Fernando Trueba, 71 anys, sobre els Estats Units: “No tornaré mai més a aquest país”
El director de cinema torna a submergir-se en el món de la música a 'Bajañí', un homenatge a la guitarra espanyola amb el guitarrista Niño Josele
També et pot interessar: Mónica López, actriu: "Encara no he trobat la llibertat al cinema”
Notícies relacionades
Fernando Trueba assegura que ni el cinema ni la música van ser els seus primers impulsos. Ho va ser la pintura, pràctica que va anar deixant paulatinament en topar amb la gran pantalla.
La música, de totes maneres, sempre va ser-hi. El seu gust per ella va anar canviant, com el de tot ésser humà. Encara que ell sembla viure-la d’una altra manera.
A Trueba li encanta bussejar en els sons, en les històries i en els artistes. Vius i morts. Prova d’això són els nombrosos documentals que ha dedicat a figures com Carlinhos Brown, Bebo Valdés, Francisco Tenório Júnior i altres.
El que menys gent sap és que el guanyador d’un Oscar per Belle Époque també és productor musical, faceta per la qual ha guanyat dos premis Grammy i cinc més Grammy Llatins.
Trueba i el Niño Josele
Fruit d’aquesta altra feina va néixer fa anys la seva relació amb el guitarrista Niño Josele, a qui ha produït fins a quatre discos. D’aquí que, ara, passats més de 20 anys de la seva relació professional, li hagi fet també un documental, Bajañí.
La cinta segueix l’artista pel món, durant la gravació del disc triple homònim que Trueba també produeix.
El Niño Josele Barcelona
Com a documentalista, el cineasta ha preferit només deixar que la música parli. Captura les gravacions pel món amb la guitarra espanyola de Niño Josele com a protagonista. Una guitarra que s’adapta a tot.
L’artista toca flamenc, música cubana, jazz i fins i tot ritmes brasilers en diferents estudis d’Espanya, Nova York i Brasil, demostrant tot el que ell i el bajañí són capaços de fer. Trueba només posa la càmera.
Crónica Global té una breu trobada amb tots dos artistes en el marc del festival In-Edit de Barcelona, on es va projectar la cinta, abans que marxin amb aquest treball al Festival de Cinema de Sevilla.
On sembla que Fernando Trueba no tornarà és als Estats Units, país d’on provenen molts dels seus cineastes i músics preferits. Aquí explica per què.
Entrevista a Fernando Trueba i el Niño Josele Barcelona
—Primer de tot, volia parlar del títol del film, Bajañí. Només començar el documental s’explica que aquest és el nom caló de la guitarra espanyola, però la pregunta és: quina importància té per a vostès aquest concepte?
—Fernando Trueba (F): És molt bonic que aquesta paraula no es perdi. És una paraula romaní, molt sonora. Es pot escriure amb la ñ, però també amb nd, Bajandí. Algú em va dir: “Però ningú sabrà què és!”. Jo dic: sí, perquè així aprendran una paraula. Tampoc ningú sabia què era Ben-Hur, la van anar a veure i li van donar diversos Òscar.
—I per a vostè com a músic?
—Niño Josele (N): No és més que això, “guitarra”, però és una paraula que jo he escoltat des de petit. I un dia, parlant amb en Fernando, no sé com va sortir el nom.
Entrevista a Fernando Trueba i el Niño Josele Barcelona
—I per què van decidir que fos un documental?
—N: És una idea que en Fernando i jo fa molt temps que pensem.
—Bé, vostès fa anys que col·laboren.
—F: A Lágrimas Negras ja hi era d’invitat. Després vam fer Paz, Española, Amar en Paz, Rumba de la Isla, Chano i Josele…
—Es podria dir aleshores que és la condensació de tots els estils i treballs passats?
—F: No, és una aposta nova. L’anterior posa la base i els fonaments, d’alguna manera, alhora que il·lustra etapes en l’evolució d’en Josele, de provar en aquesta música, en l’altra. Això és el que acaba inspirant la idea de fer una pel·lícula com aquesta.
Ara volíem fer una pel·lícula on hi hagi tot això, perquè tot això es vegi i, a més, que el viatge el fem de debò i anem a buscar els músics als seus llocs, on aquestes músiques han nascut i existeixen.
—N: D’aquí ve que la guitarra dialogui amb tots els músics.
—F: I que la guitarra viatgi. Hi ha un pla que mostra la guitarra a la part del maleter, ficada a la seva funda.
—N: I la idea era aquesta, que la música flueixi i que la guitarra sempre hi sigui present, l’arrel de la guitarra i de l’artista. Jo sóc flamenc i la meva arrel no es pot perdre, encara que toqui jazz o faci música brasilera o toqui amb qualsevol músic.
—F: I també volíem desmuntar el tòpic que la guitarra espanyola només serveix per això i prou. Aquí tenim una guitarra flamenca i, d’alguna manera, el que la pel·lícula mostra i demostra és que pot existir en qualsevol context i sonar en qualsevol context musical sense desnaturalitzar-se. Això és el bonic. Per tant, aquesta pel·lícula fa una mena de demostració pràctica que la guitarra pot funcionar en qualsevol estil, en qualsevol cultura, en qualsevol música.
—N: Jo creia que era impossible el que diu en Fernando perquè hi ha música que no s’ha tocat mai amb una guitarra espanyola, per exemple. Hi ha coses que en el flamenc no toquem gaire, com un tema de swing.
Entrevista a Fernando Trueba i el Niño Josele Barcelona
—Per què?
—N: Serà difícil. Perquè és una música que has de viure des de l’arrel i entendre-la. Però el flamenc també la té, així que jo havia d’entendre l’altra música per poder integrar-m’hi. Però ho volia fer natural, sense forçar res. Per això hi ha moments molt especials.
—Només hi ha un moment en què vostè deixa la guitarra espanyola, quan entra en una botiga de guitarres elèctriques a Nova York i toca. És un oasi gairebé a la pel·lícula, per què ho vau posar?
—F: El bonic és que ell toca unes alegries. I el bonic és que sí, ho hem posat com un parèntesi. Ho vam fer com que ell passava per una botiga de guitarres per casualitat, veu la llum de la botiga i entra una llum…
—N: Però és que va passar en realitat.
—F: Semblant, sí. Ens havia passat dues vegades. Una vegada en una botiga de guitarres a Nova York i una altra vegada també a Candeal. De fet, al Brasil estaven assajant en una terrassa uns amics que tenen un grup, vam pujar, en José va agafar la guitarra elèctrica i es va posar a tocar i, quan ens vam adonar, s’havia congregat a baix una multitud. Semblava una missa: mirant cap amunt i escoltant què era el que sonava al barri, que havia arribat una música nova.
—N: I hem recreat una mica això en aquella història de la guitarreria.
El Niño Josele Barcelona
—El fet que sigui una guitarra espanyola, flamenca, tocant diferents pals és una manera de demostrar que això que anomenaven flamenc fusió no existeix, que és gairebé una invenció?
—F: És que durant molts anys es va parlar de fusió quan es trobaven dos que tocaven coses diferents. I a més, després de tocar això que anomenen fusió, seguien tocant coses diferents, perquè no hi havia hagut cap fusió. No donarem noms. És com quan anaves al cinema, hi havia programa doble i veies una de l’oest i una de policies. No es barrejaven els personatges, cadascú era a la seva pel·lícula.
—A 'Bajañí' sí que es veu com la guitarra amalgama…
—F: Amalgama i transita per tot això i entra i surt de manera natural. El bonic d’això és la naturalitat, res està forçat. Però no és que hi vagis i surti així per casualitat, és que hi ha al darrere l’experiència d’en Josele en el que ha tocat amb uns i amb altres. Són 20 o 30 anys d’obrir-se a altres músiques, d’entendre-les, d’estudiar-les, de preguntar, perquè jo em quedo bocabadat amb la intuïció musical que té…
Fernando Trueba Barcelona
—Vostè és un amant de la música, és productor de discos i cineasta, però quina passió va néixer abans en vostè: la del cinema o la de la música?
—F: La de la pintura. Jo de petit era pintor. Volia ser Picasso de gran.
—I com s’hi van ficar el cinema i la música?
—F: Bé, alhora, com que sempre estava llegint, també hi havia el somni de ser escriptor. Però ja de petit em vaig adonar que tot això era impossible. I després, quan, de sobte, sent ja adolescent, el cinema es va creuar en el meu camí, es va convertir en la meva vida i ho continua sent. Però la música, que no ha estat una de les coses que jo he fet, perquè jo no he tocat en un grup al meu barri, sempre m’ha acompanyat.
La música ha estat una part molt important de la meva vida. Jo escolto música cada dia. De fet, l’altre dia algú em va preguntar què faria quan no pugui fer més pel·lícules si no me’n produeixen i ho vaig tenir clar: em posaré un disc de Sonny Rollins i seré feliç. Hi ha més felicitat que escoltar Sonny Rollins? Doncs no.
El cineasta Fernando Trueba Barcelona
—Per acabar, cinema i música sempre semblen estar en crisi, però quina creuen que està en millor estat ara mateix: el cinema o la música?
—N: La música ara mateix ja no. Feia temps que sí que va estar complicada, ens la van carregar.
—F: Jo crec que no estan en crisi ni el cinema ni la música; el que està en crisi és la humanitat. De fet, la música, la literatura i el cinema poden ser algunes taules de salvament que ens ajudin a sobreviure i a tirar endavant.
Ahir hi havia un article formidable, d’intel·ligència, d’un escriptor que es diu Eduardo Lago, que viu des de fa 40 anys als Estats Units, en què deia que era un país posliterari, on havia desaparegut la democràcia, que era un país ja feixista o prefeixista i que s’estaven destruint una rere l’altra les institucions, quan el fonament d’aquest país va ser ser un lloc que rebia amb els braços oberts tots els que venien a refugiar-se des d’altres mons, tots els refugiats i emigrants del món. Per això aquest país era tan meravellós i tan seductor en tantes coses. I, encara que altres ja hi van posar alguns maons, tot això s’ho ha carregat un senyor. Això és una tragèdia no per als Estats Units, sinó per al món, per a la civilització.
Fernando Trueba Barcelona
—I vostès, que van filmar allà, com van veure també aquests Estats Units?
—F: L’últim dia que vam rodar a Nova York eren les eleccions. Jo, com l’idiota que sóc, optimista, pensava que guanyaria la Kamala Harris. L’endemà al matí marxàvem i ja aquella nit vam veure que tot es va anar posant negre.
Va ser una fugida a temps. Jo li vaig dir a en Josele: “Demà marxem, no tornaré mai més a aquest país”.
—No?
—F: (Nega amb el cap). Bé, mai es pot dir d’aquesta aigua no en beuré, però moltes coses haurien de canviar. Moltes.
