L'avançament de les eleccions generals a Espanya confirma el col·lapse inevitable d'una legislatura marcada per la inestabilitat i els escàndols que esquitxen el Govern.
El detonant principal que ha portat el seu president, Pedro Sánchez, a convocar eleccions no han estat, però, fets tan greus com l'absència de nous Pressupostos des de 2023, l'assalt de la frontera a Ceuta o els casos de corrupció —alguns d'ells, amb sentència ferma— que l'envolten, sinó un assumpte sobre el qual creu que podrà obtenir rèdit electoral: els anomenats decrets Maricarmen.
Tot i portar vuit anys al capdavant de l'Executiu, Sánchez intenta presentar-se ara com la solució a la greu crisi de l'habitatge del país, que no ha fet més que empitjorar amb la seva gestió al llarg de tot aquest temps.
Aquests decrets no suposaven, òbviament, la solució a un assumpte tan complex, en què el problema de base rau en la manca d'oferta i l'elevada demanda. El seu plantejament, sens dubte, era més que discutible, encara que podien haver suposat un alleujament per a alguns llogaters.
Sigui com sigui, el bloqueig de Junts ha acabat per dinamitar la legislatura a pocs mesos que caduqués. En convertir cada votació clau en un ultimàtum, la formació postconvergent ha prioritzat el desgast institucional. I Sánchez ha vist una oportunitat per aprofitar-se'n i treure'n profit mobilitzant el seu electorat.
El col·lapse del bloc d'investidura deixa una lliçó clara: governar depenent de formacions minoritàries i que no oculten la seva aversió a l'ordenament constitucional i a l'Estat —Junts no és l'únic— només porta al caos i a carrerons sense sortida.