Carlos Quílez publica 'No em miris', un 'true crime' sobre un psicòpata que va terroritzar tot un país
L'escriptor barceloní confessa que es tracta de "la meva novel·la més dura, íntima i arriscada"
Altres notícies | Premi Cervantes 2026 per a Cristina Fernández Cubas: "Cal anar on creus que has d'anar"
"En diverses ocasions, mentre escrivia aquesta novel·la, vaig haver de deixar de fer-ho i separar-me de l'ordinador. Se m'accelerava el cor. Notava que l'horror descrit en aquelles línies m'atenallava, com ja em va passar fa 30 anys quan vaig escriure i locutar a la Cadena SER les desenes de notícies que van arribar a les meves mans sobre les peripècies criminals de Rodríguez Salvador. Ha passat el temps, però el llegat en forma de cicatriu que aquest depredador va deixar en mi segueix viu en el meu jo més íntim".
Amb aquesta sinceritat s'expressa el periodista i escriptor Carlos Quílez (Barcelona, 1966), que acaba de presentar la seva 14a novel·la, "No em miris", la història criminal d'un psicòpata violador anomenat José Rodríguez Salvador, conegut com el violador de la Vall d'Hebron, un criminal que va sembrar de terror la Barcelona dels anys 90 com a autor de més de 100 violacions.
El periodista i escriptor Carlos Quílez (esq.) / EP
Quílez, aleshores un jove periodista de Ràdio Barcelona de la Cadena SER, va informar de la primera violació, de les següents, de la detenció, de l'intent d'excarceració, de la llibertat definitiva i de la mort accidental d'aquest depredador sexual.
Tot això va transcórrer durant un període d'uns 25 anys, un temps en què tot va canviar. "Sí, tot va canviar; la ciutat, la meva manera d'entendre la vida, d'analitzar el crim, però potser el que més va canviar va ser el periodisme. Aquella paràbola temporal va deixar enrere el periodisme de carrer, més romàntic si es vol veure així, més autèntic, menys pervertit; d'altra banda, més orientat al curtterminisme, al titular fàcil i lluït, a la rendibilitat econòmica d'aquesta mercaderia que s'anomena informació".
Canvi de paradigma
- Com vas viure tu aquest canvi?
Una mica com li passa a la novel·la a Miguel Navalpotro, el periodista coprotagonista d'aquesta obra coral que té el monstre de Rodríguez Salvador com a principal actor: amb passió i desconcert alhora. Van ser 25 anys trepidants, en què els periodistes de la "mala vida" com jo trepitjàvem el carrer i ens enfrontàvem amb la realitat molt de prop, a vegades massa a prop. En aquest temps també va canviar la policia i els jutges i el poder es va adonar que la crònica negra (la informació del conflicte social) era material sensible i la va blindar per benefici dels dirigents polítics d'aleshores al capdavant de les institucions i en detriment del dret de la ciutadania a saber la veritat i, així, poder actuar en conseqüència.
-Aleshores, No em miris, no és només una història criminal…
Així és. Aquesta novel·la mostra el que no s'explica a les facultats de periodisme sobre l'ètica de la professió. També aborda la conducta humana i mundana de jutges, policies i advocats que, com vostè o com jo, estan sotmesos a les baixeses més primàries. Important, en aquest sentit, el paper de la jutgessa Ferrer i dels confidents que pul·lulen a la trama. I gens casual, el retrat de la inoperància de la llei a l'hora de satisfer les víctimes. De tot això va 'No em miris'.
-Un escriptor sempre vol llançar un missatge, una idea bàsica amb la seva obra. Quin és el missatge de "No em miris"?
Doncs el missatge es resumeix en una pregunta: poden conviure la justícia i la venjança? Aquest és el debat, el dilema que planteja aquesta novel·la. La llei ens deshumanitza, però sense llei no hi hauria convivència, ni regles ni drets. Però som persones i, per tant, som vulnerables als nostres propis sentiments. Què no faria un pare per venjar l'atroç violació de la seva filla? I què ha de fer la justícia al respecte? En aquesta novel·la, a la seva darrera línia, jo, com a narrador, deixo caure la meva humil opinió.
- Aquesta obra ha actuat en vostè com una mena de purgatori personal?
En certa mesura, sí. A Navalpotro, la descripció del qual no coincideix amb la meva en absolut, li passen, però, coses que em van passar a mi quan per aquells anys vaig cobrir i investigar periodísticament les peripècies del violador de la Vall d'Hebron. Hi va haver debats ètics que vaig intentar resoldre aleshores sense aconseguir-ho i ara, transcorreguts aquests anys, he intentat fer-ho amb motiu de l'escriptura d'aquesta novel·la. Encara no sé si ho he aconseguit.
