aturant la composició de les Elegies, Rilke va treure de dins seu totes les emocions que la notícia de la mort de la jove Wera, filla de la seva amiga Gertrud, causà en la seva ànima. Va fer quelcom més que un homenatge fúnebre: assenyalar l'única via –diríem que mística– que els éssers humans, pobres mortals, tenim a l'abast per suportar la relació siamesa entre el bell i el terrible i enfrontar-nos així a la inevitabilitat de la nostra desaparició. Els sonets són una teologia emocional, unipersonal, sense arguments ni raonaments que, a partir del fecund mite d'Orfeu, ens descobreixen que el cant és el mètode per conjurar l'espant de la mort –“la comprensió atroz”– i que som immortals mentre cantem a l'existència i ignorem el nostre fatum. 

Jaume escriu en la seva sòlida introducció: “Rilke assumeix que ja no és possible tornar de nou al món de la religió (...) i proposa que ens acostem als déus per darrere i no de front, oberts al que ells mateixos contemplen (...) En lloc de veure el déu com quelcom separat i enfrontat, i per tant susceptible d'erradicar-se, l'home pot ser l'òrgan de la divinitat, com observà Ortega. D'aquesta manera, tant Déu com la mort passen a formar part de la natura”. 

Rainer Maria Rilke i la seva amant, Baladine Klossowska, al castell suís de Muzot (1922).

El poeta dibuixa d'aquesta manera una nova forma de transcendència, d'arrel inequívocament estoica, basada en l'acceptació de la mortalitat, que és la via dolorosa per a la nostra salvació. No és una redempció material el que es prescriu. És una experiència d'ordre sensorial: som eterns, igual que els infants o els animals, quan suspenem la consciència de la mort. No és la durada de la nostra vida, sinó la intensitat amb què la vivim, el que pot consolar-nos del tràgic final. Aquesta és la llum que Rilke va entreveure en els seus sonets a partir de la influència de Les metamorfosis d'Ovidi i de l'impacte que li causà el gravat Orfeu cantant als animals (1500), obra del pintor italià Cima da Conegliano. Ambdós foren obsequis de la seva companya, Baladine Klossowska. 

El poeta, commogut per la mort prematura, es contempla a si mateix com algú amb capacitat per guarir-se a si mateix gràcies a l'art, de la mateixa manera que Orfeu, retornat de l'Infern, d'on no pogué rescatar Eurídice, encisa els animals terrestres. “Hi va sorgir un arbre. Oh, pura transcendència! / Oh, Orfeu canta! Oh, arbre més alt a l'oïda! / I es va fer el silenci. Però en aquell acallament / hi hagué un nou inici, senyal i transformació”. 

'Orfeu i Eurídice' (1862) EDWARD POYNTER

Per a Rilke, és l'home que canta –i mentre canta– qui crea la seva pròpia transcendència. L'immortalitat és aquell instant del temps (psicològic) que alhora queda fora del temps (ordinari), com succeeix quan interpretem una cançó. En aquell parèntesi no existeix la mort, que regeix (com a estació final de la vida) en el moment en què la música cessa. Rilke no postula als sonets l'ansietat del clàssic carpe diem. El seu evangeli òrfic predica una altra bona nova: la immersió total en l'experiència de viure, incloses tant les seves alegries com les seves calamitats. 

Cal resumir-ho a través de correlats objectius: un rastre de tinta sobre un paper, un vers perfecte d'un poema, el timbre d'un instrument de corda sobre l'immens buit del silenci. Un espai íntim acollit davant el curs del temps, aquell riu que ens condueix fins a la misteriosa desembocadura del Leteu. El coneixement total de la vida (amb la seva mort). Tots aquests signes són els que ens converteixen en éssers immortals. Machado va escriure: “Es canta el que es perd”. Rilke ens ensenya als Sonets a Orfeu que un canta el que un és. I que, en aquest gest, la vida i la mort esdevenen la mateixa cosa.

'Elegies de Duino' LUMEN