Yayoi Kusama, el 'pop' i l'infinit
Mor als 97 anys Yayoi Kusama, l'artista japonesa reina dels punts, obsessionada amb l'infinit, escultora i dissenyadora d'aparadors per a marques de luxe
Aquest 27 d'agost ha mort Yayoi Kusama. Letra Global recupera en homenatge a l'artista japonesa, el text —publicat a l'agost de 2023 amb motiu de la seva exposició al museu Guggenheim Bilbao—, un recorregut a través de la seva vida i trajectòria professional.
Si no és vostè un expert en art contemporani, és probable que tingui una visió força distorsionada de l'artista japonesa Yayoi Kusama (Matsumoto, prefectura de Nagano, 1929). Sens dubte haurà vist algun dels aparadors que ha dissenyat per a les botigues Louis Vuitton i, si disposa vostè d'un compte corrent sanejat, potser fins i tot hagi adquirit alguna de les bosses dissenyades per ella per a la marca de luxe.
Aparadors i accessoris molt vistosos i fàcilment identificables pels seus colors vius i emblemàtics punts. És possible que també hagi sentit que aquesta dona ja anciana -94 anys- viu des de fa dècades voluntàriament reclosa en un psiquiàtric, d'on surt cada dia per treballar al seu taller proper i on torna a dormir; i ja se sap que els creadors amb problemes mentals generen fascinació i donen per a titulars vistosos.
Retrat de Yayoi Kusama . Cortesia d'Ota Fine Arts, Victoria Miro i David Zwirner © YAYOI KUSAMA
Kusama ha passat de ser una artista menyspreada i després llarg temps oblidada a convertir-se en una mena d'estrella mediàtica: en els últims anys no només ha publicat la seva autobiografia -La xarxa infinita-, sinó que hi ha fins i tot diversos llibres infantils que sintetitzen la seva vida i celebren els seus acolorits punts. I els museus -àvids des de fa un temps per treure de sota les pedres artistes femenines per no ser acusats de retrògrads- li dediquen vistoses retrospectives. Ara el Guggenheim Bilbao presenta una exposició (oberta fins al 8 d'octubre) sota el títol de Yayoi Kusama: des de 1945 fins avui. Tot això podria portar a sospitar que estem davant d'una artista banal per a aquests temps banals, però la seva trajectòria és més complexa i rica del que pot semblar a primera vista.
Quan tenia 26 anys, Kusama va escriure des del Japó una carta a la pintora nord-americana Georgia O’Keeffe. Li demanava consell perquè al seu país se sentia una rara avis. La seva família, rics comerciants de províncies, volia casar-la i veia amb mals ulls l'obstinació de la noia per dedicar-se a l'art. Per a la seva sorpresa, O’Keeffe li va respondre, i encara que li va dir que ella vivia molt allunyada dels centres culturals americans -ja feia temps que estava instal·lada al seu ranxo de Nou Mèxic-, li va oferir alguns consells i la va animar a viatjar als Estats Units.
'Sala d'espills de l'infinit'. Cortesia d'Ota Fine Arts.
Kusama va fer una primera exposició a Seattle i es va instal·lar a Nova York el 1957. Abans de marxar del seu país natal, va destruir bona part de l'obra que havia creat fins llavors, perquè aquell viatge havia de suposar un nou inici des de zero. Les obres juvenils que van sobreviure permeten veure una artista a la recerca de la seva veu. Hi abunden les formes abstractes d'aires orgànics i aspecte inquietant, que recorden Fautrier, i es poden percebre atisbos de Kandinsky, Klee o Miró.
Les primeres obres americanes, en què comença a articular un llenguatge propi, són els llenços monocroms amb xarxes de punts, que després derivaran en les escultures acumulatives de formes protuberants, que al seu torn donaran lloc a les escultures transitables o habitacions de l'infinit (les Infinity Rooms). El germen de la seva proposta artística es troba en dues experiències en què percep el vertigen hipnòtic de l'abisme. La primera: de petita es perd en un camp d'roselles; envoltada d'una vegetació més alta que ella, entra en pànic davant la por de no trobar la sortida i pateix una experiència al·lucinatoria. És un primer indici dels problemes mentals que la perseguiran tota la vida. La segona: en el viatge del Japó als Estats Units contempla per la finestra de l'avió la immensitat del Pacífic, que li inspira un quadre de 1958: Oceà Pacífic, consistent en un magma informe que s'estén sense fi.
'Carabasses'. Col·lecció de l'artista.
Això donarà lloc a la sèrie de enormes llenços de punts que generen trames basades en la repetició. Tenen una possible lectura psiquiàtrica (i no oblidem que els seus problemes mentals la connecten amb l'outsider art): hi ha pacients que davant una experiència traumàtica responen amb la compulsió del gest obsessiu, que repeteixen ad infinitum. I tenen una lectura artística més interessant: anticipa plantejaments del minimalisme. Però quan Kusama intenta obrir-se pas en el món artístic novaiorquès encara estem -finals dels cinquanta- en el regnat de l'expressionisme abstracte, amb els seus camps de color, la seva pintura gestual i una escena artística regida per mascles alfa.
El paradigma és Pollock: un pintor molt físic, de traç pictòric violent, dramatisme existencialista i mite d'alcohol i autodestrucció. Sí, d'acord, dins de l'expressionisme abstracte també hi havia dones -Helene Frankenthaler, Joan Mitchell, Lee Krasner-, però a elles se les va reivindicar seriosament a posteriori. A Kusama no li feien gaire cas perquè era dona, era japonesa i era estranya. No és casual que els pocs que la valoraven fossin figures de l'ona minimalista encara en gestació: Donald Judd, en la seva vessant de crític, va lloar la seva obra, i Frank Stella li va comprar alguna peça.
'Retrat'. Col·lecció d'Amoli Foundation Ltd.
Potser es podria establir una connexió subtil entre els seus llenços amb trames de punts (les Infinity Nets) amb l'obra de l'expressionista abstracte més ascètic i vinculat amb orient i l'espiritualitat zen: Mark Tobey i els seus quadres de constel·lacions. Tanmateix, la relació personal més important del període novaiorquès de l'artista japonesa serà amb el surrealista Joseph Cornell. Tots dos compartien una personalitat excèntrica i asexuada, i van mantenir un singular romanç sense sexe. Cornell, ja cinquantí i que vivia amb la seva mare i el seu germà amb paràlisi cerebral a la casa de fusta d'Utopia Parkway (el seu univers protector, del qual mai es va allunyar), es va obsessionar amb aquella insòlita noia asiàtica, a qui va dedicar poemes i alguna de les seves portentoses caixes.
En aquesta època, Kusama va visitar un psiquiatre per abordar el seu bloqueig sexual, generat pel que sembla per la visió del pare infidel en situacions íntimes amb altres dones. La recomanació que rep és exorcitzar les seves pors donant-los forma i aquest és l'origen de les escultures acumulatives de formes fàl·liques, que s'estenen sobre tot tipus de superfícies: una cadira, un sofà, fins i tot una barca amb els seus rems, tot cobert de protuberàncies blanques.
'Acumulació de lletres'. Col·lecció d'Ota Fine Arts.
Aquest trauma infantil provocat per la figura paterna promíscua també és a l'origen de l'obra de l'escultora francesa Louise Bourgeois (que també fixarà la seva residència a Nova York). Bourgeois, superior a Kusama, és una de les figures veritablement transcendentals de la segona meitat del segle XX. Partint de ferides infantils similars, la seva proposta artística és més radical i pertorbadora (les seves cel·les, els seus ulls, les seves escultures de drap, les seves escultures penjants, els seus dibuixos i pintures d'òrgans sexuals…). I una tercera dona que s'instal·la a Nova York: una altra japonesa que, com Kusama, també ha estat infravalorada: Yoko Ono. Ja sé que per als fans dels Beatles és la malvada oficial que va separar els alegres nois. No s'enganyin, intel·lectualment li donava mil voltes al beneit de John Lennon (es pot compondre una cançó més cursi que Imagine?) i les seves obres vinculades amb Fluxus, el seu art conceptual i les seves performances són molt interessants.
'El moment de la regeneració'. Col·lecció de K11.
Quant a Kusama, obre amb les seves protuberàncies camí cap a una nova concepció de l'escultura, però serà Claes Oldemburg qui triomfarà amb les seves escultures toves d'objectes quotidians. Desesperada perquè no la prenen seriosament, posa cada cop més esforç en autopromocionar-se. Posa sovint al costat de les seves obres, amb mallots cenyits o fins i tot nua, i organitza happenings de protesta -contra el MoMA per la seva orientació artística, contra la guerra del Vietnam- seguint el patró bàsic de l'època (tots els participants despullats!). Ella aporta el seu toc pintant-los el cos de punts, amb els quals fins i tot cobreix un cavall (com el de Pippi Langstrump!). Tot això queda documentat a la pel·lícula que filma amb Jud Yalkut el 1967: Self-Obliteration.
L'obsessió per fer-se notar arriba a la culminació a la Biennal de Venècia de 1966. Munta una instal·lació titulada Narcissus Garden consistent en acumular esferes de mirall. Afegeix el gest de vendre les esferes als visitants a dos dòlars la peça (la idea és que els ven el seu narcisisme, perquè es veuen reflectits al mirall). Si això ho hagués fet Warhol, encara estaríem celebrant l'ocurrència, però el que aconsegueix Kusama és que la direcció de la Biennal li prohibeixi continuar venent les boles, perquè consideren que banalitza l'art, i l'amenacen amb expulsar-la. L'obsessió malaltissa per l'autobombo se li acabarà tornant en contra (a diferència del que passa amb Warhol, en qui forma part de la gràcia del personatge), perquè es generarà la idea que la seva obra no està a l'alçada de les seves pretensions.
'Transmigració'. Col·lecció d'Ota Fine Arts
Aquell mateix any protagonitza una performance titulada Walk Piece en què passeja per Manhattan vestida amb quimono. Les fotografies que la documenten són d'Eikoh Hosoe, que va retratar profusament Kusama a Nova York. Hosoe, amb la seva estètica expressionista, els seus grans angulars i el seu blanc i negre saturat (les fotos de Walk Piece són de les poques que té en color), és un dels mestres de la fotografia japonesa de postguerra (pertany a l'extraordinari grup tokiota del qual formaven part Daido Moriyama, Shomei Tomatsu i Nobuyoshi Araki). És l'autor d'Ordeal by Roses, la sèrie de fotografies amb Mishima -escriptor i exhibicionista- com a model, entre les quals hi ha la cèlebre del novel·lista travessat com un Sant Sebastià. Però potser el seu millor treball és la sèrie que va realitzar amb el creador de la dansa butoh Kazuo Ohno.
Walk Piece té quelcom d'anticipada comiat. I és que farta del poc cas que li fan, en una situació econòmica cada cop més precària i amb una salut mental ja trontollant, el 1973 Kusama torna al Japó i un parell d'anys després pren la decisió de recloure's voluntàriament en un psiquiàtric. El seu aspecte físic en aquesta època impressiona: ulls sortints, mirada perduda, moviments lents, evidències d'estar sota els efectes d'una forta medicació.
'Ànimes que van pujar volant al cel'. Col·lecció de l'artista. Cortesia d'Ota Fine Arts, Victoria Miro i David Zwirner
Si Kusama va ser un element excèntric i mai integrat en el pop americà, tampoc no tenia una connexió clara amb el japonès de la primera generació, poc coneguda a Occident, en què destaquen els pintors i dissenyadors -molt influïts pel psicodèlic- Tadanori Yokoo i Keiichi Tanaami. La figura que internacionalitzarà l'art pop japonès als anys noranta serà Takashi Murakami, el llenguatge del qual beu del manga, com també passa en el cas de Yoshitomo Nara i les seves inquietants nenes enrabiades.
Si durant els anys seixanta Kusama havia tot just despuntat en el panorama artístic, durant els setanta i els vuitanta pràcticament desapareix del mapa. En aquests anys de profunda depressió fa un art essencialment terapèutic, sobretot collage molt ombrívols, en què ronda l'obsessió amb la mort. És a partir de finals dels vuitanta quan s'inicia una reivindicació de la seva figura. L'exposició antològica de tota la seva carrera que organitza el CICA novaiorquès el 1989 és el tret de sortida, que reprendran altres museus americans d'art contemporani, com el de Los Angeles, que li dedica una mostra centrada en els seus anys novaiorquesos.
'Bomba atòmica'. Cortesia del Museu Municipal d'Art de Matsumoto.
La consagració definitiva arriba el 2011-2012 amb una monumental antològica en què participen quatre museus de primera línia: la Tate Modern, el Reina Sofía, el Pompidou i el Whitney. És a la estela d'aquesta extraordinària exposició que arriba ara la del Guggenheim Bilbao, en un moment en què es viu una mena de febre Kusama que tendeix a banalitzar la seva figura. La seva obra recent és més colorista i vistosa -les seves enormes carabasses, els seus omnipresents punts-, apta per a selfies i turistes. Potser ha perdut mordent, però no és l'única artista que viu una vellesa acomodada i plàcida (benvingut sigui el raonable equilibri mental que sembla haver aconseguit) i no tots es poden permetre, com Duchamp, optar pel silenci i dedicar-se a jugar als escacs.
Tanmateix, creure que Kusama és només això és com pensar que l'obra de Louise Bourgeois es limita a les seves enormes aranyes en espais públics que la van fer popular. Les Infinity Rooms de l'artista japonesa, construïdes a base d'espills i punts de llum que van canviant de color i generen una hipnòtica i pertorbadora sensació d'infinit són impressionants, a l'alçada de les propostes del danès Olafur Eliasson, segurament l'escultor més important en actiu, les obres del qual són instal·lacions transitables i envoltants. Una de les habitacions de Kusama, la Infinity Mirroed Room-A Wish for Human Happiness Calling form Beyond the Universe, es pot contemplar a la mostra de Bilbao. Una altra, una de les més grans i impactants, la Infinity Mirroed Room-Filled with the Brillance of Life, creada per a l'exposició de 2012, es continua exhibint a la Tate Modern de Londres. Atreveix-te a entrar.
