Gabriel Rufián, candidato de ERC al Congreso, en el Avenida Palace
Examen als protagonistes

Gabriel Rufián

Llegir en Català
Publicada

A mesura que avança la campanya, Gabriel Rufián va mostrant amb menys embuts la seva ambició de poder. El candidat d'ERC a les eleccions del 29N ja no dissimula les seves diferències amb els màxims dirigents del seu partit, reconeix que aspira a presidir la Generalitat en el futur i, per si no fos prou, es permet donar lliçons a la premsa des del seu púlpit.

"Estic fart del periodisme declaratiu", va etzibar ahir en un acte a l'Hotel Avenida Palace de Barcelona, en considerar que els mitjans de comunicació no el tracten tan bé com creu merèixer, entre altres crítiques similars.

El dirigent secessionista va posar en escena el seu habitual discurs populista, amb crítiques a "els partits polítics" en general —com si ell mateix no hagués fet carrera en un—, i al seu en particular, davant la incomoditat dels seus propis companys, atònits davant el que estaven escoltant.

"Vull ser president de la Generalitat després d'Oriol Junqueras, juntament amb la CUP i els Comuns, i arribar a acords amb el PSC", va rematar tot seguit, entre murmuris del públic.

Tampoc no hi van faltar les seves habituals crítiques a Junts, formació amb la qual ERC va anar de la mà abans, durant i després del procés, fins al punt de donar suport fins i tot a les retallades socials d'Artur Mas quan presidia la Generalitat. Una cosa que Rufián sembla oblidar cada vegada que presumeix del seu suposat progressisme.

El dirigent d'ERC, això sí, va passar de puntetes sobre el seu programa electoral i les seves propostes per resoldre problemes reals de la ciutadania, com la crisi de l'habitatge.

En comptes d'això, va fer el que acostuma: proferir discursos grandiloqüents. Com afirmar que ell s'encarrega de "lluitar contra el feixisme cada setmana" (sic) al Congrés. Una tasca que, segons ell, "té molts costos".

"Tampoc m'ha anat malament fent el que faig", va afegir, somrient, vistes les cares de desaprovació del seu auditori.

En això últim no li falta raó. La qual cosa diu molt, i no pas per bé, del nivell de la política espanyola actualment.