Hi va haver un temps en què l'anomenat Nou Cinema Català es definia per la mirada íntima, l'entorn rural i un naturalisme gairebé documental.
Títols com Estiu 1993, de Carla Simón, van marcar el camí; després van arribar Alcarràs, de la mateixa cineasta, o Els Encantats, d'Elena Trapé.
Aquest cinema, premiat a nivell nacional i internacional, va establir una mena de cànon estètic que molts van seguir, però del qual, des de fa un temps, les noves generacions semblen voler emancipar-se.
Fins i tot la prestigiosa revista estatunidenca de cinema i espectacle Variety se n'ha adonat i li ha dedicat tot un article a aquest nou Nou Cinema Català, sota el títol Catalunya va més enllà del cinema d'autor.
Comença el canvi
La publicació va més enllà i llança un avís al món: "Alguna cosa està canviant en el cinema català". Ho fa des del Festival de Cinema de Berlín i després de la projecció de l'òpera prima d'Ian de la Rosa, Iván & Hadoum, pel·lícula que ha destacat a la secció Panorama.
Tot i que la cinta segueix succeint en un entorn rural, als hivernacles del sud d'Espanya, va per altres camins. Narra una història d'amor i identitat que va del local al global. Un cinema amb vocació de mercat internacional, segons Variety.
Més enllà del lloc de naixement
Per a la revista, De la Rosa exemplifica el nou perfil del director sorgit de Catalunya, tot i ser de Granada. I és que Variety no es fixa en el lloc de naixement dels cineastes, sinó on neix el projecte, i les terres catalanes tenen un cultiu particular.
De la Rosa, format a l'Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC), n'és un clar exemple. No només es va formar allà, sinó que la seva trajectòria està forjada en laboratoris de desenvolupament de la comunitat autònoma.
A més, és un home sense por a res, capaç de saltar de la televisió al cinema d'autor i d'atreure coproduccions entre Espanya, Alemanya i Bèlgica, com en el cas de la seva nova cinta.
Un camí que ja li ha reportat premis. L'andalús va ser el primer cineasta trans a guanyar un Gaudí pel seu curt Farrucas; va ser també coguionista de l'exitosa Veneno i, ara, fascina a la Berlinale.
Barcelona, Terrassa i... Tarragona
Aquest èxit, insisteix Variety, no és fruit de l'atzar. Una "infraestructura institucional" està actuant com a motor. La revista destaca iniciatives com el RECLab, el braç industrial del Festival REC de Tarragona.
Assegura que el certamen ha estat crucial per polir diamants en brut i cita cintes com Suro, de Mikel Gurrea, premiada als Gaudí i presentada a Tarragona, igual que 20.000 espècies d'abelles, d'Estibaliz Urresola, que també va ser reconeguda a la Berlinale de 2023.
Un nou referent
El mateix director del REC, Javier García Puerto, explica per què s'han convertit en un nou referent. Reconeix que, si bé als inicis es van centrar en el cinema independent i els híbrids entre ficció i documental, ara l'espectre s'ha ampliat.
"A poc a poc ens hem diversificat en temes i estils, aprofundint en la diversitat creativa d'Espanya: des del cinema d'autor més indie fins al documental creatiu i el cinema de gènere", assegura a la revista.
Festival REC Tarragona
Per dir-ho, Variety no se centra només en la pel·lícula de De la Rosa, sinó en d'altres com La Fúria, de Gemma Blasco, guanyadora del Gaudí a Millor Direcció Novell.
La revista subratlla que la cinta canalitza el trauma personal d'una agressió sexual en formes teatrals i s'allunya de l'entorn rural.
Pel·lícules a Berlín
Per la seva banda, Júlia de Paz Solvas també arriba a la Berlinale amb Harta després de triomfar al festival de Tallinn. Ella reconeix el seu desig d'explorar "llenguatges associats a registres masculins, com el thriller o l'acció".
Mentrestant, Lucía Aleñar Iglesias aposta pel drama de dol amb tocs de gènere a Forastera, premiada per la crítica a Toronto.
Musicals
Tot això porta Variety a buscar un patró: el que distingeix aquesta generació és la seva manca de por a barrejar registres, indica. Ja no n'hi ha prou amb la introspecció; ara es busca el pols de l'espectador a través del gènere.
I s'atreveixen amb tot, com el musical. Per mostra, Salen las lobas, de Claudia Estrada, una barreja de "trap musical" i drama social que trenca qualsevol etiqueta prèvia.
Cartell de 'Salen las lobas'
Sense por al català
Un altre punt a favor d'aquesta manca de por és que l'idioma ja no és una barrera, sinó un senyal d'identitat. Jaume Claret Muxart va triomfar a Venècia i Reykjavík amb Estrany Riu, una història de pas a la maduresa rodada en català al llarg del Danubi.
La resposta del mercat va ser immediata: vendes internacionals a través de la prestigiosa Films Boutique i, poc després, èxit a taquilla i a la temporada de premis, arribant a sumar set nominacions als Gaudí i dues més als Goya.
Més pressupost i mirada a la taquilla
D'allò que sí viuen tots ells, això sí, és de l'èxit internacional dels seus predecessors. Gràcies a ells i, també, a diferència dels seus referents, que sovint operaven amb pressupostos inferiors al milió d'euros i socis exclusivament ibèrics, aquests nous cineastes catalans ja van a la recerca d'ajuts internacionals des de l'inici.
I és que els realitzadors d'ara ja no tenen por de parlar de l'èxit al qual aspiren. No només busquen l'aplaudiment dels festivals, sinó també la rendibilitat a la taquilla global.
Els nous noms del cinema català
La Berlinale, en qualsevol cas, sembla reflectir tot això. Tot i que en aquesta edició no hi ha cap pel·lícula catalana ni de la resta de l'Estat en competició, cintes com Iván & Hadoum i moltes altres que s'han deixat veure al mercat de la Berlinale han cridat l'atenció de Variety i de la indústria.
D'entre els noms a seguir que apunta la revista hi ha el d'Álvaro Gago, que, després de l'èxit de Matria, presenta al mercat de coproducció Porto Alegre, un drama vibrant sobre les arrels i la comunitat.
Nao Albet i Marcel Borràs
De tornada, un alumne de l'ESCAC, Christian Avilés, s'ha col·locat al radar. Ho fa des del curt, amb Stallion and a Crystal Ball, una barreja de realisme màgic i desig queer.
I, finalment, Marcel Borràs i Nao Albet, dos dramaturgs que van revolucionar el teatre català i que esperen fer el mateix a la televisió. Atraco, paliza y muerte promet ser una comèdia negra que utilitza un robatori a un banc per disseccionar les contradiccions del capitalisme i l'art.
El veredicte de Variety és clar: "Alguna cosa està canviant en el cinema català". Ha deixat de ser un nínxol d'autoria específica per convertir-se en una factoria de talent diversa, ambiciosa i, sobretot, imparable.