L'esquerra populista arriba dividida i enfrontada a les eleccions generals del 29 de novembre. Les picabaralles i l'afany de protagonisme i de quotes de poder dels seus líders han impedit la unitat que tant pregonaven els darrers mesos, de manera que —excepte sorpresa d'última hora—, Sumar concorrerà amb els seus aliats a la llista de l'anomenat Front Ampli, mentre ERC i Podem han segellat una altra aliança pel seu compte.
Gabriel Rufián, un dels dirigents que més van defensar aquesta multitudinària fusió, ha trencat finalment la baralla decidint no integrar-se al Front Ampli. Seguirà, per tant, com a cap de llista d'ERC a Catalunya, on previsiblement revalidarà el seu escó al Congrés. Un càrrec en què ja porta 11 anys, tot i que fa ja una dècada va prometre ser-hi només "18 mesos".
La seva aliança amb Irene Montero —qui, abans de les primàries de Podem, segueix fent i desfent al seu antull a la formació morada— sembla respondre més a la dinàmica d'ajustaments de comptes entre podemites i els seus adversaris progressistes de Sumar. I Rufián, amb la seva decisió, no ha fet més que sumar-se a aquest joc.
El dirigent secessionista, tanmateix, assumeix un risc. I és que l'electorat tradicional d'ERC —reticent, d'altra banda, a les aliances amb altres partits de la resta d'Espanya— pot interpretar aquesta aliança com un simple intercanvi de favors per assegurar-se les seves cadires.