Óscar Puente (Valladolid, 1968, de mal nom Oscargután i coses pitjors) està plenament convençut que, com deia Baroja, viure fora del pressupost és viure en l'error. Per això no va presentar la seva dimissió quan l'accident d'Adamuz ni l'ha presentada després de la catàstrofe de l'AVE Madrid-Andalusia. Ni la presentarà si d'aquí a dos dies, Déu no ho vulgui, passa una altra desgràcia ferroviària.
El fet que, com a ministre de Transports, sigui el màxim responsable d'aquests horrors no sembla afectar-lo. Surt per la tele amb aspecte contrit, sí, però de seguida s'ho manega per carregar-li el mort a algun currito de RENFE o la IDF, no als comandaments, que per això els va posar ell en substitució de notables càrrecs tècnics.
I sense dubtar-ho: entre un especialista del seu àmbit i algú amb el carnet del partit, no hi ha color, sempre cal colar-hi el company, ja se sap que a RENFE (i a tot arreu) hi ha molt feixista solt.
A més de treure's de sobre la responsabilitat per la seva tendència a l'esprit de corps mal entès, també ignora que potser no s'ha invertit els diners necessaris per mantenir les infraestructures ferroviàries en condicions. O que falta personal i el que vigila no pot aixecar-se de la cadira ni per anar a pixar.
Per no parlar de la liberalització imposada per Europa i que ens va portar tots els trens d'Ouigo i Iryo a incrementar el desgast causat pels nostres AVE. A més combois, més manteniment, oi? Doncs sembla que no. I el trajecte Madrid-Sevilla, sense tocar des que es va inaugurar el 1992.
El colmo de la desvergonyiment del nostre home es dona quan deixa de lamentar una estona les morts alienes per preocupar-se per, segons ell, el calvari que li ve a sobre amb l'accident de marras. En aquell moment, el botxí es converteix en víctima i espera, potser, que ens compadim d'ell.
Diu que és un home responsable perquè es queda a donar la cara, quan més li valdria reciclar-se en monjo cartoixà o trapenc. I ja que es queda, se sacrifica i es presenta a les eleccions generals com a número u per Valladolid, la seva ciutat natal, on també va deixar un gran record per la seva simpatia, senzillesa i amplitud de mires.
A l'Óscar Puente ja el detestàvem abans de les catàstrofes ferroviàries, però ara ja no el podem veure ni en pintura perquè ens n'hi ha prou amb albirar la seva jeta simiesca per desitjar-li el pitjor. No podíem més de la seva xuleria i de les seves activitats tuitaires, però això de fer-se la víctima ja ha estat la gota que fa vessar el got. Amb més de cent morts a l'esquena, el normal seria anar-se'n a casa i callar, oi?
O potser no, ja que, fora del partit, qui el contractarà per a res? Això sí, ningú li garanteix que duri gaire allà dins. Si ha pres nota del final del delegat del govern a Madrid, que no s'estranyi si el puto amo a qui tant va fer la pilota decideix prescindir d'ell un dia d'aquests.
