El seu propi infern: fantasia eròtica, conte de terror, exercici estètic
El 9 d'octubre arriba als cinemes espanyols l'última pel·lícula de Winding Refn, El seu propi infern, en què el cineasta es lliura de les atadures narratives deixant total espai a l'estètica
També: La bola negra, variacions lorquianes i epopeia queer
Fons i forma. Com s'acompassen o quina es posa al servei de quina és la base de qualsevol debat estètic. Al cinema contemporani hi ha directors que han forjat un estil molt identificable només veient uns pocs fotogrames. Alguns exemples: David Lynch, Béla Tarr, Roy Andersson, Jim Jarmusch, Aki Kaurismäki, els germans Coen, Tarantino, Yorgos Lánthimos, Wes Anderson —el que més lluny ha portat l'estil com a marca— i el danès Nicolas Winding Refn.
El 9 d'octubre arribarà als cinemes espanyols el seu últim llargmetratge, El seu propi infern, exemple màxim de com aquest cineasta ha anat lliscant cap a un cinema cada cop més abstracte, que prioritza la potència visual sobre la trama, la forma sobre el fons.
![Cartell de la pel·lícula El seu propi infern](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/569372.jpg?p=c:2700:4000:nowe:0:0\/w:1706\/h:2527&h=m83Dr_UL"])
Cartell de la pel·lícula El seu propi infern
Crec que hi ha sobre Winding Refn un gran malentès, provocat per la seva pel·lícula més popular, el neonoir Drive, que a més és el punt d'inflexió que divideix en dos blocs la seva carrera. En la seva etapa inicial va cridar l'atenció amb la ultraviolenta trilogia Pusher, que tenia un aire de família amb el cinema de Tarantino, Danny Boyle, Guy Ritchie i els mestres del cinema d'acció asiàtic.
L'univers del tèrbol
En aquests llargmetratges ja s'entreveia un univers propi: el gust pels climes pertorbadors, els personatges sinistres de temibles màfies balcàniques (interpretats pel croat Zlatko Burić, un dels seus actors fetitxe), un erotisme tèrbol i truculent…
En aquesta etapa va fer també un intent fallit a l'estil Lynch amb Fear X, protagonitzada per John Turturro, i pel·lícules que exudaven testosterona i violència viril: Bronson, amb Tom Hardy, sobre el pres més perillós d'Anglaterra i la magnífica incursió vikinga Valhalla Rising, amb Mads Mikkelsen (que ja apareixia a Pusher).
Després va arribar Drive, producció nord-americana amb Ryan Gosling, que el va llançar a l'estrellat internacional. Era una cinta estilitzada i vibrant, que bevia del millor cinema negre dels setanta. En ella, el virtuosisme estètic es posava al servei d'una trama policíaca, amb un professional del crim convertit en cavaller errant i justicier. En aquest cas, fons i forma anaven de la mà.
De sèrie B i trama mínima
No obstant això, la veritable passió de Winding Refn —com la de Tarantino— és l'anomenat cinema d'explotació (per a qui no conegui el concepte: seria el cinema de sèrie B dels seixanta i setanta, quan els sistemes de censura s'anaven desmuntant i es va obrir la veda per elevar les dosis de sexe i violència a la pantalla). Tal és el seu entusiasme, que posseeix una impressionant col·lecció de cartells, que va reunir en un llibre espectacular, The Act of Seeing.
A més, durant anys va invertir temps i diners a restaurar joies i raretats del cinema d'explotació i va treure, per exemple, de l'oblit un bitxo rar com Andy Milligan —pornògraf, director de cintes de terror i gai amant del cuir, que va morir de sida—, de qui va rescatar Nightbirds, un exploit tan peculiar que acaba sent cinema experimental.
Tot això és rellevant per entendre la trajectòria del Winding Refn després de Drive. En lloc d'anar pel camí segur i repetir la fórmula d'èxit, va optar per la radicalitat estètica, recreant aquest cinema d'explotació que estima i reduint les trames a esquemes mínims.
El públic massiu i part de la crítica li van girar l'esquena i van xiular propostes com Només Déu perdona, ambientada a Bangkok i plena de baralles amb arts marcials, i The Neon Demon, amb les seves sensuals models caníbals.
![Richard Dadd, Titania Sleeping, 1841. Oil on canvas, 64.8 x 77.5 cm](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/567150.jpg?p=w:320\/h:240&h=Akyuf4DI"])
Època de sèries
L'aposta més extrema en el formal la va dur a terme en l'àmbit televisiu, aprofitant aquella època en què les plataformes vivien anys d'expansió i donaven carta blanca amb molta lleugeresa a cineastes de renom. La seva primera incursió, Massa vell per morir jove, produïda per Amazon, és probablement la sèrie més lliure i delirant mai produïda, juntament amb la tercera part de Twin Peaks que Lynch va aconseguir colar a una altra plataforma.
En ambdós casos, tot estava permès i tot es podia subvertir. Massa vell per morir jove tenia capítols de durades variades; alguns eren com pel·lícules independents, tant per trama com per longitud. I la història prenia tot tipus de viaranys i derives. Hi havia un parell de capítols veritablement inquietants, un en què apareixien dos sinistres germans pornògrafs i un altre amb una interminable seqüència de tortura en unes quadres.
Winding Refn va tornar a la càrrega amb Cowboy de Copenhaguen, produïda per Netflix, poblada per traficants d'armes, proxenetes, sicaris, bandes balcàniques i una jove amb presumptes poders espirituals. Ambdues sèries representen el cim del seu virtuosisme estètic: neons, música electrònica, climes decadents, panoràmiques de 360 graus, llargs trávelings que filmen personatges hieràtics, com si formessin part d'un tableau vivant.
A més, un erotisme que fetitxitza els cossos femenins, a mig camí entre models estilitzades i prostitutes (un imaginari deutora, en bona part, del fotògraf Helmut Newton), mentre que els personatges masculins són donats a la violència física desmesurada, amb tints sadomasoquistes. Tot plegat molt estilitzat, de manera que es crea un clima al·lucinatori, oníric, allunyat de la realitat tangible.
![Fotografia de la pel·lícula El seu propi infern](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/569375.jpg?p=c:1727:770:nowe:96:149\/w:1706\/h:761&h=zsqUSg9E"])
Fotografia de la pel·lícula El seu propi infern
Ara arriba El seu propi infern, d'argument tan difús que per moments sembla més una instal·lació artística per a un museu que una narració cinematogràfica. L'inici evoca el de Suspiria d'Argento, amb la protagonista endinsant-se en un món clarament irreal, en què es desenvoluparà tot el metratge. En aquest cas, una ciutat envoltada de boira i un gratacel il·luminat per neons.
El personatge (Sophie Thatcher) hi acudeix per rodar una pel·lícula i retrobar-se amb el seu pare (Dougray Scott), un tipus inquietant anomenat Johnny Thunders, com el rocker. I es troba també amb la seva madrastra (Havana Rose Liu) i una model molt jove (Kristine Froseth). Mentrestant, ronda L'Home de Cuir, un assassí sense rostre sorgit de l'inframón, al qual només es pot vèncer tallant-li les mans.
Amb ell s'enfrontarà un soldat (Charles Melton), que al Tòquio de la postguerra busca la seva filla segrestada i que diu: “Per atrapar un fantasma, t'has de convertir en fantasma”. I a la funció s'hi sumen escenes de ciència-ficció amb protagonistes femenines, suposem que la pel·lícula que estan rodant, basada en el còmic fictici Candy Foss, que és un homenatge a Barbarella.
Una trama al·lucinògena
Si tot això sona una mica estrany, no és que m'hagi embolicat resumint la trama, és que, en efecte, és estrany. Winding Refn ha explicat que va rodar aquesta obra després d'haver estat clínicament mort diversos minuts durant una operació de cor, d'aquí el seu to al·lucinat i la presència de l'inframón.
El plantejament només té sentit si es llegeix com un conte de fades pervers, amb el seu castell (el gratacel), la donzella en perill (la protagonista), el drac (l'assassí de cuir), el cavaller errant (el soldat), la madrastra i un instrument màgic i alliberador (una destral daurada).
Tots els actors interpreten els seus papers amb un buscat hieratisme, gairebé no hi ha diàlegs, la il·luminació té un to sempre irreal i tots els escenaris són decorats. El que es busca és l'artifici.
![Imagen extraída de la película 'The historiy of sound'](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/566114.jpg?p=w:320\/h:240&h=k_Ad4G0k"])
Un dels aspectes més destacables de la producció és la banda sonora de Pino Donaggio. La seva presència no és casual, sinó tot un homenatge: el llegendari compositor ha treballat amb Dario Argento, Lucio Fulci i Brian de Palma. Winding Refn l'admira, de la mateixa manera que Tarantino admirava Ennio Morricone i li va encarregar la banda sonora de Els odiosos vuit.
La música de Donaggio per a la pel·lícula és magnífica, combina passatges d'electrònica amb d'altres que evoquen el classicisme del Bernard Herrmann de Vertigen, amb tot el seu envoltant poder de seducció.
El seu propi infern està vagament inspirada —més en l'estètica que en la trama— en Her Private Hell, un sexploitation britànic de 1967, dirigit per Norman J. Warner, un dels reis del terror barat. El que aquí proposa Winding Refn l'acosta al David Lynch d'Inland Empire, ja alliberat de qualsevol atadura narrativa. Fallida però fascinant, El seu propi infern planteja el dubte de si l'estil com a màxima meta comença a devorar Nicolas Winding Refn.
