‘La bola negra’, variacions lorquianes i epopeia queer
Els Javis reprenen el llegat inacabat de Lorca: un relat poètic, eròtic i complex, d’una força visual aclaparadora, que dona veu a qui va ser silenciat
També: Richard Dadd: pintor, boig, assassí
Quan va ser assassinat a l’agost de 1936, Federico García Lorca va deixar diversos manuscrits inèdits —els Sonets de l’amor fosc, la peça teatral El públic…— i projectes inacabats. Entre aquests últims hi havia l’esborrany d’una obra de teatre titulada La bola negra. Només es conserven quatre fulls de la seva mà. En aquesta obra que no va arribar a escriure, el poeta tenia la intenció d’abordar de manera frontal la homofòbia.
L’argument era aquest: en Carlos, un jove de bona família, es presenta per ser admès al casino dels senyorets de Granada. La junta vota si admet o no el nou soci amb un sistema de boles blanques i negres. Guanyen per majoria les negres, cosa que significa que ha estat rebutjat, perquè es rumoreja que és homosexual.
L’any 2015 es va estrenar amb un èxit enorme a la Sala de la Princesa del Teatre María Guerrero de Madrid La pedra fosca del dramaturg Alberto Conejero. És una peça de cambra per a dos actors, als quals s’afegeix una veu en off als interludis. Els protagonistes són un pres republicà, ferit al front càntabre, a qui van a afusellar, i el jove soldat franquista que el vigila.
El custodi de Lorca
A mesura que avança la conversa entre ells, l’espectador descobreix que el pres és Rafael Rodríguez Rapún, futbolista, estudiant d’enginyeria i secretari de La Barraca, que va ser un dels grans amors de Lorca als anys trenta. Conejero imagina a l’obra que el poeta va confiar a aquest amant la custòdia dels seus manuscrits inèdits.
En realitat, a qui els va confiar va ser al crític Rafael Martínez Nadal, que va ser qui anys després va treure a la llum El públic. Encara que el mateix Martínez Nadal va explicar en alguna entrevista que li constava que existien dues versions d’aquella peça, la manuscrita que se li va lliurar a ell i una altra passada a màquina, que mai s’ha trobat. La persona que la va transcriure podria haver estat Rodríguez Rapún.
Això permet a Conejero imaginar-lo com el custodi dels inèdits lorquians. Conscient que el mataran, demana a Sebastián, el soldat franquista, que recuperi aquells papers, entre els quals hi hauria La bola negra —que a l’obra es diu La pedra fosca—, suposadament completa.
No és l’única llicència que es pren el dramaturg: Rafael Rodríguez Rapún va ser, en efecte, ferit en combat al front càntabre; es deia que va mostrar una valentia propera al suïcidi, potser per la culpabilitat que sentia per no haver retingut Lorca a Madrid, cosa que li hauria salvat la vida. No obstant això, l’amant del poeta no va morir afusellat pels nacionals, com s’insinua a l’acte final, sinó en un hospital, a causa de les ferides.
Ara arriba als cinemes La bola negra, dirigida pels Javis (Javier Calvo i Javier Ambrossi), en què Alberto Conejero és coguionista. El punt de partida és la seva obra de teatre, però la pel·lícula va molt més enllà i entrellaça tres trames situades en diferents marcs temporals (a les quals s’afegeix una quarta, molt breu i rodada en blanc i negre per diferenciar-la de les altres).
![Cartell de la pel·lícula 'La bola negra'](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/568338.jpg?p=c:1773:2531:nowe:0:0\/w:1706\/h:2435&h=kQXoUZfu"])
Cartell de la pel·lícula 'La bola negra' Movistar Plus i Suma Content
El resultat és un llargmetratge d’una ambició inaudita en el cinema espanyol, amb una estructura complexa molt ben trenada i amb una força visual —poètica, esperpèntica, eròtica— aclaparadora.
Tres trames trenades
Les tres històries que s’alternen i s’entrellacen se situen el 1932, 1937 i 2017. La central és la que reformula la peça teatral de Conejero, afegint-hi més personatges (entre ells, un general interpretat amb suma eficàcia i un accent català indissimulat per Albert Pla).
A la pantalla es fa molt més explícit que a l’escenari el vincle homoeròtic dels dos protagonistes, Rodríguez Rapún (Miguel Bernardeau) i Sebastián (un debutant i molt notable Guitarricadelafuente). I es mostra de manera explícita i molt dramàtica l’afusellament —que no va existir— de Rodríguez Rapún.
Fotografia de 'La bola negra' Movistar Plus i Suma Content
La trama de 1932 és la del jove Carlos (Milo Quifes) a qui rebutgen al casino amb les boles negres. Aquesta història —que deriva al final cap a una poètica surrealista desbordant— imagina l’obra que Lorca no va arribar a escriure. I el que connecta ambdós segments és el tercer, protagonitzat per un obès historiador gai (Carlos González).
Aquest personatge rep la notícia que el seu avi —a qui no ha conegut, perquè va abandonar la seva mare— ha mort i li ha deixat en herència un sobre, que ha d’anar a buscar a un diminut poble càntabre. I aquest sobre conté, és clar, l’element que lliga totes les històries.
Fotografia de 'La bola negra' Movistar Plus i Suma Content
Finalment, en les breus escenes en blanc i negre, apareix el mateix Federico García Lorca (Alberto Cortés) en els moments previs a abandonar Madrid, dos dies abans de l’esclat de la guerra civil, amb destinació a Granada, on l’esperava un destí funest.
![Imagen extraída de la película 'Cronos'](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/565142.jpg?p=w:320\/h:240&h=-0uVTOWW"])
Manifest queer
La pel·lícula es pot llegir com una mena de manifest queer que, a través de tres històries en temps diferents, parla del recorregut que va de la repressió a la tolerància, del tabú a la llibertat. Encara que en alguns moments apareix la tendència al didactisme i el subratllat dels Javis, la proposta està a anys llum d’aquells pamflets de traç gruixut que tant abunden en el cinema espanyol.
I si bé a alguns espectadors els pot semblar excessiu el desplegament d’imagineria homoeròtica —l’enorme escultura de Sant Sebastià assagetat, uns mariners que semblen trets d’un anunci de colònia de Jean-Paul Gaultier, uns soldats nus en una platja…—, crec que està plenament justificat en aquest llargmetratge.
Fotografia de 'La bola negra' Movistar Plus i Suma Content
Que no és gaire realista la desinhibida camaraderia homoeròtica entre les tropes franquistes i italianes en el context de l’Espanya ultracatòlica del bàndol nacional? Doncs no, però és que la pretensió no és fer una crònica verista de la guerra civil, sinó reivindicar el desig homoeròtic. I el cinèfil reconeixerà en aquestes escenes un homenatge a Beau Travail, la molt lliure adaptació que va fer Claire Denis de Billy Budd de Melville, en què la mirada de la cineasta projecta el seu desig sobre el cos masculí.
Els Javis són estendards del nou cinema queer espanyol apadrinat per Pedro Almodóvar, del qual també forma part l’insufrible narcisista i pretensiós provocateur Eduardo Casanova.
Els Javis van debutar amb to de comèdia amb la sèrie Paquita Salas i el molt almodovarià llargmetratge La llamada, divertida ximpleria que barrejava sense complexos el misticisme catòlic i el petardeig. Es van passar al drama trans amb tones de didactisme a la sèrie La veneno i van demostrar ambició i tendència a l’excés barroc amb una altra sèrie, La mesías.
El petardeig dels seus inicis desapareix completament a La bola negra, i el barroquisme està degudament apaivagat. Encara que apareix en el to d’esperpent valleinclanesc d’algunes escenes de la guerra (aquest capellà sense cames que ofereix les últimes confessions als condemnats) i en les imatges finals de l’episodi granadí, amb la poètica aparició de la neu.
En aquesta pel·lícula tan masculina hi ha quatre presències femenines episòdiques molt potents. Penélope Cruz apareix en una escena com una cupletista que canta cançons picants per entretenir les tropes franquistes i esmenta Edmond de Bries, figura històrica del transformisme que va triomfar al Madrid republicà.
Fotografia de 'La bola negra' Movistar Plus i Suma Content
Glenn Close —xampurrejant espanyol— interpreta una hispanista nord-americana experta en Lorca, en un paper farcit de tòpics vergonyosos. Lola Dueñas fa de la mare desquiciada de l’historiador gai. I finalment, hi ha la germana de Carlos (Natalia de Molina), que a la trama granadina serveix per retratar la situació de la dona a l’Espanya de l’època, per molta república que hi hagués.
![Fotografía de Allen Ginsberg](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/564028.jpg?p=w:320\/h:240&h=jSNIP_gZ"])
Agafant la figura de Federico García Lorca com a icona gai i partint de l’obra teatral de Conejero, els Javis han bastit una epopeia queer, un al·legat contra l’homofòbia, que dona veu a qui va ser silenciat. A l’escena final de la peça de Conejero, Rafael Rodríguez Rapún diu: “Vaig tenir tanta por, Sebastián, tanta por. Però et vaig trobar. Ara algú sap qui vaig ser. No desapareixeré. No del tot, oi?”
