L'avorrida sobrietat d'Abel Ferrara
Res d'elogis del malditisme ni la 'nostalgie de la boue', només una observació de que el millor de Ferrara va coincidir amb el pitjor de la seva vida
També: 'Gangs of London': L'art de la salvatjada
Llegeixo a El País una entrevista amb el cineasta nord-americà Abel Ferrara (Nova York, 1951), de qui no en sabia res des que va rodar la fallida Zeros and ones (2021). L'home fa catorze anys que és sobri i no tasta ni l'alcohol ni les drogues.
Catorze anys en què gairebé no ha fabricat res que tingui el més mínim interès, acomiadant-se de l'art cinematogràfic, en la meva modesta opinió, el 2014, quan va rodar dues pel·lícules barates (de fet, d'una manca de pressupost desoladora): una biopic de Pasolini amb Willem Dafoe i Welcome to New York, tragicòmica recreació de l'incident sexual protagonitzat per Dominique Strauss Kahn amb la cambrera d'un hotel. Des de llavors, ja instal·lat en la sobrietat, res a destacar.
D'una banda, un s'alegra per ell. I per la seva esposa des de 1982, la soferta Nancy, que fins i tot va haver de suportar una llarga infidelitat del cineasta amb l'actriu polonesa Katarzyna Figura, a qui recordem a Espanya com a protagonista de la pel·lícula de José Antonio Salgot (1953-2019) Estación Central (1987).
Però és impossible no preguntar-se com van influir, o no, les drogues i l'alcohol en les millors pel·lícules del senyor Ferrara, rodades als anys 90, quan l'home passava per una fase especialment àlgida de l'abús d'estimulants i se'l considerava un desastre amb potes que muntava uns ciris de por en festivals i trobades amb la premsa, boicotejant l'ocasió i a si mateix.
El primer llargmetratge interessant d'Abel Ferrara és Ángel de venganza (1981), protagonitzat per la magnètica Zoe Lund en el paper d'una noia muda que és violada i es llança a la venjança vestida de monja per motius que ja no recordo. Era una marcianada total, però d'una eficàcia indubtable, escrita per Nicholas St. John, que després col·laboraria en força pel·lícules més del nostre home.
Tot i que com a catòlic practicant i turmentat, es va negar a escriure la millor pel·lícula de Ferrara, Bad lieutenant, encarregant-se'n la tal Zoe Lund (Nova York, 1962 – París, 1999), interessant i multidisciplinar personatge que acabaria morint d'una sobredosi d'heroïna, droga que va defensar sovint en articles de premsa.
El resultat dels excessos
A la dècada dels 90, Abel Ferrara encadena una sèrie de pel·lícules en to de malson que em semblen magistrals: King of New York (1990), amb un Christopher Walken sensacional, Bad lieutenant (1992), la millor interpretació de Harvey Keitel, The addiction (1995), amb una esplèndida Lili Taylor.
![Pòster de la pel·lícula 'King of New York'](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/572738.jpg?p=c:1008:1501:nowe:0:0\/w:1706\/h:2540&h=hCSXqa0j"])
Pòster de la pel·lícula 'King of New York'
I The funeral (1996), una visió de la màfia francament peculiar. Com peculiar va ser el seu remake de The body snatchers (1993), la primera versió de la història dels extraterrestres que creixen en beines en què es suggereix que potser seria millor per a la humanitat que els alienígenes se sortissin amb la seva.
No vull arribar a cap conclusió, però totes aquestes pel·lícules estan rodades per un home que cada dia arribava al final de la jornada sostingut per l'alcohol i les drogues. Un home la vida personal i artística del qual es confonien en la mateixa sordidesa i la mateixa desesperança.
![La serie 'Mobland'](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/570962.jpg?p=w:320\/h:240&h=zTzYYRZY"])
Podríem dir que Ferrara es suïcidava en públic per entregues per oferir-nos pel·lícules que ens commoguessin. Una cosa molt semblant al que va fer sempre el cineasta alemany Rainer Werner Fassbinder (1945 – 1982), que, a diferència de Ferrara, mai va frenar, la qual cosa el va portar a morir amb més llargmetratges rodats que anys complerts.
No vull fer aquí la meva versió del Tema del traïdor i de l'heroi. Res d'elogis del malditisme ni la nostalgie de la boue. Només observo que el millor de Ferrara va coincidir amb el pitjor de la seva vida, com sabrà qualsevol que hagi travessat una llarga etapa d'abús de l'alcohol (jo mateix, sense anar més lluny) o d'altres substàncies.
Evidentment, la vida del senyor Ferrara ha millorat. Semi jubilat, porta una existència plàcida a la Itàlia dels seus avantpassats i, després de molt patir, ha aconseguit, almenys, que la seva vellesa inclogui certes dosis de serenitat i d'harmonia. La seva obra està feta i pot descansar tranquil.
De fet, no cal que rodi res més. Encara que, és clar, qui sóc jo per dir-li a l'autor de King of New York i la terrorífica Bad lieutenant el que ha de fer o no fer?
