L'Argentina ha tornat a fer el miracle. Ha desfermat la bogeria a l'estadi d'Atlanta. Ha omplert els carrers de Buenos Aires i de mig món, perquè els argentins són a tot arreu. Molts d'ells, a Barcelona, van rugir com llops salvatges perquè Leo Messi ho ha tornat a fer. L'astre argentí, format a la pedrera del FC Barcelona, considerat de manera gairebé unànime com el millor futbolista de tots els temps, és a la final del Mundial del 2026 com a líder indiscutible de l'albiceleste als seus 39 anys. Amb dues assistències al seu haver per als dos gols de la remuntada sobre Anglaterra (1-2) i jugant tots els minuts.
És difícil descriure amb paraules el que aquest nou episodi suposa per a tots aquells que hem seguit la carrera de Lionel Andrés Messi, l'autèntic amo i senyor de la pilota, el gran exemple de la perseverança, de que la paciència és la mare de totes les ciències. Ho va guanyar tot amb el Barça quan era un noi. L'any 2006 aixecava la seva primera Champions League sense ser protagonista però el 2009, amb només 22 anys, la tornava a guanyar com a líder absolut del joc i s'enduia la seva primera Pilota d'Or. Molt més va patir amb l'Argentina, on el van criticar durament fins que se'ls va guanyar a tots a Qatar 2022. 20 anys després d'aquella primera Copa d'Europa com a blaugrana, Messi és a la seva tercera final de la Copa del Món.
És la llegenda. Aquell nan que al pati de l'escola, i al carrer, no era capaç de deixar anar la pilota perquè la duia enganxada al peu. Treure-li era pitjor que amputar-li un braç. És el gos que corria darrere la pilota sense parar, com si no hi hagués res més a la vida que ella, la seva Antonella. Leo Messi simbolitza l'amor pel futbol amb una carrera que ja supera les dues dècades sense deixar de marcar diferències, sent un autèntic animal competitiu.
Messi és el nen dels carrers de Rosario que es va inspirar en el futbol de barri i després, després del seu fitxatge pel Barça amb 13 anys, va sublimar aquell talent de carrer amb l'ensenyament acadèmic del més alt nivell. Leo, que mai no va ser el més espavilat als estudis, absorbia com una esponja tots aquells conceptes que li inculcaven a la Masia i que barrejava, sobre la gespa, amb aquell instint natural i irrefrenable de driblar sense pausa a la recerca de la porteria rival.
Però no és l'únic nen que, sortit dels carrers del barri, acaba forjant unes qualitats futbolístiques més enllà del sobrenatural. No es poden comparar, 20 anys d'edat els separen. Lamine Yamal va fer els 19 fa només tres dies. Sí, la mateixa edat que tenia Messi quan, guiat aleshores per Ronaldinho, va aixecar la seva primera Champions.
Fill d'immigrants, de pare marroquí i mare guineana, coneixedors del que és el patiment, va començar a jugar a futbol al barri de Rocafonda, a Mataró. La família de Messi també va migrar, però ho va fer per ajudar el seu fill argentí a explotar el seu talent. Lamine ja va néixer a Barcelona i, curiosament, va ser beneït per les mans de D10S en un calendari solidari que ara donarà la volta al món. Era l'any 2007, el del seu naixement, i Messi lluïa aleshores el dorsal 19. El mateix que Lamine amb Espanya.
"La por la vaig deixar al parc de Mataró", va dir una vegada la nova joia blaugrana davant els mitjans de comunicació. El mateix nen que jugava a futbol amb els seus gossos, les dents dels quals havia de driblar per mantenir la pilota als peus. Lamine Yamal està cridat a ser l'hereu de Leo Messi. És aviat per dir qui serà el millor, tot i que el del rosarí sembla insuperable. Però Lamine té l'oportunitat de guanyar el millor de tots els temps a la final del Mundial. Les pàgines de la història s'estan escrivint.
No sabem si guanyarà Messi, no sabem si guanyarà Lamine. El que sí que sabem és que guanya el Barça, perquè el seu model de formació, edificat per figures llegendàries com Rinus Michels, Laureano Ruiz i Johan Cruyff, en un estil sublimat per Pep Guardiola, ha portat a la final del Mundial dues estrelles mundials, la d'Argentina i la d'Espanya. Els grans ídols actuals del barcelonisme, tots dos forjats a la Masia, s'enfrontaran, cara a cara, per decidir la Copa del Món.
És un somni fet realitat per a qualsevol culé. El somni d'una nit d'estiu que determina, una vegada més, que el com està per sobre del què. Que la fi no justifica els mitjans, sinó que els mitjans idonis són els que construeixen el camí per arribar a la fi. És el somni que tanca l'etern debat dels títols que tant obsessiona a Madrid. El que decideix que l'estil està per sobre del resultat. Que el talent, al final, perdura a la memòria més que el mateix gol. Leo Messi i Lamine Yamal són l'amor pel futbol i la millor excusa per quedar-se assegut davant del televisor, amb cara de babau, vessant llàgrimes, veient-los.
Que guanyi el millor. El Barça ja ha guanyat.
