La cantante y actriz Marianne Faithfull
Cinema & Teatre

Marianne Faithfull, una noia dels 60

'Broken English', l'homenatge a la cantant i actriu Marianne Faithfull escrit i dirigit per Iain Forsyth i Jane Pollard: un documental incomplet i confús, exemple del que mai s'ha de fer

També: 'American Hostage': Un segrest en directe

Llegir en Català
Publicada

Filmin acaba de penjar Broken English (2025), un documental sobre la cantant i actriu Marianne Faithfull (Londres, 1946-2025) escrit i dirigit a quatre mans per Iain Forsyth i Jane Pollard, que ens sonen per un esforç anterior dedicat a Nick Cave, 20000 Days on Earth (2014), encara que no l'haguem vist, com és el meu cas. Suposo que els fans de la senyora Faithfull ens hem abocat al televisor, però aquest fan en concret, qui signa aquest article, no ha sortit gaire content de l'experiència audiovisual.

Cartell de 'Broken english' (2025)

Cartell de 'Broken english' (2025)

Broken English no vol ser el típic documental sobre algun famós. Pretén ser més que un documental, i això és una cosa que, llevat d'excepcions (pensem en Brett Morgen i el seu Moonage Daydream, brillant bogeria molt personal i molt reeixida sobre David Bowie), és per posar-se a tremolar, ja que acostuma a tractar-se de l'(discutible) obra d'art que un cineasta ha intentat fabricar a costa del creador presumptament homenatjat.

En aquest sentit, Broken English és un clar exemple del que mai s'ha de fer: la mirada manipuladora dels directors per aparentar com són de llestos, a costa de la pobra Marianne, que se'ls va morir en ple rodatge, com si intuís el que li estaven fent, pot resultar francament irritant.

Forsyth i Pollard s'han inventat una història en què, des del futur, s'analitza la vida i l'obra de la senyora Faithfull. El muntatge el controla un absurd Ministeri de la Memòria representat per l'habitualment eficaç Tilda Swinton, que aquí es limita a fer el que li diuen sense qüestionar-ho, com la resta d'actors contractats com a funcionaris del Ministeri de la Memòria.

Parlant clar, amb tanta ximpleria conceptual, la presència de l'homenatjada es va reduint, com la dels amics i coneguts que apareixen a beneir la pobra Marianne, que sembla una convidada de segona al seu propi funeral.

L'oblit de la figura principal

Amb tanta idea brillant i moderna, els directors fins i tot prescindeixen (o s'obliden) de traçar l'itinerari humà i artístic de Marianne, que ens és descrit amb una certa confusió (sort que ja ho sabíem gairebé tot de la senyora Faithfull abans d'empassar-nos aquest peculiar homenatge).

Tot aquí s'aborda de manera succinta i ràpida: la seva joventut al Swinging London dels 60 del qual va ser la cara més representativa, la seva aristocràtica família (descendia per via materna de Leopold Von Sacher Masoch, autor de La venus de les pells i creador del masoquisme).

La seva relació amb Mick Jagger, la seva addicció a l'heroïna i els anys que va passar tirada al carrer i en cases ocupades, la seva carrera cinematogràfica, de la desitjable motorista envasada al buit en cuir negre de Girl on a Motorcycle (1968) a la vídua onanista d'Irma Palm (2007), la seva resurrecció amb l'àlbum Broken English el 1979, els seus esplèndids discos de maduresa, en què tothom volia col·laborar, de Nick Cave a Jarvis Cocker, passant per P.J. Harvey…

Potser els documentals tradicionals no descobreixen la pólvora: relat biogràfic (freqüentment cronològic), bustos parlants, abundant material d'arxiu… Però solen complir la seva funció molt millor que les ideotes a l'estil Broken English.

O hi ha talent i diners, com en el ja esmentat cas de Brett Morgen i el seu peculiar (i espectacular!) acostament al multivers de Bowie, o millor oblidar-se d'intentar esmenar-li la plana a Marianne Faithfull, que ja va tenir una vida prou complicada com per aguantar que dos cineastes que han confós clarament les seves prioritats li facin un homenatge incomplet, confús i gairebé auto-boicotejat en nom de l'art amb majúscules.

Com si el de Marianne Faithfull no ho fos.