Hi ha partits que decideixen un campió i d'altres que marquen una època. La final del Mundial entre Espanya i l'Argentina pertany al segon grup. És el duel dels "xavals" contra els "nois", de la fam d'una generació que vol conquerir el món davant de l'experiència d'un campió que es resisteix a cedir el tron.
Tots els focus apuntaran a un enfrontament irrepetible: Lamine Yamal contra Leo Messi. Present i futur davant del passat i la llegenda viva del futbol. Dues imatges separades per gairebé dues dècades i unides per sempre per una fotografia que ja forma part de la història. Aquell nadó de pocs mesos que Messi sostenia mentre el banyava en una sessió solidària era Lamine Yamal. Ningú no podia imaginar aleshores que el nen acabaria desafian l'argentí en una final del Mundial.
El destí ha escrit un guió impossible de millorar. L'hereu davant del mestre. El futbolista cridat a dominar la pròxima dècada contra l'home que la va dominar com ningú.
I si Espanya aconsegueix conquerir la seva segona estrella, setze anys després de Sud-àfrica, la gesta serà encara més llegendària. Perquè el camí haurà passat per eliminar, un rere l'altre, a Cristiano Ronaldo, Kylian Mbappé i Leo Messi. Tres generacions. Tres gegants. Un Mundial per a la història.
Ningú plorarà per Ferran
Ferran Torres sempre ha estat un futbolista difícil de definir. És un jugador irregular, moltes vegades infravalorat per una part de l'afició, però també dóna la sensació d'estar sobrevalorat per ell mateix. Té qualitats, ha signat moments importants amb la samarreta del Barça i ha estat un recurs útil, però mai no ha demostrat tenir el nivell per ser el davanter centre titular d'un equip que aspira a guanyar-ho tot.
Al Barça s'ha tingut moltíssima paciència amb ell. Se l'ha esperat durant llargues sequeres golejadores, ha travessat moments en què fins i tot va ser objecte de bromes i mems a les xarxes socials, i tot i així sempre va trobar una nova oportunitat. És lògic que li incomodi ser sempre un segon plat, però també hauria de ser conscient del tipus de futbolista que és i del paper que realment pot exercir en una plantilla de màxim nivell.
Tampoc no ajuda que no hagi deixat clar el seu desig de continuar al club i els rumors que el vinculen al PSG o fins i tot a l'At. Madrid. Si es queda, bé, però si la seva intenció és marxar, no serà cap drama: adéu i gràcies pels serveis prestats. Si arriba una bona oferta, el Barça hauria de vendre'l i buscar alternatives. Potser ni tan sols cal mirar fora. Hamza Abdelkarim podria representar una oportunitat molt més il·lusionant per construir el futur de la davantera blaugrana.
Una altra de Frenkie
Frenkie de Jong ha tornat a la disciplina del Barça amb una notícia que pocs volien escoltar: està lesionat i es perdrà bona part de l'inici de la temporada. El migcampista neerlandès va disputar els últims partits del Mundial amb molèsties físiques i va acabar pagant-ne el preu. Ara serà el Barça qui afronti les conseqüències d'una decisió que torna a generar un profund malestar entre l'afició blaugrana.
La realitat és que De Jong mai no ha aconseguit generar unanimitat en l'entorn culer. La seva enorme qualitat mai no ha estat en dubte, però sí la seva continuïtat, el seu lideratge i, en moments com aquest, el seu compromís amb les prioritats del club. Molts aficionats consideren que, una vegada més, el neerlandès ha anteposat els interessos de la seva selecció als de l'equip que li paga i amb el qual hauria d'arribar en plenitud a l'inici del curs. La paciència comença a esgotar-se.
La seva absència serà important per a Hansi Flick, que perd un dels futbolistes amb més capacitat per organitzar el joc. Tanmateix, tota mala notícia sol amagar una oportunitat. La lesió de De Jong obre de bat a bat la porta a Marc Bernal, un canterà amb 'ADN Barça' que ja ha demostrat personalitat, intel·ligència tàctica, olfacte de gol i un nivell competitiu que convida a l'optimisme. El jove migcampista té ara l'ocasió de consolidar-se a l'onze i demostrar que està preparat per assumir un paper protagonista en el nou Barça.
