Robert Frank i l'altra Amèrica
La Fundació Telefónica reuneix a Madrid les instantànies que el fotògraf d'origen suís va fer a la dècada dels cinquanta per contradir la idea del paradís americà
També: El Trecento també es va fer viral
No és possible entendre els Estats Units sense endinsar-se en allò que va saber veure el fotògraf Robert Frank. Sense ell no sabríem amb exactitud què va ser Amèrica al segle XX. Concretament sense un dels seus treballs més profunds i poderosos. Una mena d'aventura gràfica, humana i salvatge sorgida després d'un èxode de més d'un any —d'abril de 1955 a juny de 1956— al llarg de més de 15.000 quilòmetres.
En aquella travessia, l'artista va disparar unes 28.000 imatges i va utilitzar prop de 780 rotllos de pel·lícula que va carregar al compte d'una beca de la Fundació Guggenheim. Després, entre aquests milers de contactes, en va seleccionar només 83 instantànies per donar forma a un dels llibres més influents de la història de la fotografia: Els Americans.
![Una de les fulles de contacte de Robert Frank per al llibre ‘Els Americans’](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/571152.jpg?p=c:1024:600:nowe:0:82\/w:1706\/h:1000&h=Bj5aubPz"])
Una de les fulles de contacte de Robert Frank per al llibre ‘Els Americans’ FUNDACIÓN TELEFÓNICA
Educat en una casa acollidora i propens a una llibertat d'alta gamma, Robert Frank (Zuric, Suïssa, 1924- Inverness, Canadà, 2019) va arribar a Nova York en un vaixell de càrrega poc després de la Segona Guerra Mundial, amb tot just vint-i-dos anys. Portava amb ell una càmera Rolleiflex i una llibreta d'espiral amb 40 imatges.
El seu primer refugi contra la tempesta va ser la fotografia de moda a la revista Harper’s Bazaar, però ell va anar afilant un instint crític davant els desequilibris socials, l'estigma racial i l'excés consumista dels cinquanta, quan Eisenhower va mostrar al món la testosterona estatunidenca detonant al Pacífic la primera bomba d'hidrogen.
El paradís americà
Al volant d'un Ford Business Coupe, aquest tipus amb camisa de franel·la de quadres i un grapat de carrets a la butxaca es va llançar a descobrir què amagava aquell escenari de grandesa i consum, un país que fora del neó i la lluentor tenia vastes extensions tristes i solitàries i un grapat de gent lluitant per existir, una cruïlla d'edats, sexes i races assumits en aquell segon imprecís que només una càmera és capaç de captar com una veritat sublim, implacable.
La realitat que va atrapar a la trentena d'estats que va visitar semblava contradir la idea del paradís americà, aquella arrogància poderosa que venia eslògans al planeta.
Va ser el seu, en canvi, un viatge al moll de la solitud, al paisatge atroç de la injustícia amb una Leica penjada a l'espatlla. En un laberint de carn i llot, va retratar el despatx d'aquella altra part de la societat fecundada per la tristesa, les desigualtats, el racisme i el perfum agre de la desesperació.
Una dona observa algunes de les instantànies d’‘Els Americans’ de Robert Frank FUNDACIÓN TELEFÓNICA
En aquestes imatges hi ha música, hi ha plor, fa olor de pluja, de suor, d'estranyesa, de carrer, de fred. Tenen quelcom d'adagio sideral concebut amb una llibertat infinita a peu de camp. I és que Robert Frank va obrir la fotografia a una estètica nova, li va arrabassar el corsé, la va deconstruir. I es podria dir que la va despreocupar de detalls fins a fer-ne un art diferent, a la manera del jazz.
Fotografia fora del motlle
Luny dels codis de la fotografia documental tradicional, l'artista va desenvolupar un llenguatge visual radicalment nou. Es podria dir que les seves imatges se situen en els moments intermedis, fragmentaris i fins i tot incòmodes. Enquadraments inclinats, desenfocs deliberats i composicions aparentment inestables reflecteixen una experiència de la realitat marcada per la incertesa i la contradicció.
![Carmen Laffón trabaja en uno de los grandes lienzos de la exposición ‘El paisaje y el lugar’](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/561179.jpg?p=w:320\/h:240&h=j1_aupBu"])
Més que registrar el món tal com era, Frank va construir una manera de veure'l, d'interpretar-lo i de qüestionar-lo. Aquesta descàrrega travessa tot el projecte i constitueix un dels eixos fonamentals de la seva vigència contemporània.
Robert Frank no va ser mai un fotògraf amable. Per què, si el món que li interessava no ho era. Retratar també és assenyalar, exhibir, denunciar. I, en el seu cas, una altra manera d'oferir un nou quici de la història de l'art americà. Ell disparava des d'un lloc anímic que no amagava ni el tedi ni la violència.
“Les meves fotos no estan planejades ni compostes per endavant, i no anticipo que el espectador comparteixi el meu punt de vista. Tanmateix, sento que, si la meva foto deixa una imatge a la seva ment, alguna cosa s'ha aconseguit”, assegurava l'artista.
La recepció d'Els Americans —publicat el 1958 a París per Robert Delpire i ja l'any següent als Estats Units, amb un pròleg de Jack Kerouac— va ser profundament polèmica. Molts crítics van rebutjar la seva estètica, allunyada dels cànons dominants.
En canvi, per a d'altres va suposar una forma de reconeixement immediat: una confrontació directa amb realitats invisibilitzades o negades en l'imaginari col·lectiu. Amb el pas del temps, el projecte ha experimentat una valoració inversa fins a consolidar-se com una obra clau per entendre l'evolució de la fotografia i de la cultura visual contemporània.
Així es presenta a l'exposició Robert Frank & Els Americans de l'Espai Fundació Telefónica a Madrid, que reuneix fins al proper 1 de novembre les 83 imatges del llibre, exposades en el mateix ordre. Aquest format evidencia la construcció narrativa del projecte i permet identificar els motius recurrents de la seva proposta: la vida al carrer, la tensió racial, la cultura de l'automòbil, els espais d'oci i la presència constant de la bandera estatunidenca.
![Algunes de les edicions d’‘Els Americans’ de Robert Frank, a l’Espai Fundació Telefónica a Madrid](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/571150.jpg?p=c:709:1298:nowe:155:0\/w:1706\/h:3123&h=2KjDOfON"])
Algunes de les edicions d’‘Els Americans’ de Robert Frank, a l’Espai Fundació Telefónica a Madrid FUNDACIÓN TELEFÓNICA
El recorregut s'enriqueix també amb les fulles de contacte ampliades amb una selecció que mostren la intensitat de la seva feina, la repetició de motius i la precisió de les seves decisions visuals, així com un mapa amb les diferents rutes del seu viatge.
Després de publicar aquesta aventura, Robert Frank es va anar distanciant de l'ofici. Es va instal·lar a les arenes movedisses del cinema. El 1972 va fer un excel·lent documental sobre els Rolling Stones, Cocksucker Blues, en què va recollir el costat més impetuós de la banda l'any en què les seves gires arribaven a temperatura de sabbat (sexe, alcohol i drogues).
![Joaquín Tusquets de Cabirol, en febrero de 1957 del archivo fotográfico de Joaquín Tusquets de Cabriol](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/554340.jpg?p=w:320\/h:240&h=ni4R1bbL"])
Tot i que la banda —“és maleïdament bona, però si la mostrem als Estats Units mai més ens permetran entrar al país”, expliquen que va dir Mick Jagger— va aconseguir que un jutge restringís les seves projeccions a cinc vegades l'any i sempre en presència de l'autor.
Després va tornar de nou a la Leica, va acceptar pocs encàrrecs fotogràfics, es va endinsar en el collage, el ratllat de negatius i les intervencions pictòriques sobre la còpia positivada, va reaparèixer per a algun videoclip de New Order i Patti Smith i va muntar un grapat d'exposicions, com la retrospectiva que li va dedicar la National Gallery de Washington el 1994.
Els darrers anys, va replegar encara més els seus escassos entusiasmes i va decidir tallar amb gairebé tot a mesura que se li acumulaven les tragèdies familiars. “La fotografia ha de contenir la humanitat del moment”, solia dir per explicar què sentia en acostar la seva còrnia al visor d'una càmera.
