A Gerard Piqué li encantava celebrar els triomfs amb la cançó "Viva la Vida" de Coldplay. A Lamine Yamal cada vegada que marca un gol li agrada abraçar-se als seus companys i, quan agita els seus braços mirant la graderia, seria més feliç escoltant "¿I què va ser?" de Don Miguelo, un raper dominicà que també triomfa en qualsevol tarda. I Raphinha gaudiria amb qualsevol samba, i més ara que està en estat de gràcia, inspirat fins i tot a la Champions. El mateix que Fermín, que amb un reggaeton o una flamenca assoliria l'esplendor total.
El gol té gust d'això, de música, de felicitat pura; per això avui dia el Barça no pateix, té ganes d'abraçar i de besar i de ballar.
Cercava el Barça desesperadament un golejador nat, un killer, d'aquells que no fallen a l'àrea; pilota que els arriba, pilota que besa les xarxes. No el troba al mercat perquè l'Atlético de Madrid li nega el traspàs de Julián Álvarez i els més bons són més cars.
Comença el campionat i el Barça, complint amb la religió del seu entrenador, que gaudeix veient el seu equip marcant gols, apareix en quatre jornades amb tres golejadors entre els cinc primers de la Lliga. El màxim, Raphinha, amb cinc gols i, després del brasiler, Lamine i Fermín, amb quatre cadascun d'ells. Però hi ha més, com si Flick volgués contradir els comunicadors. L'equip blaugrana és l'equip més golejador de la lliga (17) i bé podria preguntar el tècnic alemany: Qui va dir que em falta un golejador?
Però els gols que aixequen el públic sempre tenen diferents intèrprets i so. Els del Barça, des de fa un temps, no sé per quin motiu, em semblen els més ben elaborats i els més bonics. O potser perquè el primer títol que vaig llegir a la meva primera escola de periodisme --el diari 4-2-4-- va ser “els gols són amors” de l'aleshores director adjunt, Josep Maria Ducamp.
