“Veu paral·lelismes entre la situació actual i la revolta catalana de 1640?”, li va preguntar el 2017, en ple procés, l’aleshores abat de Poblet, Octavi Vilà, a l’historiador britànic John H. Elliott (1930-2022), que visitava el monestir cistercenc acompanyat de la política Cayetana Álvarez de Toledo, deixebla seva.
“Sí, sí, molts… Sobretot la profunda divisió de la societat catalana”, li va respondre Elliott, hispanista que mai no va amagar les seves crítiques a l’independentisme, sobretot pel que fa a la seva manipulació històrica.
“Ah, però… veu també nous comte-ducs d’Olivares?”, va insistir Vilà, també historiador, en clara al·lusió al Govern de Mariano Rajoy d’aquell moment.
L'arquebisbe de Barcelona, Juan José Omella
Una relació "especial" amb Puigdemont
En aquella trobada, relatada per Álvarez de Toledo a El Mundo aquell mateix any, Vilà va reconèixer, com s’ha publicat en diferents mitjans, que mantenia una relació "especial" amb l’aleshores president de la Generalitat Carles Puigdemont, que de jove havia passat alguns estius al monestir.
Però també amb l’aleshores vicepresident Oriol Junqueras, catòlic practicant, com és sabut, i hoste habitual de la veïna residència de les salesianes.
Poca experiència i molt nacionalisme
No per anunciat fa uns dies, sobretot des del blog Germinans Germinabit, impulsat per Oriol Trillas, el nomenament d’Octavi Vilà com a arquebisbe deixa de ser inesperat. Principalment, per dos motius: la seva evident inexperiència i el seu marcat nacionalisme.
Poc abans de la trobada amb Elliott, Vilà havia defensat en una entrevista al diari Ara que Poblet era “plural" i no adoptava "un posicionament concret”.
Tanmateix, també va reivindicar el document Les arrels cristianes de Catalunya, elaborat pels bisbes catalans, en què es reclama respecte per la identitat cultural i lingüística del territori i es sosté que ha de ser "el propi país" qui decideixi la seva estructura política.
“Oficialment no prenem partit, però l’opció hauria de ser la que la majoria de la població decideixi”, va afegir.
El nou arquebisbe de Barcelona, Octavi Vilà
La seva signatura en dos manifestos
El seu posicionament durant el procés també va quedar reflectit en dos manifestos públics que va signar al setembre i a l’octubre d’aquell mateix any, quan era abat de Poblet.
El primer, amb data 21 de setembre, el va subscriure juntament amb l’abat de Montserrat, Josep Maria Soler.
Tots dos van qualificar de “delicada i preocupant” la situació que travessava Catalunya i van reclamar als governs de Mariano Rajoy i Carles Puigdemont “un exercici de màxima prudència i responsabilitat per a un diàleg constructiu”.
També van defensar el dret a la participació política i social i van demanar que s’escoltés la veu de la majoria, respectant alhora la minoria.
Dos dies després de l’1 d’octubre, Vilà va tornar a signar un pronunciament, aquesta vegada juntament amb altres abats i priors dels principals monestirs catalans.
En ell, els religiosos afirmaven que “el moviment polític i social català ha estat sempre immensament i majoritàriament pacífic”. També condemnaven la violència i rebutjaven l’ús innecessari de la força.
“Condemnarem sempre la violència, sigui física, verbal o la que suposa negar la realitat”, advertien els signants, que reclamaven un diàleg sincer i una solució democràtica al conflicte.
Una carrera "meteòrica"
La seva inexperiència és el segon aspecte que més sorprèn del nomenament. Vilà va arribar relativament tard a la vida religiosa. Nascut a Tarragona el 1961, va estudiar Geografia i Història i Biblioteconomia i Documentació a la Universitat de Barcelona, a més de cursar diferents postgraus.
No va ingressar al monestir de Poblet fins al 2005, quan tenia 43 anys, i va ser ordenat sacerdot el maig del 2015, amb 53.
El desembre d’aquell mateix any va ser elegit abat de Poblet. Va romandre al capdavant del monestir fins al seu nomenament com a bisbe de Girona, el febrer de 2024.
Ara, tot just dos anys i mig després de la seva arribada a l’episcopat, Leó XIV l’ha situat al capdavant d’una de les diòcesis més importants d’Espanya.
En una anàlisi signada pel Directori de Maig Floreal de Germinans Germinabit, el col·lectiu qüestiona la seva escassa experiència episcopal: “A ningú se li escapa que governar un grup de monjos no és el mateix que governar una diòcesi. Tan poc bagatge a l’episcopat sembla aparentment escàs per regir una diòcesi tan complexa i difícil com és Barcelona”.
Altres fonts coneixedores de la institució eclesiàstica consultades per aquest mitjà expressen reserves sobre la seva formació intel·lectual i teològica. Esperaven que, després del pontificat d’Omella, Roma optés per un perfil amb més preparació en aquests àmbits.
El monestir de Poblet (Tarragona)
Puigdemont guanya
En el terreny polític, el nomenament té un clar beneficiat: Carles Puigdemont.
En un dels moments més delicats de la seva trajectòria política, des del seu exili voluntari a Waterloo, l’expresident pot anotar-se un tant amb la designació.
Vilà va assistir a la presa de possessió de Puigdemont com a president. Quan es va presentar davant seu com a abat de Poblet, el dirigent de Junts li va dir: “Poblet és casa meva”. El religiós li va respondre: “Doncs torni quan vulgui”.
I Puigdemont va tornar. Ja com a president de la Generalitat, va passar gairebé un dia sencer al monestir en una visita privada, en què va compartir l’oració i el menjar amb els monjos.
Satisfacció al Govern
Fonts del Govern consultades per aquest mitjà, per la seva banda, asseguren que també reben el nomenament amb satisfacció i consideren que Vilà farà una feina “excel·lent”.
Destacen especialment la seva capacitat per mantenir bones relacions amb interlocutors de sensibilitats diferents i sostenen que “allà on ha anat ho ha fet tot bé”.
Beneplàcit d’Omella
A més, fonts coneixedores asseguren que el nomenament de Vilà hauria comptat amb el beneplàcit del cardenal Juan José Omella.
Una cosa que estranya a alguns dels seus seguidors, atès que l’ara exarquebisbe va mantenir una oposició —discreta, això sí— a l’independentisme, va introduir el castellà en algunes comunicacions diocesanes i va contribuir a neutralitzar progressivament els corrents més independentistes.
Els motius que van portar Omella a donar el seu vistiplau, així com els que han portat la Santa Seu a decantar-se per Vilà, estan lluny de conèixer-se. Els seus designis, com els del Senyor, són inescrutables.