Álvaro Pombo, la inequívoca certesa de la llum crepuscular
L’escriptor santanderí, Premi Cervantes, publica als seus 86 anys una antologia de tota la seva trajectòria poètica a la col·lecció canònica del segell Renacimiento i porta a la impremta –amb Anagrama– el primer volum dels seus relats autobiogràfics
Contemplar com el sol es pon sobre el mar a l’hora del crepuscle és una experiència fascinant, en bona mesura deguda a la seva bellesa efímera, però no sempre es repara completament en què aquest colossal espectacle de la natura, igual que les obres de teatre, les novel·les o els poemes, com qualsevol viatge veritable, té un final definitiu. Res no és més difícil per a un ésser humà, potser per allò que deia Spinoza sobre la perseverança i l’obstinació de l’home a garantir-se la supervivència, que suportar el temps d’espera que ens apropa, sense voler-ho, cada dia a la mort. Moltes vegades aquest trànsit està ple de dolor. Altres apareix carregat d’una irremeiable melancolia: el temps viscut, les hores malgastades, la impossibilitat (desitjosa) de fer enrere el rellotge de sorra, abans que la simetria còsmica –tot comença i tot acaba– desmenteixi cadascun dels nostres anhels.
Encara més estrany és passar la tardor de la nostra vida conscient amb sentit de l’humor, fent burla i fins i tot escarni de nosaltres mateixos. Aquest sa exercici, revers de la desesperació, està reservat als grans savis que, conscients que la llum s’apaga, intenten assolir, no sense esforç, això que els catòlics anomenen una bona mort. Un punt i final sense amargor. Conscient. Potser estoic. Fins i tot feliç. Álvaro Pombo (Santander, 1939) pertany a aquest llinatge. Als seus 86 anys, amb el peu a l’estrep, l’escriptor càntabre, Premi Cervantes 2024, ha conquerit el que en termes terrenals es coneix com la glòria institucional.
Álvaro Pombo
Acadèmic de la RAE des de fa dues dècades llargues –va succeir en la corresponent cadira alfabètica a Pedro Laín Entralgo– i reconegut amb el màxim guardó de les lletres en espanyol, a més de molts altres premis, Pombo disposa d’una biblioteca d’autor dins el catàleg d’Anagrama –que ha reeditat Contra natura, Donde las mujeres, El metro de platino iridiado i, aquest gener, La cuadratura del círculo per celebrar el seu retorn al segell barceloní on va debutar guanyant el Premi Herralde de Novel·la amb El héroe de las mansardas de Mansard– i gaudeix de l’estatus de outlaw de les lletres hispàniques. No és poca cosa, sens dubte.
Loin de conformar-se amb convertir-se en una estàtua, l’autor santanderí no deixa d’escriure al seu àtic madrileny i de publicar nous títols, sense que els impediments i severitats de la seva edat –la dependència, la cadira de rodes– puguin tancar l’escotilla de paraules del seu particular submarí. Pombo acaba de portar a la impremta dues obres de la seva producció perifèrica, si considerem com a tal aquella que no es circumscriu a les seves excel·lents novel·les. La col·lecció de poesia canònica del segell Renacimiento acaba de treure, sota la cura de Juan Antonio González Fuentes, Substancia, una antologia que reuneix una selecció dels seus millors poemes escrits entre 1973 i 2009. Al mateix temps, Anagrama ens presenta com una col·lecció d’autoficcions el primer volum d’una sèrie de Contes autobiogràfics, la segona entrega dels quals acaba de finalitzar, on Pombo evoca persones, moments i èpoques de la seva vida personal.
'Substancia'
Ambdós llibres, malgrat les aparences formals, o a pesar d’elles, convergeixen en un mateix camí: un memorialisme, en prosa i en vers, exercit amb ofici i on la proximitat de la mort –aquesta certesa que mai podrem entendre– il·lumina el paisatge, profund, irònic i intens d’una literatura originalíssima, sorprenent i inesperada. De Substancia cal dir que la seva disposició, per desig exprés de l’autor, respon a un autorretrat. El primer poema és ‘Registro de últimas voluntades’, procedent del llibre Protocolos (1973), i l’últim la ‘Variación final’ de Variaciones (1978). Dos peces escrites quan encara no havia complert els quaranta anys que mostren, a la llum del present, la importància que Pombo atorga des de jove al moment final.
“En el meu sepulcre vull company / Coliflors de marbre de Carrara / No gaires ni molt grans que prefereixo / Una Pompa que no et surti cara / (…) No vull que sembli que no vull / Però vull que consti que em moro / A ‘contre-coeur’, per pur compromís, / Que se me’n va anar la vida sense permís. / (…) Ai des del Catafalco de la Biblioteca / Nacional es veu venir la Policia Muntada!”. La mort vista com una broma colossal, sense deixar per això de ser un drama. El to de farsa, tan pombià, il·lumina també la Variació final, on el difunt que encara (no) és Pombo parla del seu propi enterrament –“A la Xarxa de Sant Lluís vaig perdre la vida”– i de com el seu catafalc, transportat per “quatre generals”, s’enganxa al mig del dol: “Ordinari i Màrtir vaig anar dret al cel”.
'Protocolos'
Els versos de Pombo, on s’entrecreuen els grans temes de la seva literatura, estan estretament vinculats a la memòria dels seus dies i anys, però vista sense èpica, des del terra. La seva veu, generalment prosaica, no persegueix més efecte que l’expressió d’una experiència amb la qual es pugui identificar el lector, evitant-se (i evitant-nos) el ridícul habitual de l’excés d’adorn i el vici de la vanitat. És una poesia intuïtiva, oberta, sorgida d’un sentiment o d’una impressió del món. Pombo es revela aquí com un poeta perplex i, a vegades, insegur, aliè a les dues corrents líriques del moment –finals dels setanta i principis dels vuitanta– en què van ser publicats els seus primers poemaris.
Ni va ser un poeta de l’experiència ni una de les veus de la diferència. L’escriptor santanderí és dissonant i conceptual. Barreja registres, juga amb les paraules, riu de la seva pròpia condició i insisteix en una sèrie de temes, com el seu passat familiar, els records i el presagi de la mort. Substancia medita sobre l’experiència estranyíssima d’estar i sentir-se viu i, en cert sentit, es pot llegir com una autobiografia feta sota el signe del presagi, sense massa respecte a la preceptiva del decòrum –allò transcendent i allò trivial conviuen en aquests poemes– ni altra voluntat que encaminar un realisme transcendent.
'Cuentos autobiográficos'
Aquest mateix naturalisme vital és present en la seva experiència de la vellesa, que és la placenta des d’on ha compost el primer volum dels seus relats autobiogràfics, una col·lecció de capítols narratius, sustentats en un personatge o precedits d’un motiu causal, que en realitat són l’avanç d’unes excel·lents memòries que eviten el seu propi gènere, ignorem si per conveniència editorial o, potser, perquè a la seva edat –i a qualsevol– la mort sempre és un personatge que pot presentar-se in media res.
Els relats de Pombo comencen amb un divertit retrat de la seva infància com a nen benestant a Santander i l’evocació de la Dehesilla, les terres agrícoles de Castella que explotaven els seus pares, “els senyors, fascinants i insuportables, tot en un”. Són els seus paisatges essencials abans de volar primer a Madrid i després a Londres per viure una vida allunyada de les convencions de la burgesia conservadora i provinciana on es va criar. El “senyoret Álvaro” va estudiar a col·legis de capellans de Santander i de Valladolid i –confessa el Pombo ancià– se sentia “especial i secret”, més proper als criats que el cuidaven que als seus progenitors, amb qui va tenir una relació teatral, fingida, diferent de la seva pròpia personalitat.
'La cuadratura del círculo'
El narrador d’aquestes memòries, tot i ser conscient dels estralls del temps –“sembla que se’ns escapa com aigua en un cistell (…) sembla no haver passat, havent passat del tot”– no desitja però eternitzar el seu pretèrit. El seu objectiu és un altre: documentar, des del seu present, que és el d’“un vell estoic, tranquil·litzat, farmacoadicte, previngut, dependent de l’ajuda dels altres”, les estampes d’un temps la inevitable fossilització del qual no causa amargor, sinó més aviat sorpresa.
Pombo explica també la seva addicció a les anfetamines i als barbitúrics –“la droga dels alcohòlics”– i explica, amb tot luxe de detalls sociològics, la seva detenció arbitrària “per marieta” al parc de la Plaça d’Espanya de Madrid als anys del tardofranquisme, quan Arias Navarro ocupava la sinistra Direcció de Seguretat del règim a la Puerta del Sol: “Per què no va vostè amb gent de la seva classe?”.
Cartell d’un acte poètic d’Álvaro Pombo organitzat per la Fundació Gerardo Diego i la Reial Acadèmia
L’experiència –explica– no el va fer antifranquista, sinó antipolític i noctàmbul i, després de perdre la seva humil feina com a professor en un col·legi de l’Opus, va precipitar un exili, entre menesterós i hedonista, a Londres, on va coincidir amb Joaquín Sabina, que vivia de squatter, i es va aferrar a la certesa de l’escriptura, aquell passatemps juvenil, que esdevindria, entre la mili i el retorn (amb la democràcia) a Espanya, la constant de les seves edats, tràngols i sorpreses, com veure’s un dia a si mateix, reflectit en un mirall, com un orond senyor de cinquanta anys. “L’edat” ha fet de mi una bona imitació, falsificant, d’un monjo de clausura”. La vida de Pombo, imaginada i recreada, és una línia en el temps en la qual –ens aconsella– sempre cal estar obert a l’inesperat per reconèixer-lo quan es presenta davant dels nostres ulls.
