La final de la Copa del Món, convertida en epítom de la mística del gloriós Futbol Club Barcelona, va començar a l’aigua tèbia de la nostàlgia, esquitxant de nou a la archiconeguda foto del Leo Messi de 19 anys i cabellera desafiant al costat d’un nadó que ja aleshores era Lamine Yamal Nasraoui, però molt poca gent a part dels seus pares ho sabia.
Després que La Masia es donés durant diversos dies als Estats Units i a tot el planeta el bany de masses definitiu per haver criat les dues estrelles de la final, el duel per la Copa més preciosa entre l’Argentina i Espanya va començar entre suors i sense gairebé espai per estirar les cames. Com si els 22 millors futbolistes del Mundial s’haguessin ficat dins d’aquella mateixa banyereta blava i tinguessin pànic de relliscar cap al fons. Espanya dominava la pilota amb criteri i es mostrava ordenada i efectiva en la pressió. Però tot i així el meu fill gran, que ja es dutxa des de fa temps, va decretar que el partit era un trunyo i se’n va anar al llit al descans.
Així les coses, i a l’espera d’algun desmarcatge d’arrossegament d’Oyarzabal o alguna triangulació d’Olmo i Fabián que culminés amb perill, un pla raonable però que no va acabar de quallar, l’aigua d’Espanya es va anar refredant fins que els aneguets de goma es van posar bufanda. Per una qüestió d’hemisferis, semblava que el temps hivernal a mitjans de juliol decantaria la final cap al con sud. Però La Roja se les va apanyar per mantenir una flameta encesa, com un encenedor bunsen escalfant gradualment la fórmula de la victòria.
Llavors va arribar l’expulsió d’Enzo. Protestada, sí. Claríssima, també. La temperatura va pujar de cop, i la va tenir Lamine més enllà del 90' en una falta que hauria estat absolutament i completament Messiànica. Però el futbol sempre es reserva un gir cabró en totes les seves millors històries. La pròrroga avançava mentre cada possessió llarga d’Espanya portava de nou als nostres caps la música del gol d’Iniesta en aquell Informe Robinson. A Iñaki li van anul·lar un gol gràcies al cancherisme extrem d’Otamendi i Merino va fallar just, just la que no falla mai. Vist amb la tranquil·litat del campió, estava escrit que l’havia de tirar fora. Precisament perquè el davanter amb més fama de fallón de la nostra història fins i tot per sobre de Julito Salinas, el mateix que demanava si us plau de forma planyívola que no li anul·lessin per fora de joc el seu primer gol en aquest Mundial fa poques setmanes, cosís la pilota a la xarxa i la segona estrella a la samarreta vermella. Qui havia de ser, si no el nostre Ferran Torres, el tauró a la banyereta?
P.D.: Ens veiem a Twitter: @juanblaugrana