Carlota Bruna, divulgadora mediambiental: "Ara mateix, el terme sostenibilitat no significa res"

A Carlota Bruna (Barcelona 1997) la seva connexió amb la natura li ve de família. Encara que va néixer i créixer en una ciutat, la seva mare la portava al mar o a la muntanya sempre que podia i li va ensenyar la importància de respectar la natura. I la seva àvia, “una dona molt espiritual”, li deia: “Carlota, la Terra ens està parlant des de fa temps, està patint, però no l'estem sabent escoltar”. Llavors no va saber entendre gaire bé el significat d'aquelles paraules. Va passar el temps i va créixer escoltant cada cop més notícies alarmants sobre la crisi climàtica. Llavors tot va prendre sentit.

Tot i així, va estudiar Direcció i Administració d'Empreses per allò de fer cas a la família i tenir “una carrera amb moltes sortides”. Aviat es va adonar que no era el seu. Ho va deixar, es va matricular a Nutrició i Dietètica i es va fer vegana. La comunicació va ser una conseqüència lògica. “Volia demostrar que puc menjar 100% vegetal sense comprometre la meva salut i ajudant de pas el medi ambient, els animals i altres persones”.

Una de les coses que la va animar a ser divulgadora mediambiental és que la manera de comunicar sobre el canvi climàtic era catastrofista i lluny de mobilitzar la gent la paralitza.

Sí i era una cosa que em frustrava moltíssim. Els que parlaven del canvi climàtic, als mitjans tradicionals, ho feien d'una manera que m'angoixava. Pensava en totes aquestes coses que estaven passant i que ningú estava fent res, que jo tampoc podia fer res. Amb el temps vaig veure que sí, que hi ha moltíssimes coses que podem fer. Podem pressionar les empreses, cada cop que mengem i comprem estem fent una elecció. Això ho vaig aprendre d'una cosa que va dir Jane Goodall: “El que fas cada dia marca la diferència, simplement has de decidir quin tipus de diferència vols fer”.

Recordo perfectament que vaig pensar que això era just el que volia transmetre, però d'una manera diferent de com s'estava fent. Veia necessari adaptar els discursos a tot tipus de realitats, ser empàtics amb les persones que ens estan escoltant, perquè no tothom es pot permetre segons quines coses.

Obviem, a vegades, que la nostra realitat és en certa manera privilegiada i que hi ha moltes altres on la supervivència és la seva única prioritat.

Totalment. Per això existeix el Ministeri de Transició Ecològica, encara que ara no estigui funcionant al 100% perquè no tenim els millors líders. Però està per això, per fer una transició justa i que ningú es quedi enrere. Això inclou, per exemple, vetllar perquè les persones que treballen en petrolieres, en mineria o en qualsevol sector contaminant, puguin canviar a altres sectors en auge com el de les energies alternatives. Quan fem activisme mai culpem la persona sinó tot el sistema.

Què fer quan el negacionisme climàtic arriba des de les més altes esferes? Trump n'és un clar exemple encara que la seva postura respongui, exclusivament, a interessos econòmics.

De fet no només Trump, aquí a Espanya també l'extrema dreta és negacionista. No només això sinó que directament divulga bulos, mentides. Em frustra moltíssim. Al final el que ens queda és lluitar amb el coneixement. Sé que és el de sempre, però considero que és la millor arma. Els creadors, hem de ser molt rigorosos i transmetre missatges avalats per experts i evidències científiques.

També és important fomentar el diàleg. Recordo que aquesta pregunta la feien sempre a Jane Goodall i ella deia que calia intentar guanyar-se'l des del cor. Hi ha un grup de creadores, Climabar, que són increïbles. Llancen missatges tipus: “Com segueixi així això del canvi climàtic, és que ni tan sols podràs menjar pernil o beure cervesa. Veritat que això no t'agrada?”. Pot semblar una ximpleria, però funciona.

Tot i així hi ha molts que ho veuen com una cosa que passarà a llarg termini, tot i que cada cop és més evident. De fet, ja estem patint les conseqüències.

És clar, depèn de les zones. La gent de València que ha patit els estralls de la Dana, o Andalusia amb aquests estius horribles, sap que el canvi climàtic és aquí. També pràcticament tot el litoral mediterrani on la temperatura és horriblement alta cada any. Però la percepció ha canviat. Si t'adones, fins al 2020 aproximadament ho vèiem com una cosa llunyana, ara sabem que és una realitat, que és aquí i hi és des de fa anys, encara que alguns no ho percebin així.

L'activisme no resideix només en els grans gestos, les petites accions del dia a dia són importants. Com podem practicar una sostenibilitat quotidiana? Un terme (sostenibilitat) que està en boca de tothom i s'aplica ben poc.

Jo sempre dic que, ara mateix, el terme sostenibilitat no significa absolutament res. L'utilitzen les empreses per a màrqueting, fins i tot et fan creure que ets sostenible si compres el seu producte etiquetat com a sostenible. És totalment absurd i a més resulta contradictori comprar per ser més sostenible. Per ser el més sostenibles possible la primera cosa que podem fer és votar a les eleccions. Hi ha molt absentisme a les urnes, sobretot de gent jove perquè pensen que la política no va amb ells quan en realitat en el nostre dia a dia tot és política.

També és molt important tenir en compte, per exemple, coses que fem diverses vegades al dia com menjar. Reduir el consum de proteïna animal és un gest molt significatiu ja que la ramaderia intensiva és la principal causa de problemes gravíssims com la desforestació, la contaminació de l'aigua i del sòl per residus, o l'ús excessiu d'aigua. No cal ser vegà, però sí fer petits canvis setmanals en les nostres rutines. Reduir el malbaratament alimentari és una altra cosa que podem fer. Llencem massa menjar.

I què fem amb el fast fashion, aquest consum desmesurat de roba?

De fet això té molt a veure amb la salut mental. Estem tan desconnectats que a vegades pensem que comprant un munt de roba tindrem aquest plus de dopamina que ens farà sentir millor, quan en realitat ens fa miserables, no només a nosaltres sinó també a les persones que treballen en aquestes fàbriques i també al planeta.

Hem d'intentar comprar només allò que realment necessitem, i si és de segona mà millor. Però primer comprova què és el que ja tens. Si tot i així necessites comprar una peça de roba, hi ha moltíssimes marques que ofereixen cotó orgànic i teixits més sostenibles i naturals. Però el fonamental és adonar-te que no necessites tant. Sé que és molt difícil no recórrer-hi en algun moment, però que sigui el mínim perquè n'estem abusant moltíssim.

Carlota Bruna, activista i divulgadora mediambiental, ambaixadora del Pacte Europeu pel Clima

El pitjor que podem fer pel planeta és rendir-nos a la resignació, a l'apatia?

100%, crec que l'apatia és molt perillosa. Encara que et diria que la indiferència encara més. Quan tens tota la informació i veus que a la gent li és igual, això sí que fa pànic. Perquè a vegades és simplement ignorància i per tant no pot actuar, però hi ha moltes persones que, fins i tot, sabent-ho decideixen activament que els és absolutament igual. Crec que això és el més difícil.

Tot i que també em preocupa la resignació fruit de totes aquestes notícies negatives que et porten a pensar que tot és igual, que morirem tots. I no és així, això no ens ho podem permetre. Però no només és la nostra responsabilitat, han de ser els governs i les institucions qui ens facilitin aquesta vida bonica i sostenible. Però mentre no facin prou, hem d'actuar.

El seu activisme l'ha portat a viatjar per mig món. Què és el que més l'ha impactat?

Crec que una de les coses que més m'ha impactat és que moltes vegades des dels mitjans espanyols i europeus veiem els països del sud global com si fossin els més contaminants, que llencen tot als rius contaminant-ho tot. És clar, després quan hi vas veus que hi ha un sistema colonialista en què tots els plàstics, tots els residus que no volem a Europa es venen a diferents països que no tenen sistemes de reciclatge. Moltes vegades perquè els propis governs són corruptes i els és absolutament igual el medi ambient, i l'única opció que tenen és deixar-los o cremar-los. No és un problema dels habitants del que s'anomena sud global, sinó de tot el sistema que s'ha creat.

Al desert d'Atacama, per exemple, va a parar tota la roba que rebutgem a Europa i als Estats Units per uns acords comercials. Un dels llocs més meravellosos del món que ara mateix està contaminadíssim amb fibres de roba sintètica. Aquesta roba no es ven, no es pot gestionar de cap manera. És tot el sistema. No es pot jutjar les persones d'un país, sinó tot el sistema, tots aquests acords comercials entre països de nord i sud global.

Hem convertit el sud global en un abocador.

Exacte. Tu et consideres la persona més responsable del món perquè has reciclat. Però és que el que reciclem acaba en llocs on no poden gestionar aquests residus. A Ghana hi ha un dels abocadors electrònics més grans del món. Allà van a parar tots els mòbils que rebutgem o qualsevol aparell electrònic que no es pugui reciclar va a parar allà. Cal generar el menor residu possible, és el millor per a tothom.

A Catalunya i a Espanya en general, cal ambició política contra el canvi climàtic?

Sempre. Mai s'ha fet prou i estic esperant el dia que es faci, però de moment no arriba.

Els experts apunten que estem en un punt de no retorn, que hi ha danys irreversibles i que només es poden mitigar els efectes si s'actua dràsticament. Això implicaria renunciar al nostre estil de vida. Hi ha raons per ser optimistes?

Mira, això dels danys irreversibles és totalment cert, però hi ha raons per ser optimista perquè es pot aturar el pitjor escenari possible. Això és així. Si actuem ara mateix, encara que ho hauríem d'haver fet fa temps, però si els governs adoptessin ara mateix mesures contundents podríem evitar-ho. Fins i tot amb el temps es podria revertir, però ara mateix hi ha danys irreversibles. Per exemple, la temperatura dels oceans s'ha demostrat que trigarà moltíssims anys a baixar i que de moment seguirà pujant força. Però cada grau, cada mil·lèsima de grau compta, per tant hem de ser super optimistes, podem evitar el pitjor escenari.

No queda altra.

Exacte, no queda altra. Cal fer molta comunitat i en aquest aspecte estem avançant. La societat occidental és super individualista, ens han educat en el capitalisme i empès a l'individualisme. Però amb els problemes globals s'estan generant més societats, més organitzacions, més iniciatives que fan comunitat. Això et fa sentir acompanyat. És molt més fàcil actuar quan saps que no estàs sol.