‘Ruta d'escapada’, el millor cinema negre amb Los Angeles com a escenari

Va ser Raymond Chandler amb les seves novel·les de Philip Marlowe qui va forjar Los Angeles com a mite literari. Aquests orígens marquen la relació de la ciutat amb el gènere policíac. Molt després arribaria James Ellroy amb el seu Quartet de Los Angeles (La Dàlia Negra, El gran desert, L. A. Confidential, Jazz blanc), que reprèn l’imaginari de la ciutat a les dècades dels quaranta i cinquanta del segle passat. A la pantalla, aquest Los Angeles clàssic va ser escenari de joies com Perdició de Wilder, En un lloc solitari de Ray i El petó mortal d'Aldrich. També d’aquella excelsa recreació que és Chinatown de Polanski, amb un guió imbatible de Robert Towne. Entre els neonoirs que han convertit la ciutat contemporània en protagonista destaquen títols com Drive de Winding Refn, la singular Under the Silver Lake de David Robert Mitchell, i sobretot Heat i Collateral de Michael Mann.

Ara arriba Ruta d'escapada (disponible a Amazon Prime) del britànic Bart Layton, en la qual es perceben evidents ecos de Heat, pel seu to i la seva estructura. Es basa en un relat llarg de Don Winslow, inclòs en el volum Trencats (aquí editat per Harper Collins), que reuneix sis narracions d’aquest escriptor poc i mal adaptat al cinema. Fins que ha arribat aquesta magnífica versió cinematogràfica, que per fi fa justícia a la seva potència literària. El text adaptat es titula Codi 101 i el títol original de la pel·lícula és Crime 101. En ambdós casos es fa referència a la Route 101, l’autopista que voreja la costa californiana de punta a punta i creua Los Angeles.

Davis, el lladre de joies protagonista, la utilitza com a via de fugida en els seus atracaments. En realitat, Ruta d'escapada és un llargmetratge coral, en què diverses subtrames i personatges s’entrecreuen i desemboquen en la figura de Davis. Al meticulós i taciturn atracador li dóna vida l’australià Chris Hemsworth, de bona planta però recursos actorals limitats, al qual en aquest cas el director sap treure tot el partit, perquè el seu personatge parla el just i manté una actitud pètria.

'Ruta d'escapada'

Al seu voltant orbiten altres dos personatges fonamentals. D’una banda, el policia obsessiu que el persegueix i que, davant la incredulitat de la resta del departament, té la teoria que diversos robatoris a joieries han estat perpetrats per un únic individu, a causa d’un similar modus operandi i a la proximitat de tots els escenaris amb l’autopista 101. Li dóna vida Mark Ruffalo –ell sí un actor d’admirables recursos interpretatius–, en un paper molt similar al de la recent sèrie Task: un inspector mal vist al cos perquè és l’únic immune a la corrupció.

L’altra figura clau és una executiva d’una agència d’assegurances especialitzada a assegurar les possessions dels superrics de la ciutat. La interpreta Hale Berry i el personatge és el millor construït de la cinta, per la seva riquesa de matisos. Una dona ambiciosa ja cinquantena, que veu com la promesa de fer-la sòcia es va ajornant indefinidament. La seva edat comença a passar-li factura en una professió en què a les dones se les utilitza com a seductors ganxos per captar clients i la joventut és un plus.

A aquest trio protagonista s’hi sumen altres figures més secundàries, interpretades per un gran repartiment, com el criminal que es desplaça en moto i es converteix en l’ombra de Davis, perquè intenta dur a terme els robatoris que aquest ha planificat. És un personatge poc desenvolupat, però d’inquietant presència a la pantalla, perquè li dóna vida l’irlandès Barry Keoghan, un actor el peculiar rostre i bon fer interpretatiu del qual aconsegueix pertorbar amb una simple mirada. També tenen rellevància a la trama el perista que encarrega els atracaments i mou les joies robades (un ancià Nick Nolte de veu cavernosa) i la noia de qui s’enamora Davis (Monica Barbaro, la Joan Baez d’A Complete Unknown). També apareix, de manera fugaç, Jenifer Jason Leight en el paper d’esposa del policia.

El solitari i circumspecte Davis de Ruta d'escapada segueix una estela que arrenca amb l’Alain Delon d’El silenci d’un home (Le Samouraï) de Jean Pierre Melville, el cineasta francès que, des de París, va redefinir els codis estètics del policíac estatunidenc. L’imitador europeu que es va convertir en reinventor d’una narrativa gairebé esgotada, com va fer Sergio Leone en l’àmbit del western. A aquesta tradició d’antiherois solitaris reinaugurada per Melville pertanyen personatges de poques paraules com el Ryan O’Neal de The Driver de Walter Hill, el Forrest Whitaker Ghost Dog de Jim Jarmush i el Ryan Gosling de Driver de Winding Refn. Delinqüents metòdics, sigilosos, estoics, de vida austera, amb quelcom de samurais, que es regeixen per un estricte i personal codi ètic en les seves andances criminals. En el cas de Davis, la primera norma és no vessar sang en els seus robatoris de joies. I la segona és no deixar rastre, desaparèixer com un fantasma. Fins que un petit error i la presència del motorista desbaraten els seus plans i el posen contra les cordes.

'Ruta d'escapada'

El perfil de Davis dibuixa un delinqüent amb una particular ètica, que permet que l’espectador pugui empatitzar amb ell. A Ruta d'escapada a Davis l’acompanyen altres personatges –l’inspector de policia i l’agent d’assegurances– que també manegen els seus personals codis ètics en les seves respectives professions. La qual cosa condueix a un final redemptor en què totes les peces del trencaclosques acaben encaixant. Encara que en el robatori que tanca la pel·lícula tot surt aparentment malament, deixa oberta una possible ruta d’escapada perquè tots ells tinguin l’oportunitat de refer les seves vides. Aquest darrer atracament es duu a terme al Beverly Wilshire Hotel, l’hotel de Pretty Woman, i la cinta està plena d’escenaris emblemàtics angelins que componen una geografia de la ciutat, convertida en un personatge més.

Més enllà del deute transparent amb Heat de Michael Mann, hi ha a Ruta d'escapada un homenatge explícit que serveix per reivindicar una altra font d’inspiració. En una escena dos dels personatges parlen de Steve McQueen i es pregunten quin és el seu llargmetratge preferit de l’actor. Un esmenta Bullit, que conté la millor persecució automobilística urbana mai rodada juntament amb la de French Connection. L’altre opta per El cas de Thomas Crown i el seu lladre de guant blanc.

'Ruta d'escapada'

Aquestes dues pel·lícules referenciades representen dos dels vectors principals de Ruta d'escapada com a cinta de gènere: els atracaments sofisticadament planificats i les persecucions automobilístiques. A ells cal afegir-hi una sòlida construcció de personatges, complexos i amb arestes morals. El resultat de la suma de tot plegat és una obra de sòlida estructura, que sosté el ritme i mai no perd força durant els seus llargs 140 minuts. Ja la primera seqüència, amb un espectacular robatori de joies rodat de manera primorosa, marca el to de la proposta, que es manté al llarg de tot el metratge.

En algun moment puntual la cinta pot caure en certs clixés, però en el seu conjunt Bart Layton –guionista i director– aconsegueix perfilar personatges matisats i versemblants, que es mouen en una ciutat de Los Angeles filmada amb veracitat i embolcallada en una eficaç banda sonora del compositor de música electrònica britànic Blanck Mass. Ruta d'escapada és una mostra del millor cinema negre d’inspiració clàssica i factura moderna. La pel·lícula conté frases sentencioses dignes del millor Philip Marlowe, ja que Don Winslow és un sòlid hereu de Chandler. Com quan l’agent d’assegurances pregunta a l’inspector si li agraden els smoothies i aquest respon que “ni tan sols m’agrada la paraula smoothie”.