Hi ha una platja a Barcelona anomenada Nova Icaria el nom de la qual passa completament desapercebut. A simple vista, res sembla distingir-la d’altres com Bogatell o la Vil·la Olímpica. La seva història, en canvi, sí que és significativa.
Hi va haver un temps en què Barcelona somiava amb ser aquella nova Icaria. Una Icaria popular, dels treballadors. És a dir, comunista.
No va ser tota la ciutat, com és obvi. De fet, en aquell moment, en ple segle XIX, quan el comunisme semblava possible, aquest racó de la geografia catalana encara no formava part de Barcelona. Era, simplement, Poble Nou.
Encara hi ha parets a la ciutat que recorden aquest nom en castellà d’aquesta vila situada a la vora del mar. Una comunitat de pescadors i treballadors que vivien un somni: el de la nova Icaria.
Del comunisme al 'trendy'
Poc en queda ja d’això. Ni tan sols el nom original, només la seva versió catalana. El Poblenou és avui un barri de moda, associat a una rambla gastronòmica feta per a turistes, amb lofts i pisos amb interiorisme trendy, oficines creatives i empreses tecnològiques.
Només el nom d’una de les seves platges, Nova Icaria, i una de les seves avingudes, la Icaria, recorden que una vegada Barcelona, com Martin Luther King, va tenir un somni; un somni d’igualtat, també. Un somni comunista.
Una utopia socialista
El paisatge d’aleshores era diferent. El Poblenou estava compost de xemeneies, carrers a mig traçar i fàbriques alineades al costat d’espais encara rurals. Una Manchester catalana, com se la coneixia.
En aquell context industrial i precari, el barri i la seva gent van començar a pensar en maneres de millorar les seves condicions laborals i de vida. El socialisme utòpic va començar a ser una guia, i els experiments cooperatius d’organització de la vida obrera, un exemple a seguir.
Parc central de Poblenou
Les condicions de vida eren dures: jornades laborals llargues, salaris baixos, habitatges petits i, sovint, insalubres, i una clara manca de serveis urbans bàsics. Un caldo de cultiu perfecte per a aquestes idees socials, que qüestionaven el model econòmic capitalista dominant.
Bevent de les idees que circulaven per Europa del socialisme utòpic, abans fins i tot de l’expansió de les teories marxistes, els veïns de Poble Nou buscaven una sortida, una transformació social.
Idea original
La idea era que el canvi es podia aconseguir mitjançant la cooperació, l’educació i la creació de comunitats exemplars, sense recórrer necessàriament a la insurrecció ni a la violència.
Un dels inspiradors va ser el francès Étienne Cabet, autor de Viatge a Icaria. El llibre parlava d’una comunitat ideal sense propietat privada, basada en la organització racional del treball i la distribució equitativa dels recursos, amb una convivència igualitària com a horitzó.
Nou model social
Més que un programa polític tancat, es tractava d’un model a imitar mitjançant experiments concrets. No hi havia un propòsit de presa de poder, sinó fer que una vida millor fos possible a nivell comunitari.
Així, entre 1846 i 1847, un grup de seguidors d’aquesta idea va escollir la zona del Taulat, aleshores als afores industrials de Barcelona, per posar en marxa aquest experiment comunitari inspirat en el llibre d’Icaria.
Rambla del Poblenou
El projecte es va plantejar com una experiència pràctica de socialisme cooperatiu: organització col·lectiva del treball, repartiment equitatiu dels recursos i una convivència fonamentada en la solidaritat.
El cooperativisme i l’associacionisme obrer es van expandir pel Poblenou a la segona meitat del segle XIX. Al barri van proliferar cooperatives de consum, mutualitats i ateneus, que es van convertir en espais de trobada i organització i oferien serveis.
En què consisteix
Algunes d’aquestes entitats, com L’Artesana o La Flor de Maig, ajudaven a abaratir el cost de la vida mitjançant compres col·lectives, promovien l’educació bàsica i la formació cultural, i impulsaven activitats recreatives per a la població treballadora.
Aquestes iniciatives van conviure amb altres corrents obreres i polítiques, com l’anarquisme o el republicanisme, però van mantenir una idea central del socialisme utòpic: la millora social començava en la vida quotidiana, a través de la cooperació entre veïns i del control col·lectiu de certs recursos.
Breu aplicació
Com ha demostrat la història, l’experiment va tenir una durada breu. El seu impacte immediat en l’estructura social del barri va ser limitat.
Amb el pas de les dècades i les successives transformacions urbanes, aquell Poblenou industrial es va anar desdibuixant.
Barri del Poblenou
Moltes xemeneies van desaparèixer i nombroses fàbriques van ser enderrocades o reconvertides, primer pels canvis productius i més tard per operacions urbanístiques de més gran escala.
Sobre part d’aquells sòls industrials s’hi van aixecar edificis residencials i equipaments. Aquelles fàbriques i espais de cooperació són ara oficines vinculades a l’economia capitalista.
El canvi del barri
És difícil trobar ara res d’aquell Poblenou. Tot ha quedat per als llibres d’història, encara que, d’alguna manera, si es posa voluntat, es pot seguir el rastre d’aquell somni.
Una bona prova és el famós pla Cerdà de l’Eixample de Barcelona. El seu creador, Ildefons Cerdà, va incorporar en els seus plans referències simbòliques a Icaria, denominant així algunes àrees.
És d’allà, d’aquest ideal comunista i d’aquesta vida cooperativa, que venen, en part, alguns noms de carrers, platges i avingudes que han perdurat fins avui, com l’Avinguda d’Icaria, la platja i altres espais. És tot just un símbol, un record, però menys és res.