Marcel Borràs i el cunyat cultureta que tot ho sap: "Llegir llibres i ser bona persona no va de la mà"
L’actor català protagonitza, juntament amb Silma López, l’òpera prima dels directors argentins Rafael López Saubidet i Andrés Salmoyraghi, 'Gairebé tot bé'
També et pot interessar: Júlia de Paz i com ser 'la bona filla' amb un pare maltractador
Notícies relacionades
“A tot el món hi ha cunyats”. Aquesta frase de Rafael López Saubidet, codirector de Casi todo bien juntament amb Andrés Salmoyraghi, és una boutade. Tothom coneix el personatge, però ells han creat un cunyat particular: el cunyat cultureta.
El cos i la cara d’aquest tipus els posa l’actor Marcel Borràs, que, tot i que estima Hilari, el seu personatge a la pel·lícula, sap que és un tipus insuportable.
Hilari és el protagonista: un empleat de llibreria que somia a publicar la seva gran novel·la —de més de mil pàgines— i fer-se famós. No ho aconsegueix, i això li genera odi. Un odi del qual són víctimes tots els que l’envolten.
Hilari no entén que la gent no llegeixi o que tracti els llibres de qualsevol manera. És més, quan coneix la Carolina (Silma López) i van a casa seva, no pot tenir sexe amb ella perquè no té ni un sol llibre. En canvi, li inspira. I aquí comença el conflicte.
L'actriu Silma López
“La idea incipient és d’una cita de John Waters que va dir: “hem de posar els llibres de moda; si vas a casa d’algú que no té llibres, no te’l follis”. I d’aquí surt una idea: què passaria si això fos real? D’aquí es va construint la pel·lícula”, explica López durant la promoció de la pel·lícula al BCN Film Fest.
Són del parer que, si això passa, és gairebé “una patologia”, però que passa. I molt. “Ens divertia una mica la idea d’algú que agafa una idea i la porta a l’extrem. I ell té clarament un problema per deixar anar les coses”, sosté López, fins al límit que l’empenyen gairebé a quedar-se sol.
Els directors Andrés Salmoyraghi (d) i Rafael López Saubidet (i).jpeg
Tanmateix, Salmoyraghi recorda que el personatge “és molt realista”, molt més del que sembla. “El problema del personatge és que és insà en la seva recerca. És a dir, és poc sana la manera en què ho fa”, però sosté que “és una exageració del que som tots”.
“Ell sembla un idiota, però en realitat és una exageració del que tots tenim una mica, tots en general”. Ells mateixos ho van pensar quan es van descobrir criticant pel·lícules amb els seus amics quan ells no n’havien fet cap. Venen de la publicitat, de l’era daurada de la publicitat argentina, i, ara que han fet el seu primer llarg, admeten que són més benèvols.
L'actor Marcel Borràs
Igual que Borràs ho és amb Hilari. Defensa que “ell es posa aquesta màscara per intentar sobreviure en un món que no és del tot amable amb ell”. "La pel·lícula aborda una mica un context de precarietat, mostra la dificultat per poder complir els teus somnis" assegura. "I també hi ha el pes de la societat que t’obliga a ser el millor", afegeix.
El català estima el seu personatge. Creu que l’únic que li passa és que “tenia unes expectatives de futur molt grans, vol publicar la seva gran novel·la i, com que la realitat és el contrari del que ell aspira, es posa aquesta màscara, que és la del tipus que ho sap tot, que està per sobre del bé i del mal i diu el que pensa sense embuts, fins i tot passant per sobre de les emocions dels altres”.
Silma López
Això ho arriba a veure la Carolina, a qui converteix en la seva musa sense ser-ho. “Jo crec que ella pot veure la seva part vulnerable i commovedora, la d’aquest nen que ha demanat un sol desig a la vida. I li desperta certa tendresa també. És com un adolescent que encara té aquest somni, aquest desig, i segueix aquí entossudit amb ell”.
Una cosa que Borràs, com també creador teatral, comprèn. “Ell tampoc vol renunciar a un cert tipus de manera de fer... És a dir, té uns valors, que són molt seus, sobre com ha de ser la literatura veritable. I això, depèn de com ho vegis, el converteix en un tipus molt pedant i, alhora, molt autèntic, perquè no està disposat a renunciar a la seva manera d’escriure”.
Entrevista a Silma López i Marcel Borràs
“És cert que la pel·lícula enfoca aquesta obsessió com una cosa negativa”, afegeix, “però a mi també m’agrada pensar que, en una societat en què tot es fa de pressa, el tio ha estat molt perseverant, segueix lluitant pel somni de publicar una novel·la”.
Ho sap de sobres. Juntament amb Nao Albet, fa anys que revolucionen l’escena teatral catalana. La seva última creació, Els estunmen, n’és una nova mostra, on barregen teatre, òpera i especialistes d’acció vinculats al cinema.
Silma López i Marcel Borràs
Junts creen coses diferents de tot. Per això confessa que, d’alguna manera, entén l’Hilari. “Empatitzo per això, per l’obsessió d’intentar fer alguna cosa, per ser el millor, per ser perfeccionista i voler transmetre”.
És clar que, en el cas del personatge de la pel·lícula, hi ha molts sots i peròs. “Sembla que la seva novel·la és una mica difícil de llegir, sí; té mil i escaig pàgines, sí; i li falta trama”. Però és que a això s’hi suma que un pot tenir una molt bona idea, “però després hi ha tants condicionants perquè una obra pugui arribar a connectar…”, indica el català.
Entrevista a Andrés Salmoyraghi (d) i Rafael López Saubidet (i)
Salmoyraghi entén què vol dir. “Nosaltres li pegàvem molt al personatge a la pel·lícula”, admet, “però hi ha alguna cosa heroica en aquesta idea de no deixar anar una idea i seguir vivint en un pis de merda amb un noi que no suporto per treure el meu llibre”.
“Es podria haver explicat així, com la història d’un artista torturat que la lluitarà fins a les últimes conseqüències. Però ell no troba la manera i, al final, aquesta ceguesa absoluta no li deixa veure el que l’envolta”, prossegueix el cineasta. I aquí tant li fa que sigui molt llegit o un creador genial, o no.
L'actor Marcel Borràs
“Crec que llegir llibres i ser bona persona no va de la mà”, subratlla Borràs. Tot i que té clar que, “en el cas d’Hilari, és una excusa que ell es busca per intentar justificar el seu cacau mental, que no li deixa connectar, ni sexualment ni d’altres maneres, amb la Carolina”.
Silma López no s’atreveix a dir “normal” al seu personatge, “perquè què és ser normal?”. El que té clar és que la Carolina “és algú que no està en conflicte amb la seva vida ni amb les cartes que ha rebut en aquesta vida”, assenyala. I això la fa menys esquerpa. I és que, com insisteix Marcel Borràs, “tenir una gran cultura no et salva” d’això. Almenys, a l’Hilari, que no pot veure que si bé no tot surt com vol, sí que està Casi todo bien.
