I no, no ho dic per la imminent incorporació de Gabriel Jesus, oportunitat de mercat per completar la plantilla del Barça a l'espera de la futura alliberació de Julián Álvarez del seu presidi matalasser. Està clar que el davanter brasiler consumeix pocs recursos, la seva filosofia és adequada al model de pressió alta, i a més va ser alumne favorit del Guardiola més alemanyitzat. També que Deco ha demostrat estar a l'alçada de la responsabilitat quan el balanç del club li ho ha permès. Sobretot, perquè està fitxant perfils i no cromos, inclosos tants facilitadors de la idea de futbol de Flick com sigui necessari per ajudar a que les estretors en els moments clau de la temporada siguin, aquesta vegada, menys determinants. Encara que l'estat de els genolls de Gabriel el facin assemblar-se més a Ansu Fati que a Ferran Torres, la seva elecció sembla adequada, per preu i pedigrí, com a manera d'alleujar pressió al prometedor Hamza sense esborrar-lo del mapa.
Però reitero, astuts lectors, no titulo així aquesta columna pel mercat ni pel seu tancament, gairebé sempre atronador. Sinó per prevenir-vos d'una tempesta subtil que ha omplert l'aire d'electricitat en aquestes dues primeres jornades estivals de Lliga. Es tracta de la tercera iteració d'un Futbol Club Barcelona campió i trepidant, el vertigen i la voracitat del qual han mudat de pell per convertir-se en un allau de futbolistes en flames, que salten a la gespa decidits a acabar el partit desplomant-se entre rampes. Molts d'ells, la majoria en realitat, estan lluny del seu ritme habitual i a diversos centenars de quilòmetres de la seva millor forma. Però, fins i tot amb xancles en lloc de botes, generen futbol a raig, ballen els seus rivals d'un costat a l'altre i transporten la pilota fins a zona de rematada amb simfònic fanatisme.
Per això m'atreveixo a donar-vos aquest consell: veieu tots els partits del Barça aquesta temporada. Marqueu-los en vermell a la vostra agenda, que a partir d'avui s'ha de regir per la combinació dels calendaris espanyol i UEFA. Pagueu el que l'imperi del monopoli us demani, baixeu al bar, o poseu-vos el pedaç a l'ull i el ganivet entre les dents. Si els vostres fills no són futbolers, apunteu-los als boy scouts o a un club d'escalada perquè passin el cap de setmana fora. Si passa el mateix amb les vostres parelles, regaleu-los un curs de pintura, mindfulness, cuina o pilates per als dissabtes a la tarda, i un altre de diferent per als diumenges. Si el partit és a les dues i dinar a casa dels sogres, feu veure una gastroenteritis aguda.
Mai, repeteixo, mai accepteu un pla en nit de Champions, o Copa, o jornada entre setmana. Si no podeu negar-vos (aniversari del vostre pare, aniversari de casament, bateig del nebot), expliqueu molt alterats que hi ha hagut un atac de ransomware a l'empresa, o que per fi! us han trucat per fer voluntariat a la residència d'avis. Per a tot la resta, al·legueu lumbàlgies o atacs d'ansietat. Segurament només serà d'aquí al 5 de juny. Potser fins a l'abril si les coses van malament, perquè el futbol mai deixarà de ser el més cabró dels nostres esports preferits. Però feu-ho, i avui dilluns millor que demà. Perquè aquest Barça pot guanyar, perdre o empatar avui contra el Rayo, però té potencial per convertir-se en un equip d'època. I a més torna a tenir rival a la riba oposada del Clàssic: un altre murri i viperí Madrid de Mourinho.
P. D.: Ens veiem a Twitter: @juanblaugrana