Només ha passat una setmana des del gol de Ferran Torres i una part del barcelonisme ja s'aixeca cada dia presa de la ansietat, com si hagués somiat que acudeix en pilota picada i untat de sobrassada a una entrevista de feina. No està en la idiosincràsia blaugrana lliurar-se a triomfalismes i sí, molt més, anticipar el fracàs sense pal·liatius. Sense notícies de Julián, travestit en una mena d'inabastable Marta Sánchez, i contemplant un estiu més com a tres dels seus capitans els surten brànquies i se'ls posa cara de rèmora, ni tan sols els escarceigs estivals de canterans a punt de caramel com Diarra, Tunkara o Fariñas insuflen una brisa d'optimisme a la culerada més funesta.
Amb els resultats contra Chelsea, Bruges i PSG en la fase de grups de la passada Champions en una mà i la maleïda fatalitat contra l'Atlètic de Madrid a l'altra, els més ansiosos demanen, què dic, exigeixen Trankimazin en forma de fitxatges. El problema és que els requereixen amb la mateixa alegria amb què de fet els tanquen a la vorera del davant, on es gasten 60 milions per un lateral esquerre o deixen anar sense problema més de 100 per un magnífic projecte d'extrem que fa un any jugava al Leganés B. Si justament el Madrid fa això perquè porta dues temporades xuclant roda!
Aconsegueixin Deco i Laporta o no el rescat de Julián, convé recordar que contractar un jugador, fins i tot un de 120 o 150 milions, tampoc garanteix res. Per exemple, Mbappé va venir al Bernabéu sota un pal·li de bitllets a acabar de demolir el trontollant Barça post-Xavi i portar el Reial Madrid fins a la vintena de Copes d'Europa, àmfores de l'antiguitat incloses. I de moment només s'ha carregat la seva reputació, a Xabi Alonso i a Arbeloa. Però és que un company de selecció seu, Ousmane Dembélé, ha fet un camí gairebé invers: va arribar per una morterada al Barcelona per netejar els rivals que a Messi ja li costava superar i no només mai va acabar de fer-ho més de tres o quatre partits seguits sinó que ha acabat sent doble campió de Champions al PSG. Ambdós casos són per menjar-se les cerilles.
A mi Gordon i Adeyemi m'agraden, i crec que eren oportunitats de mercat. Però respecto molt qui opini que són dos farcells sospitosos i li costi entendre per què, per un cop que s'obre la caixa de cabals blaugrana, es gasten els calés en aquests i no en altres. Però cap d'aquestes dues opinions invalida que el Barça actual està en una posició competitiva excel·lent, així que no necessita sobrepagar per endur-se un futbolista, per molt idoni que sigui. Ni tan sols encertar massa amb els que sí fitxi. Perquè el salt de qualitat l'han de fer, sobretot, els joves que ja són a la plantilla i porten un parell de temporades jugant junts amb Hansi Flick. De tots els moviments dels clubs de l'actual elit europea, aquest és potser el menys arriscat. De ben segur, com a mínim, el que menys depèn de l'atzar.
P. D.: Ens veiem a Twitter: @juanblaugrana