‘Grande d'Espanya’: Una estafa a dues bandes
Aparcant momentàniament la seva propensió a l'humor cruel, Cavestany i Fernández Armero han fabricat una comèdia per a tots els públics tan eficaç com divertida sobre un microcosmos solipsista de gent que va a la seva bola
'Gangs of London': L'art de la salvatjada
La nova sèrie de Juan Cavestany i Álvaro Fernández Armero, Grande d'Espanya (Netflix, sis episodis) és una comèdia força més amable del que acostuma a arribar-nos d'aquests dos senyors (Vergüenza era una mostra de post humor d'una crueltat molt en la línia de Larry David o Ricky Gervais), però això no vol dir que sigui pitjor o menys interessant. Bevent de Berlanga i Azcona, planteja un engany a dues bandes que dona molt de si, el que s'apliquen mútuament un aristòcrata tronat la gran il·lusió del qual és accedir a la Grandesa d'Espanya, Leandro, marquès de Monsalvo (Antonio de la Torre) i una noia de barri amb aires de grandesa, Conchi (Alexandra Jiménez), que va per aquí fent-se dir Sofia Carrington i lluïnt els vestits que agafa a la tintoreria on treballa quan no la veu la cap xinesa (que la detesta).
Leandro és un beneit majúscul, un dropo de set soles i un tipus d'una destresa inversemblant que recorda poderosament al Bertie Wooster de les novel·les de P.G. Wodehouse. Per accentuar la semblança, Leandro viu de la pensió del seu majordom jubilat, Fidel (Enric Benavent), que mai no l'abandona, tot i que motius no li falten. Tots dos es moren d'avorriment en un palauet de la família que no viu els seus millors dies (ni el palauet ni la família). Per sortir de pobre, Leandro confia cegament que li atorguin el títol de Grande d'Espanya, amb la intenció de prosperar a la cort.
Bons barris de Madrid
Això sí, per aconseguir els seus objectius necessita uns diners que no té (se suposa que per suborns i altres tripijocs), així que decideix posar a la venda el palauet (encara que el propietari és el seu pare ancià, que també està a la darrera pregunta).
Cartell de la sèrie 'Grande d'Espanya', a Netflix
Un bon dia, Conchi (perdó, Sofia Carrington) apareix pel palauet en una més de les seves absurdes passejades pels bons barris de Madrid, emperifollada i amb vestit i complements agafats a la tintoreria: s'ho passa bé així, simulant ser una rica que no sap què fer amb els seus diners. Leandro veu el cel obert. Mostra el palauet a Sofia, ella mostra interès a adquirir-lo i, com que no sap res de la situació ruïnosa del senyor marquès, flirteja amb ell.
Grande d'Espanya es basa en aquest malentès, el desenvolupa durant sis episodis i acaba amb un final pseudo feliç, però que deixa moltes coses a l'aire que potser s'abordaran en una segona temporada, depenent de com funcioni la primera.
Bajanades comunistes
El resultat és una comèdia tirant a amable, però sense cap rastre de cursileria, amb la qual Cavestany i Fernández Armero pretenen arribar a un públic més ampli del que han gaudit fins ara. La visió de l'aristocràcia opta per la ironia abans que pel sarcasme i funciona com una posada al dia de la que representaven quan la transició el marquès de Leguineche i la seva cort de tarats a La escopeta nacional, de Luís García Berlanga.
Imatge de la sèrie 'Grande d'Espanya', a Netflix
Els actors funcionen uns millor que altres. Enric Benavent està esplèndid com el més o menys fidel majordom a l'estil Jeeves obligat a mantenir el beneit del seu senyoret. Antonio de la Torre, que no destaca especialment en la comèdia, fa el que pot amb el seu ridícul marquès, però un hagués preferit veure-hi Alberto Sanjuan o Guillermo Toledo, qui, deixant de banda les seves bajanades comunistes, és un actor còmic sensacional (el recordo especialment com a protagonista de Crimen ferpecto, d'Álex de la Iglesia, i com l'insuportable cosí Pelayo de El asombroso mundo de Pocholo y Borjamari, la pel·lícula de Cavestany i López Lavigne a la qual gairebé ningú li va veure la gràcia i amb la qual jo vaig riure molt).
![Imagen de la serie 'La trampa'](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/573381.png?p=w:320\/h:240&h=lApvLZ0h"])
Aparcant momentàniament la seva propensió a l'humor cruel, Cavestany i Fernández Armero han fabricat una comèdia per a tots els públics tan eficaç com divertida sobre un microcosmos solipsista de gent que va a la seva bola (la grandesa d'Espanya, el desig de viure vides alienes), sense importar-li gaire una realitat que se'ls mostra hostil.
Juan Cavestany va batejar un dels seus incomprensos llargmetratges com a Gente de mala calidad. Així són també els personatges de Grande d'Espanya, però el seu indubtable patetisme resulta francament divertit.
