L'ànima de la festa
No sé si Donald Trump és conscient que The Village People, grup dels seus amors la cançó del qual YMCA sona profusament als seus mítings, va ser la fantasia gai d'un francès anomenat Jacques Morali (1947–1991, víctima de la sida), que es va inventar el grup als inicis de la seva estada a Nova York, fascinat per la música disco.
El primer fitxatge del producte (perquè això era: un producte comercial amb agenda homosexual) va ser Victor Willis, que ens ha deixat aquesta setmana (Dallas, Texas, 1951–2026) i que, curiosament, era l'únic heterosexual del grup.
Com recordaran, cada cantant o corista de The Village People anava disfressat d'alguna cosa de les més (presumptament) virils: obrer de la construcció, indi amb plomes (literals), mascle de cuir i bigotut…
Al senyor Willis li va tocar fer de policia, cosa que l'obligava a anar de bolo en bolo carregant amb un casc que pesava el seu. Però això donava igual si l'èxit es materialitzava. I tant si es va materialitzar! The Village People facturava un hit rere l'altre (tots escrits per Morali, sovint amb la col·laboració de Willis): YMCA, Macho man, You can´t stop the music, In the navy…Tots ells, carregats de ritme i amb lletres riques en segones intencions. En alguns casos, tan evidents que la YMCA original es va indignar notablement quan va veure convertits els seus albergs per a joves cristians en llocs ideals per al cruising (no va arribar la sang al riu).
Victor Willis anava en una altra direcció quan es va creuar amb el francès jueu marroquí nascut a Casablanca que el va posar a dirigir un grup d'alegres nois bigotuts. Concretament, pel camí de Broadway, on havia actuat esporàdicament i on pretenia triomfar com a creador de comèdies musicals.
Amb el temps, es va convertir en l'únic membre etern de la banda, ja que els altres anaven sent substituïts sense que ningú que no sabés distingir un bigoti d'un altre pogués adonar-se'n. Mentrestant, la història habitual: fracassos sentimentals, començant pel divorci de la seva dona, problemes amb les drogues i tot tipus de desgràcies típiques dels rics i famosos. De fet, ens havíem oblidat d'ell quan es va produir la seva defunció.
Seria inútil posar-se a parlar aquí de l'interès musical de The Village People. Donald Trump i jo creiem que tenien la seva gràcia, encara que jo, a diferència del senyor president, mai me'ls vaig poder acabar de prendre seriosament. Sempre em va sorprendre que aquella fantasia homosexual s'escolés al mainstream amb tanta desimboltura, però ja havia passat abans, com sabrà qualsevol que recordi l'inefable Liberace.
Epítom de la música (o el que fos) disco, els Village People estaven condemnats a morir amb ella o a ser suplantats per propostes una mica més sofisticades (però sense passar-se), com les de Donna Summer i Amanda Lear.
Per a ells, va ser bo mentre va durar. I el difunt senyor Morali va poder clavar una pica a Flandes amb els seus himnes gai, que fins i tot van propiciar una pel·lícula, You can´t stop the music, dirigida per la senyora que feia de minyona de Rock Hudson a la sèrie McMillan and wife, que va ser un dels majors fracassos comercials de l'època. Havia arribat l'hora d'anar recollint els trastos. I els bigotis.
