El llibre "valent" d’un fill per conèixer què hi ha en ell de l’home i cineasta Jaime Camino

Aquest senyor amb bigoti. És identificable. Però, qui és? Fins a quin punt el podem conèixer? De fet, potser és impossible i és millor que sigui així. La figura del pare sempre està present en un fill.

I en una filla, és clar, com demostra Emmanuel Carrère al seu llibre Koljós. La seva mare, Helène, es troba un dia amb el seu pare, que ha decidit treure’s el bigoti. I ja no sap qui és. Queda desconcertada.

En el cas de Teo Camino no serà així. Acaba de publicar Encara que ja no em llegeixis (Funambulista). Ha conegut, quan ja és plenament conscient de la seva pròpia personalitat, un pare gran, que afronta la seva etapa final, que el va tenir amb 51 anys i dos dies. I decideix escriure mogut per l’absència del progenitor: Jaime Camino, l’home, el cineasta, el director de cinema, de pel·lícules com Dragon Rapide, o de documentals com Els nens de Rússia. “És un llibre valent”, etziba Esteve Riambau, que va treballar i col·laborar amb el director de La vella memòria.

Riambau recorda la seva relació amb Jaime Camino. L’exdirector de la Filmoteca de Catalunya, que estava ultimant un guió amb Camino quan la malaltia ja no li va permetre continuar, aborda el llibre de Teo Camino a la presentació a la llibreria Documenta. Riambau considera que és un llibre "valent", perquè hi ha molts llibres sobre la figura del pare, però pocs que intentin comprendre l’home, sense idealitzar res, sense buscar que sigui un gran exemple.

Presentació del llibre de Teo Camino a la llibreria Documenta

I ho concreta Rosa Maria Prats, editora i traductora, que va ser professora de Teo en un taller literari de l’Ateneu barceloní. Prats assenyala que el periodista --ha treballat a La Vanguardia, Crónica Global i ara a Consumidor Global-- cuida el llenguatge i estableix un món propi. Hi ha autoficció a Encara que ja no em llegeixis, però també poesia, llibertat creativa, que permet a Teo Camino portar de la mà el lector perquè pensi en la seva pròpia vida, en la seva relació amb el pare. Sempre el pare.

Teo Camino, seriós, prudent, amb el gest precís, mai de cara a la galeria, dispara algunes paraules. "Volia mostrar tot l’amor que sento per ell". El nen aprèn, passeja amb el seu progenitor. No sap què porta dins i acumula un senyor que mai es va casar, que va ser pare tardà, amb 51 anys, que veia el món amb el desig sempre d’agafar-lo pel coll i transformar-lo en un guió i en una pel·lícula. Un home que havia perdut el seu propi pare als 11 anys, en un accident poc més que ridícul i molt tràgic, en caure-li un pal d’un tendal en un xiringuito de platja a Barcelona. Un nen que va madurar i que va fer del rescat de la memòria la seva principal missió en la seva vida professional, amb pel·lícules i documentals sobre el desastre que va suposar per a Espanya la Guerra Civil i el franquisme.

La bata del pare

Teo és un jove proper als trenta anys que viu la seva particular vida bohèmia a Londres. El lector quedarà captivat per aquestes relacions ràpides i plaents amb els seus lligams a la capital britànica, encara que amb noies que formen part del seu passat immediat. Torna a Barcelona forçat per les circumstàncies físiques del seu pare, que ja està a la seva última etapa vital. I refà, al llarg de les 350 pàgines del llibre, una vida, la de Jaime Camino, la de la seva relació amb el fill, amb el món literari barceloní, la que manté amb la seva mare, Margot.

Portada del llibre de Teo Camino

I sempre està present un domicili, el del carrer Balmes, centre neuràlgic, el cor del director de cinema, on acumula documents, cartes, llibres d’art. Com es tanca un pis quan mor el seu inquilí? Com es pot celebrar un funeral, si encara no s’han recollit totes les peces de l’armari del pare? Com llençar a les escombraries la bata en què s’entreveu la figura cansada del progenitor?

Jaimochu, com el presenta en ocasions Teo, deixa un llegat que valoren molts. Queden les seves pel·lícules, els seus documentals, els cartells que presentaven aquells títols, com el de Dragon Rapide, el primer film en què un actor representa la figura de Franco, i en què es recrea la seva vida quotidiana. Però queda l’home, el pare que té amants, que no es casa amb ningú. Que estima la llibertat, i que, potser, no ha sabut estimar una dona com a companya de vida. A l’home "alegre i seductor", també al "irascible i cruel".

Vol Teo conèixer l’home, per intuir com serà ell mateix d’aquí un temps, o com ja és? El bigoti el manté. Però això és circumstancial.

Les referències literàries i musicals són constants. És molt el que ha viscut Teo Camino sense ser-ne gaire conscient a mesura que anava madurant. El cineasta reuneix els seus amics al pis del carrer Balmes. Té una tertúlia literària i es veuen també al José Luis.

Però, què passa quan es veu el pare en una banyera en un estat no gaire presentable? Surt l’al·lusió a Patrimoni, de Phillip Roth, un llibre sobre la família de l’escriptor. Un dia cal cuidar el pare. Un dia un fill descobreix que és ell qui ha de netejar i mimar el pare. I això és definitiu.

Mai es podrà conèixer un pare. I està bé que sigui així. Però sí que se’l pot estimar amb tota la passió.

"La principal raó de la meva escriptura: la teva absència"; sentencia Teo Camino.