Bruna Cusí: "Tot el cinema català té un pressupost ajustat i cal dir-ho"

Quan un surt de veure Balandrau, vent salvatge, no s'ho pot creure. Primer, costa imaginar que una tragèdia així passés a terres catalanes i, segon, la gran producció d'aquesta cinta rodada en català.

En parlar amb una de les seves protagonistes, Bruna Cusí, un descobreix una altra cosa: darrere d'aquesta cinta tan ben feta, hi ha un “pressupost ajustat”. “Com tot el cinema català”, assegura sense cap por ni vergonya, “perquè cal dir-ho”, insisteix.

El nou cinema català conquista Berlín: "Alguna cosa està canviant", segons Variety

Això no treu que aquesta cinta, dirigida per Fernando Trullols i protagonitzada per Álvaro Cervantes i la mateixa Cusí, sigui una gran pel·lícula. Un film que retrata els fets que van succeir al Balandrau.

No molts ho recorden, però a finals de l'any 2000, un grup dexcursionistes aficionats pujava a aquest pic del Pirineu català i va quedar atrapat, després que el torb, un vent molt violent, els sorprengués.

Catalunya encara recorda aquests fets. Un succés que fins i tot va impulsar els canvis en els protocols de rescat de muntanya. Una tragèdia que ja té un llibre, un documental i un llargmetratge de ficció, Balandrau, vent salvatge.

Crònica Global parla amb la seva protagonista femenina, Bruna Cusí, sobre com ha estat posar-se a la pell de la Mònica, una de les excursionistes, i com va ser la première del film en un dels llocs dels fets i del rodatge, Camprodon.

L'actriu Bruna Cusí GALA ESPÍN Barcelona

Com va ser la première a Camprodon?

Va ser molt emotiva perquè hi havia moltíssims bombers que van participar en els fets, bombers voluntaris, familiars. Fernando Trullols els va fer un discurs preciós. Vam fer un minut de silenci abans que comencés la pel·lícula, vam deixar unes flors… o sigui, abans que comencés la pel·lícula estàvem tots molt emocionats.

I en acabar, el fet que també hi fos Josep Maria [Vilà, supervivent], Bernat, que és el fill del Cisco, també ho va fer molt emotiu. Els aplaudiments van durar moltíssim.

Va ser un moment de catarsi col·lectiva i molt sanador que, d'altra banda, per mi és l'objectiu que ha de tenir la ficció. El poder de la ficció i de narrar les nostres històries és poder curar-les d'alguna manera i poder ajudar-nos a entendre'ns.

Vostè coneixia la història?

A mi em va enganxar d'adolescent i tinc el record que alguna cosa va passar als Pirineus. Quan em van trucar per fer la pel·lícula i vaig veure el documental i vaig començar a dir-ho a les persones del meu entorn, tothom em deia “Ostres, sí!”.

Van ser fets molt impactants i tothom se'n recordava, així que vaig començar a aprofundir en la història i els fets.

L'actriu Bruna Cusí GALA ESPÍN Barcelona

Li va fer vertigen el fet d'interpretar fets i persones reals?

Sempre fa respecte quan els personatges han existit i a més ja no hi són. Però és una suma de respecte i, a vegades, un regal. Un regal, perquè normalment els actors, quan ens toca un personatge de ficció, tot el que són els antecedents i el background del personatge ens ho hem d'inventar i crear amb el director, és només fruit de la nostra imaginació. En aquest cas és una barreja.

Quan són fets reals, el document viu, el document existeix i el que cal fer és anar-hi i treballar-ho amb rigor i cura. De totes maneres, hi ha un moment en què també has de poder separar-te del que va passar o pensar que va ser veritat i fer la teva d'alguna manera.

El problema en aquests casos és el risc de caure en el sensacionalisme, una cosa que no passa a 'Balandrau', no hi ha recreació en el dolor de les víctimes.

No, perquè mai hi havia la intenció de recrear-s'hi. Al contrari, en Fernando ja feia tres anys que estava implicat en el projecte, coneixent tots els protagonistes dels fets, des dels bombers fins als familiars, fins al mateix Josep Maria, que va ser l'únic supervivent.

La seva manera de treballar, des del primer dia, era veure com agafar aquesta història des del màxim respecte i rigor, perquè la pel·lícula no sigui un drama en si, sinó que pugui ser un homenatge a totes les persones que ho van viure i un cant a la vida. Això ens ho va transmetre des del primer dia i és el que es va viure al rodatge.

Entrevista a Bruna Cusí GALA ESPÍN Barcelona

Per als que no han vist la pel·lícula, sembla estrany que sigui un cant a la vida. Com és?

Això es veu a la cinta, però sobretot ho explica molt bé en Josep Maria: viure situacions límit com la que va viure li va fer aprendre a viure i tenia en el record persones que sabien viure. La Mònica, la seva parella, per exemple, era una noia absolutament vital, alegre, connectada amb la natura, estava implicada al seu poble, a les seves festes, tradicions i casals. En definitiva, era algú que estimava la pròpia vida, i tots els personatges que apareixen en aquesta pel·lícula l'estimen.

Aleshores, quan es parla de fets tràgics, no deixes de donar-te compte que la vida és molt fràgil. De fet, hi ha un personatge que, quan li pregunten “Com ho fas?”, respon: “Fent-ho, sentint-ho”, i comencen a pujar la muntanya per contemplar el món des d'allà. Això és el que desprèn la pel·lícula: aprenguem a veure que la vida és fràgil i l'únic que ens queda és ser aquí i ja està.

D'aquí que imagino que el rodatge va ser dur. A més, hi havia les escenes d'acció. Com va ser?

Va ser molt més fàcil del que sembla. Hi havia tota la part de respecte i de treball d'interpretació per entendre els antecedents dels personatges i els seus vincles. Després hi havia tota una part molt tècnica que va ser, primer, aprendre esquí de muntanya, amb pell de foca i amb els esquís del 2000, molt més fràgils i irregulars. I després hi ha tota l'escena del torb, que la vam rodar una part a la muntanya i tota l'altra en plató.

Allà vam tenir una sessió, que ens va ajudar molt, amb un metge especialista en hipotèrmia i congelació que ens va ensenyar totes les fases per les quals van passar els personatges, no només físiques, sinó també mentals.

Jo crec que és dels rodatges més físics en què he pogut treballar més amb el cos de la meva carrera, la veritat.

Bruna Cusí a la pel·lícula 'Balandrau, vent salvatge' FILMAX

I vostè, que és de les que s'hi implica… A ‘Frontera’ va arribar a aprendre ‘pallarès’. El seu és passió.

Home, és el que m'apassiona de la meva feina: totes les experiències i els aprenentatges que pots tenir abans de posar-te a rodar. En el cas de Frontera, aprendre el dialecte pallarès; en el cas d'aquesta pel·lícula, el treball amb el cos. Jo vaig fer una sessió amb una amiga meva de La Veronal, l'Ariana Montfort, per treballar el cos, l'estrès, com es veia des de fora… M'ho prenc amb molta profunditat, perquè m'apassiona.

M'agrada poder sortir d'un rodatge i dir: en aquest he après això, en aquest he après allò altre.

Potser per això acaba premiada. La darrera prova: el seu Gaudí per ‘Frontera’.

No m'ho esperava. Tenia molt present que era un any complicat, com tots, perquè el nivell de talent interpretatiu, sobretot femení, que tenim en aquest país en interpretacions és molt alt.

Jo havia vist la feina de les meves companyes i em semblava que eren molt millors que jo. A més, va ser curiós perquè ningú volia acompanyar-me, ni els meus pares ni la meva família. Era la cinquena nominació ja, i de sobte, quan me'l van donar, va ser molt sorprenent.

El que sí que sabia que passaria si guanyava és l'abraçada que ens vam fer entre les quatre, però va ser tan emocionant rebre aquest moment de companyonia abans d'anar a recollir un premi, que en realitat és de totes. Va ser preciós.

L'actriu Bruna Cusí GALA ESPÍN Barcelona

‘Frontera’ i ‘Balandrau’ comparteixen una cosa: són històries que passen lluny de les grans ciutats. Considera important explicar aquestes històries més locals i properes a la terra?

Per mi el cinema ha de tenir localisme, perquè totes les pel·lícules locals són universals. Balandrau farà sentir aquesta cosa propera que ha passat aquí i no a uns escaladors professionals, sinó a uns excursionistes aficionats que podríem haver estat nosaltres. Però també estic segura que si la veuen a l'altra punta del món, connectaran igual.

‘Balandrau’, a més, té una cosa excepcional. Té escenes d'acció, és en català i té un gran pressupost.

Molt pressupost, no. És una producció gran, però ja et dic jo que és una producció que, sobretot, s'ha fet gràcies a l'empenta i la motivació dels productors i de tot l'equip.

L'actriu Bruna Cusí GALA ESPÍN Barcelona

En qualsevol cas, és una peli en català i d'un pressupost…

Ajustat, amb un pressupost ajustat. Tot el cinema català té pressupostos molt ajustats i està bé dir-ho. Fins i tot una pel·lícula com aquesta, ambiciosa, té un pressupost ajustat.

En qualsevol cas, és una pel·lícula en català que explica una història local, de gran ambició i amb una gran producció, sense por d'arribar al gran públic. Cal aquest tipus de films al cinema català?

Jo crec que totes les pel·lícules són necessàries. Sobretot, aquelles que, tinguin una ambició comercial o menys, surtin de la necessitat d'explicar una història que connecti amb l'ànima de les persones.

No crec en les pel·lícules producte, sinó en les pel·lícules personals que neixen d'aquesta necessitat. A partir d'aquí, cadascú decideix si una la fa més intimista o grandiloqüent. Han d'existir totes, perquè el cinema sigui divers, ric i interessant.