Corria l'any 1978 i Ouka Leele encara es deia Bárbara Allende Gil de Biedma. I va ser aleshores també quan Barcelona ja era una festa atapeïda sense contorn que s'anava definint a mans d'una generació que venia d'avorrir-se molt, aliena a l'entramat de la dictadura i amb ganes de trencar el cercle de sagristia heretat d'un franquisme inútil i gastat. Hi havia pintors, músics, escultors, dibuixants, directors de cinema i aquella fotògrafa d'ulls clars que aixecava l'edifici d'una obra pròpia que no s'assemblaria a cap altra.
Allende Gil de Biedma (1957-2022) era una madrilenya una mica replegada cap a dins i inclinada cap als estudis de Belles Arts fins que va descobrir en la mecànica de les càmeres una forma diferent de veure i entendre el món. Tot estava per fer. D'un dia per l'altre, va deixar les visites dominicals de la mà de la seva mare al Museu del Prado per allistar-se en una avançada escola de fotografia propera a la revista Nueva lente i vendre fanzines al Rastro amb la Cascorro Factory en companyia de Ceesepe, El Hortelano i Alberto García-Alix, entre d'altres.
Full de contacte amb una sèrie d'autoretrats d'Ouka Leele en una casa de Montjuïc
Enclavada allà al mig entre el més perdurable de la tropa de la Movida madrilenya, la seva carrera artística, però, va enlairar-se a Barcelona, on l'underground va despertar primer, vinculant-se a membres de la revista El Rrollo Enmascarado, com Nazario i Montesol, i altres figures clau de l'escena artística catalana, com Mariscal, Pepichek, Pepe Ribas i Sergi Pàmies. A la capital catalana, Ouka Leele va tenir la seva primera exposició, a la galeria Spectrum, i va ser la revista Star, icona de la contracultura, la que va publicar la seva primera portada.
Retrats seriosos i humorístics
Tots aquests fets els va fer al vol de les instantànies de la sèrie Peluquería (1979), un conjunt de retrats a amics i personatges de diversa mena als quals primer va disfressar i després va acolorir en tons warholians. La fotògrafa va adornar aquests “sants moderns” —qualificatiu encunyat al seu dia per la periodista Paloma Chamorro— amb tocats surrealistes que ella mateixa anava construint amb tot tipus d'objectes o animals morts: pops, discos, planxes, peixos, vinils, tortugues, ampolles, llimones, xeringues, assecadors, ventiladors i consoladors de goma.
‘Dona amb llimones’, autoretrat d'Ouka Leele dins la sèrie ‘Peluquería’, juntament amb altres imatges de l'artista
En aquestes imatges d'Ouka Leele —nom artístic que va prendre d'una estrella inventada per El Hortelano—, la vida apareixia per primera vegada rotundament poètica i graciosa, absurda i una mica solitària enmig de la festa. Com ella mateixa. Amb aires de laca i gregueria, la fotògrafa va aconseguir que la imatge abandonés progressivament el registre documental per acostar-se a territoris híbrids, entre la pintura, la performance i la pulsió onírica. Gairebé de manera involuntària, va confeccionar un almanac de la modernitat a Espanya a base de retrats seriosos i tons fluor.
‘El Hortelano’ (1979), inclòs a la sèrie ‘Peluquería’ d'Ouka Leele
El conjunt més ambiciós
A aquesta feina i a aquells dies mira ara la galeria barcelonina RocioSantaCruz, que reuneix per primera vegada el conjunt més ampli d'instantànies que Ouka Leele va realitzar durant la seva estada a Barcelona, entre 1978 i 1980. La proposta, oberta fins al 9 de setembre, s'articula a partir de més de 600 negatius i fulls de contacte d'època, molts d'inèdits, aportats per María Rosenfeldt, filla de l'artista i responsable del seu arxiu, als quals s'han afegit textos i poemes no publicats procedents dels fons de la revista Ajoblanco.
Les obres seleccionades contenen els trets fonamentals del llenguatge d'Ouka Leele: l'ús expressiu del color, la càrrega simbòlica de les imatges i la permanent fusió entre la mecànica de la fotografia i el gest dels pinzells, encara que, en realitat, ella sempre es va veure a si mateixa com una pintora. “Els meus treballs tenen més a veure amb un quadre de Velázquez que amb una instantània”, va assegurar en alguna ocasió l'artista, que va començar dibuixant sèries i historietes que reproduïen situacions domèstiques portades al límit del disbarat.
Des d'un punt de vista creatiu, en aquesta etapa formativa de la fotògrafa Ouka Leele ja es reconeix una clara voluntat de construcció escènica de la imatge, amb un ús del color sovint aplicat manualment que desafia la suposada objectivitat fotogràfica. A més, les seves composicions contenen una intensa teatralitat, un ferm propòsit de gestualitat, una càrrega simbòlica poderosa i una estètica deliberadament artesanal en sintonia amb l'explosió contracultural de l'època.
Fotografia en blanc i negre d'Ouka Leele, inclosa a l'exposició de la galeria RocíoSantaCruz
Més enllà de la fotografia tradicional
En els retrats de la sèrie Peluquería, l'autora va sempre a la recerca d'aquell fil argumental que ningú ha vist abans per arribar al fons del personatge que es col·loca davant de la càmera i prova de desxifrar-lo, d'anar més enllà, amb un gest escenogràfic. Va creant un context teatralitzat còmplice al voltant de cadascun dels protagonistes que escull: tupès, corones i pintes que situen el retratat en un entorn que és alhora estrany i proper. Aquesta fórmula, aparentment ingènua, registra el temps nou de la democràcia.
Perquè els models d'Ouka Leele adverteixen d'alguna cosa interessant: com rebel·lar-se contra la norma primera que els envoltava. Allà hi apareixen documentats (i recreats) uns joves diferents, de nova fornada i edat diversa, però convençuts que fos el que fos no s'ho havien de perdre. La joventut dels setanta i vuitanta és això, tan llunyà, fixat en aquestes fotografies. Perquè viure és anar deixant un rastre pel qual recórrer la memòria per recuperar els temps en què els somnis eren certs i impossible la seva ferida.
En aquests primers intents fotogràfics, l'artista madrilenya va buscar la desubicació com a passaport cap als espais imaginaris que proposa. En aquest viatge, les seves instantànies escenificades tenen quelcom de refugi o d'empara. Només els colors desconcerten perquè semblen robats de la cresta d'un incendi. Les instantànies en blanc i negre són domades per Ouka Leele per aconseguir aquestes atmosferes deslocalitzades, per construir aquests personatges irreals que van formar part del seu singular imaginari en marxa.
“En aquella època jo era com un àngel”, recordava sobre els vuitanta la fotògrafa, sempre amb una càmera registrant i donant cos al present i les seves estridències, i els seus descobriments, i les seves pors, i els seus jocs. En aquell temps es van substituir els bigotets imperials dels governadors civils per grups de joves amb les orelles travessades d'imperdibles que tocaven la guitarra elèctrica passats de voltes. Aquell temps va significar el principi de la democràcia i la darrera festa atapeïda. Després, certament, les coses van acabar d'una altra manera.