Si ja són difícils d'assumir per a alguns madridistes d'ordre anomalia com que Piqué es digui de segon cognom Bernabéu, o que l'intèrpret de l'archiconegut 'Que Viva España' al so del qual han celebrat tants títols del seu Madrí i també, fins que van apostatar-ne fa poc, de la selecció espanyola, Manolo Escobar, era més culer que la pilota de l'escut del Barça, tampoc els està resultant un plat de fàcil digestió la bomba d'aquesta última setmana al mercat de fitxatges. És a dir, que Rodri, Rodrigo, flamant pilota d'or de l'últim Mundial i el Cid Campeador que inevitablement havia de ser la pedra sobre la qual Mourinho construís la seva nova església del futbol carca, ha comunicat que prefereix unir-se al gloriós Futbol Club Barcelona.
Passa que el noi és madrileny, però d'aquí a voler ser migcentre amb Camavinga i Valverde sovint als seus flancs i embotit en el corsé d'un equip dissenyat per jugar a la contra hi ha un abisme. També és un antic canterà de l'Atlètic, trauma notable per a qualsevol nen aspirant a futbolista. I amb l'afegit que a més es va iniciar com a professional al pulquíssim Vila-real de Marcelino. És cert que va passar per l'Atlètic del Cholo una sola temporada, fins i tot per sota de la mitjana del que aguanta allà atrapat qualsevol bon futbolista digne d'aquest adjectiu, però ràpidament va marxar al Manchester City per 'gaudir' durant set anys del millor entrenador del segle XXI: Pep Guardiola. Un reguitzell de títols i una Pilota d'Or certifiquen el seu bon criteri.
Rodri ha mirat una vegada més pel seu, no se'l pot culpar per això. I està a només una firmeta de demostrar a tots els 'coaches' de pacotilla del món que sí, es pot ser feliç sense sortir de la teva zona de confort i tot la resta són bajanades de 'motivaos' o deliris de recent divorciat. Però el cop al madridisme ha estat devastador. De nit se'ls han aparegut en somnis el rostre demacrat de Bernardo Silva, el nou mentó de Vinicius sota unes ulleres amb el símbol del dòlar que simbolitzen la seva recent i vitalícia renovació, Mbappé observant displicent les tropes amb el seu uniforme i les seves medalles... Un malson garbancer en què els auguris veuen l'avanç d'un tercer Nadaplet consecutiu, i que ni tan sols els alegres i lleugers fideus al vent de Diomande semblen capaços de fer-los oblidar durant el dia.
Jo crec que el Madrid competirà molt i bé aquest curs. Però també que el Barça està a punt de fitxar un migcampista que potser no és necessari però sí és angular. Hi ha molt pocs jugadors capaços d'enriquir posicionalment i pel que fa a control i contenció el Barcelona d'Hansi Flick alhora que habiliten la seva proposta de defensa avançada. I sens dubte Rodri, l'àncora inamovible que va permetre al City de Pep instal·lar-se a jugar a la frontal dels rivals cada tres dies durant més d'un lustre, és un d'ells. Un jugador gairebé tan estructural com Busquets i infinitament més tàctic que Frenkie. Per continuar fent això l'ha convençut Deco, i només caldrà polir el seu ajust amb els dos grans generadors de l'equip, Pedri i Lamine (a vegades, amb La Roja, semblen destorbar-se una mica els tres a la zona de tres quarts), per convertir-lo en el portaavions des d'on l'equip blaugrana llanci aquesta ofensiva total que tots ja estem barrinant.
P. D.: Ens veiem a Twitter: @juanblaugrana