‘Un amor possible’, capitalisme salvatge korean style
‘Un amor possible’, candidata de Corea als Oscar, un retrat realista del capitalisme salvatge inspirat en la vaga pels acomiadaments dels treballadors d’una fàbrica per vendre-la als Estats Units
També: Dos emblemes femenins de l’absència: Carmen Laforet i Cecilia
Els treballadors es dividien entre “els vius” i “els morts”. Els primers eren els que havien conservat la seva feina. Els segons, els acomiadats. És la terminologia que utilitza un dels personatges d’Un amor possible del coreà Lee Chang-dong. En alguns països asiàtics capitalistes, com el Japó i Corea del Sud, l’acomiadament es viu no només com un drama personal, sinó com una vergonya social.
L’acomiadat —sobretot si és un home de mitjana edat, amb família— digereix la seva situació com una hecatombe, perquè el desbanca del seu rol a la comunitat. Alguns es refugien en l’alcoholisme i no són insòlits els suïcidis. Són habituals els grups de teràpia destinats a recuperar l’autoestima d’aquests pàries creats per un sistema que separa “els vius” dels “morts”.
El cinema coreà ha retratat aquesta cara B de la societat turbocapitalista en diversos títols que aborden l’assumpte amb plantejaments molt diferents. El més recent, Un amor possible, de Lee Chang-dong, ho fa des de la mirada humanista, sense concessions a la sensibleria ni a la demagògia.
![Cartell de la pel·lícula 'Un amor possible' de Lee Chang-Dong](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/576734.jpg?p=c:600:900:nowe:0:0\/w:1706\/h:2559&h=5AANxXWU"])
Cartell de la pel·lícula 'Un amor possible' de Lee Chang-Dong
Va guanyar el Gran Premi del Jurat al Festival de Venècia, és la candidata de Corea als Oscar i, després d’un fugaç estrena en sales, ha arribat a Netflix, que l’ha produïda i llançada internacionalment.
El 2019 Paràsits de Bong Joon-ho guanyava no un sinó dos Oscar a millor pel·lícula (el de millor pel·lícula i el de millor pel·lícula internacional), a més de millor direcció i guió original. Era la consagració del cinema coreà, que feia anys que demostrava la seva empenta. Una de les singularitats d’aquesta cinematografia és la seva insòlita capacitat per barrejar gèneres, tons i registres.
Aquest llargmetratge era un perfecte exemple de com forjar escenes que podien ser alhora tremendament dramàtiques, hilarantment còmiques i incòmodament violentes. Aquest virtuosisme creatiu es posava al servei d’una faula que radiografiava la lluita de classes sense treva en aquella societat asiàtica.
Retrat d’un capitalisme salvatge
El 2021 va arribar la sèrie El joc del calamar, èxit aclaparador per pur boca-orella, sense gran aparell de màrqueting al darrere, que va demostrar el poder de Netflix per crear un fenomen. En aquest cas s’utilitzaven la distopia i un joc macabre per retratar el capitalisme salvatge a la coreana, en què imperava el tot per la pasta (inclosa la pròpia vida).
El 2025 va ser el torn de No hi ha altra opció de Park Chan-wook, autor de joies com Old Boy i La donzella. En aquest cas es tirava del thriller i la comèdia negra per explicar la història d’un home de mitjana edat que, després de ser acomiadat d’una fàbrica paperera i acuitat per la necessitat d’aconseguir una nova feina, decideix eliminar sense contemplacions qualsevol altre candidat que li pugui fer ombra. La pel·lícula era una adaptació lliure d’Arcadia de Costa-Gavras.
I arriba ara Un amor possible de Lee Chang-dong, que és l’aproximació més realista a aquest assumpte. El cineasta es va inspirar en uns fets que van commocionar el país: la vaga dels treballadors d’una fàbrica, que protestaven pels acomiadaments per sanejar els comptes i vendre-la als nord-americans, va acabar dissolta amb contundent violència per la policia.
Amb aquests materials, la cosa podia fàcilment desembocar en un d’aquells pamflets fàcils i sentimentaloides a l’estil Ken Loach, però per sort el director coreà és molt més ambiciós i subtil.
Lee Chang-dong ha demostrat al llarg de la seva carrera —ara disponible completa a Netflix— la seva capacitat per abordar temes molt durs d’una manera continguda i amb un toc poètic. Vegeu títols com Oasis, Poesia o Burning. Aquí, partint del conflicte laboral, desenvolupa una trama molt sofisticada.
![Imagen extraída de la película 'Moscas'](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/573042.jpg?p=w:320\/h:240&h=796CVQ7o"])
Una documentalista està rodant una pel·lícula sobre els acomiadaments i s’acosta a un dels afectats, que no vol participar en el projecte. Sí que es mostra disposada a fer-ho la seva esposa i, a partir d’aquí, s’inicia una relació de complicitat entre ambdues dones, que acaben quedant per sopar amb els seus marits.
La consciència només des de fora
Un abisme social separa les dues parelles: l’obrer acomiadat i la seva esposa duen una vida molt modesta, amb creixents dificultats econòmiques. La documentalista i el seu marit —que va heretar una fortuna, es dedica a les finances i en el seu temps lliure fa de mecenes— són els prototípics pijoprogres: bonisme a dojo per netejar la mala consciència de classe, però nulla sensibilitat per moure’s en el món real.
En una brillant escena, la dona entrevistada suggereix a la documentalista que potser faria bé de no lluir una elegant brusa de marca ostensiblement cara mentre està filmant gent que s’ha quedat a l’atur.
'Un amor possible', Netflix
La situació empitjora quan la documentalista i el seu espòs conviden l’altra parella a passar uns dies de vacances amb ells a la fastuosa mansió de platja que el marit va heretar de la seva família. Allà la tensió anirà en augment fins a esclatar.
Però no esperi l’espectador un gir ultraviolent o una descàrrega desfermada de visceralitat emocional. Lee Chang-dong mai abandona la subtilesa i evita les obvietats i els excessos. La pel·lícula no proporciona eslògans mastegats. Planteja paradoxes i paral·lelismes, confiant en la intel·ligència de l’espectador perquè sigui aquest qui en tregui conclusions.
Abunden els moments memorables: l’aturat convertit en testimoni invisible de la festa d’aniversari d’una família desconeguda; el destí d’un xiulet que pertanyia a l’avi del financer (que, dada gens innocent, va ser policia durant l’ocupació japonesa); el bany alliberador en pilotes d’una de les protagonistes, connectat amb el record d’infància d’un altre dels personatges; o l’escena en què el fill de la parella proletària rega les plantes amb el jardiner de la mansió, de nou connectada amb la memòria infantil d’un altre dels personatges…
'Un amor possible', Netflix
És, de fet, molt significatiu que mentre la parella més humil té un fill, la parella pijoprogre té un gos. El nen —el que observa d’amagat les interaccions dels adults— és una de les mirades que marquen la pel·lícula.
Dret a parlar
L’altra és la de la documentalista. Aquest personatge, que intenta apropar-se amb la seva càmera al drama dels obrers sense feina, introdueix un joc metacinematogràfic i permet a Lee Chang-dong reflexionar sobre la seva pròpia mirada com a director. Amb quina legitimitat explica un les penúries de les vides alienes? La pretensió última en fer-ho és denunciar una injustícia o servir-se del dolor dels altres en benefici de l’obra pròpia?
![Fotografía de la película 'La invitación'](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/571778.jpg?p=w:320\/h:240&h=rPXhKc1G"])
Lee Chang-dong s’inspira en el desè manament del Decàleg de Krysztof Kieslowski, a qui està dedicat el llargmetratge: “No desitjaràs els béns aliens”. No es tracta d’un remake, perquè la història que aquí s’explica és completament diferent. Però el cineasta coreà s’inspira en la mirada humanista i crítica del mestre polonès.
Un amor possible dura dues hores i quaranta-cinc minuts. És de cocció lenta, es pren el seu temps per arrencar i manté sempre un ritme parsimoniós. Requereix de l’espectador atenció i paciència. Però l’esforç es veu recompensat amb escreix: estem davant d’una de les grans pel·lícules de l’any.
