Dos fitxatges, dos, es van superposar ahir en el 'mercato' del Barça: van ser els esperats 'jirgüigous' de Rodrigo, el Cid Campeador que va triar jugar al Camp Nou abans que aspirar al tron a l'adusta Castella al costat de l'encara més esquerp Mourinho, i Joao Cancelo, alliberat definitivament de la seva gàbia d'or saudita per tornar al club al qual tan insistentment ha proclamat el seu amor. A l'espera de valorar l'encaix de Rodri al centre del camp blaugrana, repte per al qual el mateix Pep Guardiola porta mitja vida preparant-lo, resulta encara més enigmàtic endevinar quina serà la singladura del Joao bo durant la tercera temporada de Hansi Flick governant la nau blaugrana.
És força irònic, ja que dues etapes com a blaugrana contemplen ja Cancelo. Tanmateix, ambdues pateixen una casuística tan única que es torna complicat fer-les servir com a precedents. En la primera d'elles, el talentós lateral portuguès va enriquir un Barcelona desdibuixat, amb una plantilla mancada d'equilibri i sobrada de problemes a totes les seves línies. En aquell gresol d'esmenes i descosits, Cancelo es va mostrar alhora com un creador de joc incisiu i una autopista gairebé sense peatge per als extrems drets i interiors rivals. Va ser el viu exemple d'aquell Barça valent però mancat d'estil i orfe de context.
La seva segona vinguda, tanmateix, és tan recent com 'triomfant'. Va arribar a mitjans del passat gener per apuntalar el lateral esquerre desatès per un Balde espectral, de sobte incapaç de jugar a un ritme que va repicar tantes vegades amb la pilota abans de trencar-se el bíceps femoral i potser també quelcom més profund. Al final del camí, Joao Cancelo va aixecar l'última gran Lliga europea que li faltava al seu palmarès. I la seva aportació a un equip fet, frenat en la seva velocitat de creuer només per les baixes d'alguns jugadors clau en moments inoportuns de la temporada, va ser valenta però un punt insuficient.
Ara, amb 32 anys, Joao Cancelo arriba a un Barcelona que s'ha proposat martellejar les bandes del contrari sense pietat gràcies a la seva nova col·lecció d'extrems amb desbordament. I, sens dubte, qualsevol davanter hauria necessitat un pitet ahir veient com arribaven pilotes sense parar a la zona de rematada a Basilea. No és estrany que Julián segueixi boig per la música blaugrana i fastiguejat d'aquella cúmbia atapeïda i depriment coneguda com a 'cholismo'. Tampoc que Cancelo hagi fet tot el possible per afrontar la seva maduresa en un equip on pot ser motor i catapulta, jugui amb qui jugui i contra l'oponent que sigui, sabent que guardaespatlles del nivell del mateix Rodri, Cubarsí, Pedri, Christensen, Éric o Gerard Martín asseguraran aquell salt al buit que tant li agrada fer. No estic segur que el lusità sigui l'escollit per Flick per als grans partits del curs. Però sí que, amb companys d'aventures com Gordon, Fermín, Adeyemi o Bisiwu, serà un maldecap per a més d'un Getafe. I això també és absolutament necessari en un equip que aspira a tot.
P. D.: Ens veiem a Twitter: @juanblaugrana