Solia trobar-me amb Justo Barranco, que era el delegat de Cultura de La Vanguardia a Madrid, en tota mena d'inauguracions artístiques, estrenes teatrals, etcètera. Ell era a tot arreu on valia la pena ser-hi, és un Stajanov. De fet, em servia de termòmetre o de brúixola: si en arribar a una festa cultural ell no hi era, volia dir que no valia la pena ser-hi, millor marxar.
D'un dia per l'altre, Justo va tornar a Barcelona, i em va deixar sense brúixola. Des de llavors, perdo el temps, sempre a les festes equivocades, apagades, envoltat de gent patibulària, en comptes d'estar on cal estar. Què hi farem.
L'altre dia em vaig trobar Justo a la Diagonal, i el vaig convidar a participar en el joc dels diumenges: tria una obra artística que t'impressioni. I va triar Eduardo Navarro i les seves… no es poden anomenar pròpiament performances, es tracta d'una activitat artística inclasificable.
Eduardo Navarro
Com que no sabia qui era aquest Navarro, vaig anar a consultar a internet. Allà el vaig trobar…, disfressat de foca.
Crec que Justo Barranco la va veure a Terraphilia, una celebrada expo de TBA21 al museu Thyssen. Molt bona la teva elecció, Justo, perquè Eduardo Navarro (Buenos Aires, 1979) és veritablement original i espectacular, i la seva obra, realment commovedora. I, a més, molt lligada als oceans, tema recurrent (com apuntaves a l'article que vas dedicar a Navarro fa un parell d'anys) de les últimes fornades d'artistes contemporanis, preocupats per l'ecologia i la supervivència d'aquesta darrera frontera de la Natura…
Vegem l'origen d'aquesta activitat de Navarro. Aquest fa anys que treballa en imaginar-se com algunes entitats no humanes —un núvol, una flor o un pop— senten el món i es comuniquen. Té una mentalitat panteista i ecològica.
'Bebès-foca'
Durant l'any de la pandèmia, va anar a la costa d'Uruguai, a visitar un amic que treballava al refugi SOS Rescat Fauna Marina, que es dedica, entre altres coses, a rescatar i alimentar les cries de foca que han quedat òrfenes i estan indefenses.
Navarro va quedar tan impressionat, o va sentir tanta simpatia amb els bebès-foca, que es va fer un vestit que li permetia mimetitzar-se com a pare o mare foca, per alimentar les cries i jugar amb elles.
Les fotos en què es veu l'artista disfressat de foca, alimentant amb una mena de biberó, disparen la imaginació i turmenten els esperits. Almenys, el meu.
Eduardo Navarro, en una fotografia de Leslie Gómez per a la Fundació Oceànica de Contemplació Amorosa (F.O.C.A.)
"Recomano fer la foca"
Sembla que, segons diu Navarro, aquests animals “són molt amorosos i tenen personalitat. Estar amb ells em treu l'ansietat, l'especulació. Recomano fer la foca”.
Sembla que les bèsties no s'enganyen, saben que l'home foca és una impostura, per començar no fa olor com elles, però ho accepten esportivament. Ell creu que, quan se'n va del refugi, es riuen d'ell.
L'experiència va ser per a l'artista tan rica, que ha passat llargues temporades fent la foca, i fins i tot ha creat una anomenada Fundació Oceànica de Contemplació Amorosa (F.O.C.A).
On porta tot això? Ni ell ho sap gaire bé. Al seu web, d'on provenen les imatges d'aquesta nota, va escriure el 2023 que “Durant una llarga temporada he estat alimentant cries de foca amb la idea d'escriure un poema multidimensional sobre trobades, pors, esperança, confiança i amor…. M'agrada no saber on ens portarà això (a les foques i a mi). Confio que un dia saltarà una espurna que ho unirà tot en un llenguatge artístic d'anècdotes compartit –but, sobretot, confio que aquestes cries de foca un dia tornaran a l'oceà i tindran una història que valdrà la pena explicar a altres criatures marines– potser també de manera molt insòlita…”
Amén.
