Sílvia Ventosa, filla d'Aurèlia Muñoz: "Sempre va fer el que li venia de gust"
Una gran antològica amb motiu del seu centenari reuneix els treballs més emblemàtics de l'artista catalana: els seus brodats dels anys seixanta, les grans escultures nuades de macramé dels setanta o els Ocells-Cometa inspirats en les màquines de Leonardo da Vinci
Contingut relacionat: Joana Moll, artista: “Les IA generatives deterioren el pensament crític perquè no tens el temps per desenvolupar-lo"
Hi ha trajectòries on l'espai de treball, el do de la creació, les creences més profundes, els jocs infantils i la quotidianitat conformen una trama indissoluble, un continuum, entre l'ofici i l'existència.
Així va ser la vida de Aurèlia Muñoz (Barcelona, 1926-2011), una de les artistes més singulars i innovadores de l'art contemporani, i figura clau en la renovació del llenguatge escultòric tèxtil europeu del segle XX. I així ho transmet a Dones a Crònica Sílvia Ventosa, doctora en Antropologia Urbana, llicenciada en Filosofia, museòloga, conservadora de teixits, experta en moda i responsable de l'Arxiu Aurèlia Muñoz.
Parlar amb ella és submergir-se en un univers on els teixits no són mers materials de costura, sinó eines per reflexionar.
A través dels seus records, descobrim una creadora profundament contemporània, curiosa i intuïtiva, que necessitava el silenci per treballar però convertia la seva llar en un epicentre on família, amics i col·laboradors generaven una xarxa de sinergies enriquidores.
El mètode Montessori, una pedagogia indeleble a la seva biografia
Aurèlia va ser educada a l'escola Montessori, una pedagogia que, en paraules de la Sílvia, “va marcar molt la seva vida i la dels seus fills perquè ens va ensenyar a pensar d'aquesta manera, amb les mans, amb els materials. Un ensenyament molt més experiencial que ara es torna a recuperar”.
Sota aquest prisma d'aprenentatge empíric, tàctil, el taller de l'artista, ubicat cinc pisos més amunt de l'habitatge familiar a la Gran Via barcelonina, es va convertir en un entorn lúdic, en una extensió del pati de joc, encara que “quan es va professionalitzar necessitava estar sola”, afirma.
Aurèlia Muñoz amb la seva obra Macra I
En una Espanya constreta per la rigidesa, a casa dels Muñoz-Ventosa es respirava una autonomia profunda: “Recordo una infantesa feliç i força lliure. Era una casa molt gran amb un pati enorme i les veïnes de dalt baixaven a jugar amb nosaltres. Els meus pares ens deixaven molta llibertat en els estudis, en els jocs”. I encara que l'Aurèlia sempre estava immersa en el seu particular univers, no aïllava els seus fills, ni el seu entorn, de la seva obra, sinó que els feia partícips.
Una creadora autodidacta
La preferència de Muñoz pel tèxtil no va ser immediata. Inicialment va buscar la seva veu a l'Escola Massana de Barcelona on, amb 31 anys i responsabilitats familiars, va començar a formar-se en ceràmica i esmalts.
No obstant això, la rigidesa d'aquests materials no encaixava amb la seva idiosincràsia. Va passar breument pel departament de teixits, però la seva etapa a la institució va ser força efímera. Ella sempre es va reivindicar com una artista autodidacta. Les aules eren els museus i catedrals que visitava assíduament, sentia autèntica fascinació pels teixits de les col·leccions dels monestirs, estava al corrent de les exposicions d'art, rebia revistes d'art a casa i a més era una lectora voraç.
El seu afany per defugir qualsevol etiqueta a la recerca d'una renovació de l'art tèxtil la va portar a participar en diverses ocasions a la Biennal Internacional del Tapís de Lausana. Allà va connectar directament amb el moviment internacional conegut a Europa com a Nouvelle Tapisserie –Fiber Art al món anglosaxó– i va entaular amistat amb artistes tan rellevants com la polonesa Magdalena Abakanowicz.
L'art d'escoltar el silenci
El seu intens procés de documentació, d'investigació, d'aprenentatge, requeria disciplina i, sobretot, una desconnexió absoluta del soroll quotidià.
Sílvia Ventosa posa amb una de les obres de l'exposició Entes. Aurèlia Muñoz al Reina Sofía
Al seu taller no volia telèfon ni interferències: “El seu medi natural és el seu taller, amb les seves ajudants i molt silenci. Em deia Josefina Salazar –una de les seves ajudants més properes–, que necessitava molt silenci i que estava constantment pensant, pensant, pensant, fins que trobava una solució”.
El silenci li aportava la calma, la serenor necessària per pensar, per crear: “Deia que era essencial per al discerniment. Per discernir el que era excel·lent del que no ho era”.
També és cert que aquest recolliment voluntari hauria estat pràcticament impossible sense el suport del seu cercle més proper: la persona que l'ajudava en les tasques domèstiques i el seu espòs –advocat de vi i licors– que també participava de la logística de la casa, s'ocupava de la part administrativa i a més l'animava a viatjar més, a fer més exposicions.
La flexibilitat dels materials orgànics
Explica la Sílvia que sempre s'ha preguntat per què la seva mare va treballar principalment amb fibres, amb tèxtils. La resposta rau en la naturalesa mateixa del material, en el que aquest permetia projectar: “Crec que és perquè són orgànics, flexibles, perquè quan és indumentària està pròxim a la pell. Potser també perquè està molt relacionat amb el domèstic, amb les feines de la dona”.
El seu procés creatiu no naixia de la teoria sinó de la interacció directa amb materials i objectes, estava lligat profundament a l'experimentació: “Recollia còdols a la platja i veia on els podria col·locar, o comprava pesos de plom de pesca i pensava quina funció podien tenir, com els pondus, les peses dels telers ibèrics. És a dir, els materials, les tècniques, les formes, eren una forma de pensar”.
Per a ella, el teixit era en certa manera el nexe d'unió de tots aquests aspectes, de totes les seves inquietuds. I tot aquest pensament està recollit en un text de la seva autoria titulat L'art de flexionar un espai.
L'escultura tèxtil Ondulacions, 1974, en primer pla
Li fascinaven els refugis, els aixoplucs efímers i nòmades, estructures arquitectòniques com les iurtes tradicionals on interior i exterior estan fets exclusivament de teles. Admirava, per exemple, les revolucionàries estructures tensades que va dissenyar Frei Otto per a l'Estadi Olímpic de Munic; però alhora s'interessava en solucions ancestrals del camperolat, com les corozes de palla de sègol utilitzades a Galícia o el Japó per protegir-se de la pluja: “Són solucions molt orgàniques”.
Una cosmologia habitada per 'ents'
Una de les facetes més estimulants i avantguardistes de Muñoz va ser la seva profunda sensibilitat ecològica i social, avançant-se dècades als discursos contemporanis sobre el medi ambient i els drets humans.
Elaborava el seu propi compost i sentia un profund respecte per la natura, per tot ésser viu animat o inanimat. Aquesta pulsió ecologista i respectuosa la va transmetre als seus fills, fins i tot va quedar plasmada en un dibuix on reclamava, textualment, els drets dels animals, de les plantes.
Aquesta visió holística de la natura enllaça directament amb els grans protagonistes de la seva extraordinària cosmologia: els seus cèlebres ents. Aquests personatges que explica la Sílvia, “semblava que venien a menjar, a sopar, d'alguna manera estaven presents entre nosaltres, tenien una presència, no humana, sinó com esperits, com ànimes”.
Éssers d'una enorme densitat filosòfica. No es tracta de figures abstractes ni representacions figuratives. Són presències no binàries, desproveïdes de gènere, que se situen més enllà de la dualitat de gènere tradicional, del bo i el dolent, del material i l'eteri. Són personatges gairebé teatrals que habiten l'espai i apel·len directament a la imaginació de l'espectador.
“Ella sempre volia fer alguna cosa molt especial, que fos com l'infinit (...). És a dir, buscava quelcom que no podem assolir, la veritat, la bellesa, conceptes que intentava captar d'alguna manera, i ho va fer amb les seves eines”.
Família, amics i col·laboradors a taula
Encara que el seu procés creatiu exigia silenci, tenia una vessant molt sociable. La seva casa era un constant anar i venir de crítics d'art, galeristes, col·leccionistes, arquitectes o escenògrafs.
L'artista catalana treballant al seu estudi, 1982
“Era el que avui anomenaríem una estratega de les relacions públiques, de la comunicació. El meu pare deia: No es pot menjar mai sol en aquesta casa? Sempre hi havia gent, era part de la seva feina. Crec que per això nosaltres, els seus fills, hem après tant, perquè les converses eren molt profundes, sobre art, sobre cultura… i tot això girava entorn de la taula”.
Aurèlia Muñoz atorgava un valor fonamental a aquest ecosistema interdisciplinari. Treballava estretament amb els millors fotògrafs de la seva generació, com Català-Roca, Lluís Casals, Josep Gri o Ferran Freixa, perquè pensava que la imatge de l'obra era gairebé tan crucial com l'obra mateixa per transmetre'n el volum i la tridimensionalitat.
També col·laborava amb dissenyadors, escenògrafs i arquitectes de la talla de Pedro García Ramos (Disseny S.L) per crear escenografies, la museografia de les seves mostres, dissenyar catàlegs i pòsters o per projectar instal·lacions en espais oberts.
Aurèlia Muñoz en l'any del seu centenari
L'artista catalana va gaudir de reconeixement i d'una intensa trajectòria nacional i internacional, amb més de 50 exposicions individuals i nombroses mostres col·lectives, romanent activa pràcticament fins al final de la seva vida.
“Encara que li costava treballar, ho va fer fins a l'últim minut. Sempre se l'ha reconeguda però ara ens interessa un reconeixement diferent. Un reconeixement com a artista que va transcendir qualsevol etiqueta artesanal. Una creadora que investigava l'espai, les formes, l'aire, com algú l'obra del qual d'intensa càrrega filosòfica és a les col·leccions de museus tan prestigiosos com el MoMa, l'Art Institute de Chicago, el Reina Sofía o el MACBA”.
El repte actual no és per tant reclamar el seu nom, sinó plantejar una relectura crítica de la seva figura; consagrar-la com el que és, una artista plena, una investigadora de l'espai vital, de les formes, de la matèria. També com una dona lliure que “sempre va fer el que li venia de gust”.
Sílvia Ventosa davant el tapís mural Homenatge a Gerónimo Bosco, 1971
Aquest esforç de reinterpretació és manifest en la gran retrospectiva que, amb motiu del centenari del seu naixement, romandrà al Museu Nacional Reina Sofía fins al 7 de setembre. Aurèlia Muñoz. Ents viatjarà posteriorment al MACBA on es podrà visitar des del 5 de novembre fins al 29 de març de 2027.
La de Barcelona no serà una rèplica exacta. “Hi haurà el mateix nombre de dibuixos, setanta, però completament diferents. També canviaran algunes obres perquè els seus prestadors les han deixat per a una sola seu. A més reforçarem tota la part del seu arxiu personal perquè hem vist que interessa molt i aquí ha quedat una mica escassa”.
Al cap i a la fi una exposició és un organisme amb entitat i vida pròpia. Crec que aquesta idea li hauria agradat. I el seu èxit no rau en la mera contemplació estètica sinó en la seva capacitat d'interpel·lar, d'estimular aquells que la contemplen. “Per a mi, el que té més valor, és quan veig gent molt jove que s'emociona, que li brillen els ulls”. Només per això, conclou, val la pena continuar difonent l'excepcional llegat d'una artista tan contemporània com atemporal.
