L'exercici de la política ha d'incloure obligatòriament elevades dosis de responsabilitat i també de coherència. Els polítics estan cridats a una cosa tan rellevant com l'administració de la cosa pública i, per fer-ho a la seva manera, han de comptar amb el suport ciutadà, que no dubtaran a sol·licitar de manera insistent. Però un cop ho aconsegueixen i es converteixen en càrrecs electes no han d'oblidar els missatges i les idees que els han portat fins allà.
Són aquests i aquestes les claus per haver estat escollits per una ciutadania que, per tant, entendrà malament que la manera d'actuar del polític es desviï de la doctrina que proclama. Al cap i a la fi, resulta molt difícil creure algú quan defensa una determinada manera d'actuar si és el primer a no seguir-la. O, fins i tot pitjor, de fer el radicalment oposat.
El cas de Eulàlia Reguant és paradigmàtic. Bona part del suport aconseguit en el seu dia per la CUP va arribar d'aquells que es van veure representats per les posicions del partit i els seus principals dirigents, com era el seu cas, contra el negoci immobiliari i l'especulació. Reguant es va encarregar de difondre doctrina al respecte mentre la seva família ha viscut d'aquest ram durant dècades. Sense renunciar a allò que, sota els preceptes que ha defensat, és tan negatiu per a la ciutadania i contra el que val la pena lluitar.
Molts ciutadans s'entreguen completament als moviments polítics, fins al punt que arriben a condicionar la seva vida i manera de comportar-se. La frustració que genera un sentiment d'engany com aquest pot derivar en preses de decisions lamentables, tant en l'àmbit individual com en el col·lectiu.
