Fatih Akin, cineasta guanyador del BCN Film Fest: “Alemanya amaga els crims d’Israel en posicionar-se a favor dels que abans van ser víctimes”
El director turcoalemany reflexiona sobre la relació de la seva pel·lícula 'L’illa d’Amrum' amb l’actualitat
També et pot interessar: Marta Bassols i Marta Loza, creadores de 'Jo sempre a vegades': "Tenir 30 anys en aquest moment no està massa ben acompanyat al nostre país"
Notícies relacionades
- Marcel Borràs i el cunyat cultureta que tot ho sap: "Llegir llibres i ser bona persona no va de la mà"
- Maria Martínez Bayona, la cineasta de Reus que debuta a Canes amb la seva primera pel·lícula: "Vaig picar molta pedra"
- Nao Albet i Marcel Borràs: “Ja no ens diuen ‘enfants terribles’, ara ens diuen els mimats”
Fatih Akin és un director turcoalemany que, des dels seus inicis, ha disseccionat les dues societats que l’han vist créixer. Ha observat i denunciat els nivells de violència i xenofòbia que hi ha a la societat, però també com costa parlar d’identitat.
Ell mateix es defineix amb dues nacionalitats, però, com bé mostra als seus films, què implica ser una cosa o una altra?
En la seva nova pel·lícula, en canvi, Akin sembla canviar una mica. Ho fa filmant un guió d’un altre cineasta, el que va ser el seu professor de cinema i company d’aventures, Hark Bohm: L’illa d’Amrum.
La cinta viatja al passat, a l’illa alemanya a la qual fa referència el títol i on Bohm va créixer. Un lloc l’existència del qual Akin desconeixia i del qual se sent “aliè”. “L’única illa que conec és l’illa de Creta”, revela.
Una illa com a paisatge i personatge
“Jo sóc una persona de ciutat. Tinc un gos, però no sóc gaire home de natura. Per això, fer aquesta pel·lícula va ser tot un repte”, confessa.
“Per una banda, perquè no sabia com fotografiar l’ambient, perquè en les meves pel·lícules les ciutats sempre són un personatge més. I em preguntava com les platges, els arbres, el vent, l’aigua i el mar podien ser personatges de la meva pel·lícula. Aquest va ser un gran repte”, prossegueix.
Entrevista a Fatih Akin Barcelona
Ho ha aconseguit, tot i que no ha estat fàcil. “Saps aquell tòpic que cada pel·lícula que fas és com un fill teu?”, pregunta. “Bé, aquesta és com adoptar un fill. I la lliçó que he après és que quan l’adoptes pots arribar a estimar-lo tant com si fos teu”, es respon a si mateix.
I d’alguna manera ho és. L’illa d’Amrum parla de tots els temes que apareixen en el cinema d’Akin: violència, nazisme, xenofòbia, hipocresia social… Aquí ho fa a través d’un nen.
De què tracta la pel·lícula
Nanning té 12 anys. Viu en aquesta petita illa alemanya en plena II Guerra Mundial. La seva mare és una nazi acèrrima i el seu pare és al camp de batalla. Ell reprodueix models: insulta els polonesos que s’acosten al poble, juga de manera violenta i té reaccions agressives… Però no és aliè al seu entorn.
Quan Hitler perd la guerra, es suïcida i els nazis perden el poder, la vida canvia a Amrum. Els seus amics i els de la seva mare els donen l’esquena. Actuen com si mai haguessin donat suport al règim feixista i, per això, deixen de banda Nanning i la seva família.
Innocència i Edèn
La pèrdua de la innocència? Més aviat “L’illa d’Amrum és la història de la pèrdua de l’Edèn”, matisa Akin. “Com Adam i Eva, ells són expulsats del seu paradís nazi en què vivien”, compara.
“La història d’Adam i Eva és la de dos personatges que mosseguen la poma i obtenen el coneixement del que és el pecat. Per això se senten culpables i són expulsats del paradís”, reflexiona davant Crónica Global.
Entrevista a Fatih Akin Barcelona
Per això, insisteix, “sí, la pel·lícula tracta d’uns personatges que perden la innocència, però mai perden la culpa”, sempre l’arrosseguen i l’arrossegaran, com Adam i Eva. I no és aquest un dels temes que són presents a la filmografia d’Akin?
Si un fa un repàs a les seves pel·lícules, la culpa, el nazisme, la violència, la xenofòbia, la immigració i la identitat, d’una manera o altra, hi són presents. I a L’illa d’Amrum, tot i ser un guió aliè, no és menys.
Un relat que pren sentit
El realitzador se n’ha adonat amb el pas del temps. Ell pensava que només estava seguint i adaptant una mica el guió que el seu amic, mort recentment, no va poder filmar.
“Un any després d’haver fet la pel·lícula tot comença a tenir sentit i veus que no s’allunya de les temàtiques que a un li interessen”, confessa a Crónica Global. “Després vam veure que la pel·lícula parlava d’això que dius i té tot el sentit del món”, subratlla.
Un passat massa present
És més, Akin reconeix que, vista ara, amb tot el que passa al món, té clar que “si la pel·lícula ubica els fets en el passat, no parla del passat, sinó de l’actualitat”. Per què no està igual de present ara aquesta violència? No hi ha gent que ara nega haver comès certs actes o haver estat d’un bàndol o d’un altre i nega la major, com fa la mare? Sens dubte.
“Les coses no han canviat gens, en absolut”. La violència segueix aquí. Potser apunta a un altre lloc, com fan els veïns d’Amrum a la pel·lícula. Ells, que van permetre el nazisme, ara rebutgen i repudien Nanning, el seu germà i la seva família. Ara són víctimes quan abans van ser botxins. Però també es dóna a la inversa i en el present.
Entrevista a Fatih Akin Barcelona
Alemanya, Israel i la guerra
“D’una manera molt estranya, el que descrius que passa a la pel·lícula és exactament el que està passant avui dia a Alemanya”, torna a reflexionar Akin. “Es tracta d’amagar i encobrir el que ha passat i prendre un altre camí”, apunta.
El director no parla del nazisme, sinó de fets molt més actuals. “La postura que està prenent Alemanya donant suport a Israel, sent Team Israel, sembla amagar i fins i tot oblidar les lleis de les Nacions Unides. Està prenent partit. Està amagant els crims posicionant-se a favor dels que abans van ser víctimes”, sentencia. I gràcies a aquest joc de miralls inesperat, L’illa d’Amrum té més sentit que mai. Ressona en l’espectador i en la crítica.
Guanyadora a Barcelona
Fa just una setmana, dies després que Akin passés per Barcelona en el marc del BCN Film Fest, la cinta aconseguia endur-se el premi a la millor pel·lícula del certamen.
El jurat, format per Joaquim Oristrell, Àngels Gonyalons i Miki Esparbé, va saber veure que, tot i ser la cinta menys violenta, més reflexiva i més pausada del director, no només tenia tots els ingredients que el caracteritzen, sinó també un pòsit que parla a la societat d’avui. Ara, a partir del 30 d’abril, és el torn que ho vegi el públic espanyol.
