La quarta victòria del Barça, líder absolut i absolutista de LaLiga, va ser a casa d'un València en carn viva i ens va oferir el debut de Rodri com a titular. L'estrena del madrileny, nou tòtem del joc de posició blaugrana, va rubricar també la sublimació d'un model de joc que, ja no hi ha dubte, serà el senyal d'identitat del tercer Barcelona de Hansi Flick. Just al contrari que quan l'històric Javier Clemente va inventar les arenes movedisses al futbol durant la seva etapa al capdavant de La Roja mitjançant el no gens subtil mètode de plantar sis centrals a cada onze, el tècnic alemany del Barça ha decidit convertir el seu equip en una màquina alimentada només per dues classes de jugadors: sis mediocentres per defensar i propulsar el joc, i quatre extrems per catapultar un atac a reacció.
Encara sense Christensen ahir, i malgrat la lesió fortuïta d'Éric, el Barça ja sempre alinea a la seva defensa quatre jugadors que brillarien al pivot de qualsevol equip Champions. No em sembla cap exageració dir que també Gerard Martín i Jules Koundé dominen la circulació interior i són molt competents en la col·locació defensiva, principals armes de qualsevol futbolista que pretengui guanyar-se la vida com a ancoratge d'un equip dominador. A més dels anomenats, no hi ha cap dubte que Cubarsí és elit amb la pilota i en la seva recerca, Xavi Espart és de fet un pivot reconvertit, com una mena de novell Phillip Lahm, i Joao Cancelo ha distingit la seva intermitent carrera com a blaugrana per crear joc d'atac com a fals interior esquerre.
Per davant de la línia de defenses, Flick disposa ara d'alguna cosa més que un reforç. Rodri no només és dominant, sinó inassequible per als rivals. Posseeix totes les qualitats defensives que li falten a De Jong —col·locació, anticipació, lectura de les superioritats— i s'adapta al compàs de l'equip en lloc d'obligar tothom a adaptar-se al seu. Combinant-lo amb Pedri, Gavi, Bernal i el encara inèdit Fariñas, Flick té múltiples permutacions per formar duets capaços de combinar la pausa i l'acceleració. I al final d'aquesta segona premissa és on, sense Lewandowski ja a la plantilla i amb Julián rient-se per sota el nas a la banqueta d'un Cholo que ja està a 5 punts del lideratge, el Barça s'ha lliurat als braços de quatre extrems tan incansables com intercanviables. Ja no es tracta de fer ballar els rivals aculant-los cap a la seva pròpia àrea, sinó de col·locar-los a la vora del frenopàtic afegint a la seva angoixa per no poder treure la pilota jugada la impossibilitat de saber qui entra com una fletxa a l'esquena. I, per si no fos prou, l'alemany té un extrem més de recanvi per a la segona part.
Hi ha alguns versos solts, com el mateix Frenkie, Balde, Olmo o el recent arribat Gabriel Jesus. I també s'entreveuen des del filial algunes alternatives de diferents qualitats. Però ja es veu que la fluïdesa serà la característica més evident en aquest nou desenvolupament del model. Perquè aquest futbol líquid serà la manera d'esmunyir-se fins i tot entre les escletxes de rivals afortunats, en un pic de forma o, senzillament, amb menys lesionats. Bona sort a tots els equips que planegin usar la fortuna, la retòrica o els '-ismes' per aguantar aquest vendaval de futbol sense que se'ls volin fins i tot els implants capil·lars. La necessitaran.
P. D.: Ens veiem a Twitter: @juanblaugrana