"No només les màquines curen": la revolució de les UCI que porta els pacients a respirar el mar de Barcelona
El Dr. Joan Ramon Masclans, cap del Servei de Medicina Intensiva de l'Hospital del Mar, reivindica en una entrevista a 'Crónica Global' el projecte pioner d'‘humanització’
Notícies relacionades
Després de més d'una setmana ingressat a la Unitat de Cures Intensives (UCI) de l'Hospital del Mar, els infermers li van proposar a Gabriel sortir en cadira de rodes al passeig marítim de la Barceloneta.
Va acceptar. És més, quan per fi tenia la platja als seus peus –després que el personal mèdic preparés la maquinària necessària per sortir del box–, va posar música des del seu telèfon mòbil i va demanar a l'Alejandro, l'infermer que l'acompanyava, que li fes una foto perquè la seva família pogués veure que havia sortit de la UCI.
Alejandro Fernández, infermer a l'Hospital del Mar de Barcelona, fa una foto a Gabriel, un pacient ingressat a la UCI. Barcelona
"No només les màquines curen", assevera l'infermer en conversa amb Crónica Global.
El projecte d'humanització integral de la UCI, en marxa des de 2018, parteix de la detecció de seqüeles físiques i psicològiques en pacients relacionades directament amb l'estada a cures intensives. És a dir, tot allò que ve després del primer esglaó, el de salvar vides.
El Dr. Joan Ramon Masclans, cap del Servei de Medicina Intensiva del centre, relata des de dins i recolzat en resultats positius dels primers estudis avaluatius del model, el gran pas que ha significat el procés d'humanització.
Una millora, a més, que assegura que "suposa un cost baixíssim". Una ullada al futur de les UCIs:
Com eren les UCIs, almenys aquí, fa 15 anys?
Eren ambients una mica claustrofòbics. Eren foscos i la premissa era que hi hagués poca interacció amb el pacient, que rebés pocs estímuls de la família, que se'l toqués poc i que estigués molt quiet al llit. Es considerava un pacient molt greu i l'únic que havíem d'intentar era salvar-li la vida.
Després, la medicina es va adonar que els pacients que tiraven endavant ho feien amb seqüeles, ja fos debilitat muscular, problemes visuals, auditius i cognitius, terrors nocturns... També les famílies podien arribar a patir estrès posttraumàtic.
Aquí vam començar a plantejar-nos què no estàvem fent del tot bé i vam veure que havíem de canviar el paradigma per convertir les UCI en un lloc molt més amable. Això va sorgir a Espanya i ha estat un tsunami que s'ha expandit arreu; cada hospital ho ha anat adaptant a la seva manera.
Els infermers preparen la sortida al passeig marítim de Gabriel en un dels boxes de la UCI de l'Hospital del Mar. Barcelona
Per on vau començar?
Una de les primeres mesures va ser acabar amb els horaris de visita estrictament restringits. Ara l'horari està adaptat als pacients. Si una persona necessita estar sempre amb un familiar, se li concedeix. Si necessita estar acompanyat a la nit i la família també ho demana, s'autoritza. Funciona a la carta.
També vam veure que els pacients no havien d'estar absolutament immobilitzats. Per gravetat, alguns sí han d'estar-ho, però en general és molt positiu que es moguin i fins i tot que caminin, encara que estiguin connectats a una màquina que els ajudi a respirar.
"Les sortides terapèutiques formen part d'aquest canvi de mentalitat"
Fins a quin punt pot arribar aquesta idea de treure el pacient del llit?
Podem tenir un pacient intubat caminant o assegut moltes més hores de les que es permetia abans. I si el seu estat clínic ho permet, també pot sortir a l'exterior. Les sortides terapèutiques formen part d'aquest canvi de mentalitat.
També heu pogut canviar el propi espai de cures intensives recentment.
Al novembre de l'any passat vam inaugurar una nova UCI en què teníem clar que hi havia d'entrar llum natural. La llum del dia és fonamental. Els pacients poden distingir perfectament si és de dia o de nit i això és importantíssim. A la nit també reduïm la intensitat de la il·luminació i el soroll.
Un altre punt vital és que els boxs siguin grans. Si permets que la família acompanyi el pacient, el fet de tenir algú assegut no pot suposar un destorb per a les màquines mèdiques.
El trasllat d'un pacient ingressat a la UCI cap a l'exterior de l'Hospital del Mar. Barcelona
I heu arribat a permetre que entrin les mascotes. Per què?
Vam pensar que, si estiguéssim ingressats, ens agradaria que ens portessin les nostres mascotes, sempre que l'estat clínic del pacient ho permeti.
Ens vam posar en contacte amb el Col·legi de Veterinaris de Barcelona per establir quins requisits havia de complir un gos. Vam elaborar un decàleg, vam rebre el vistiplau de la direcció i de la unitat d'infeccions i ens vam convertir en una UCI Pet Friendly.
Si un gos està net, vacunat, desparasitat i és tranquil, pot entrar.
"Hem realitzat un estudi en què recollim saliva dels pacients abans i després d'estar amb el gos; la impressió clínica és que el benestar augmenta"
I teniu evidència que aquest tipus d'intervencions funcionen?
El que milloren de manera immediata és l'estrès durant la pròpia estada a la UCI. En rebaixar aquest nivell d'alerta i angoixa, el pacient descansa millor, cosa que segurament es tradueix en menys seqüeles posteriors.
Acabem de realitzar un estudi en què recollim saliva dels pacients i els passem un qüestionari abans i després d'estar amb el gos. Estem creuant les dades ara mateix, però la impressió clínica és que el benestar augmenta. La següent fase serà comprovar si, a llarg termini, aquests pacients pateixen menys terrors nocturns i seqüeles psicològiques post-UCI.
Una sessió de musicoteràpia a la UCI de l'Hospital del Mar. Barcelona
També utilitzeu música i realitat virtual. Què aporten?
La musicoteràpia no és simplement posar música. Als pacients molt nerviosos els ajuda a tranquil·litzar-se, cosa que ens permet estalviar medicació sedant. I als pacients que pateixen un deliri hipoactiu aconseguim activar-los.
Amb la realitat virtual estem estudiant, d'una banda, si pot tenir efectes relaxants similars a treure els pacients al passeig marítim. D'altra banda, la utilitzem en rehabilitació física; els pacients pedalen des del llit mentre passegen virtualment per on triïn. La impressió dels fisioterapeutes és que rendeixen molt més; l'experiència els motiva i fa que pedalin més i rendeixin millor; fins i tot comencen a pedalar amb ganes abans de posar els peus als pedals.
Un pacient fa rehabilitació amb ulleres de realitat virtual a l'Hospital del Mar.
I què ha passat fins ara quan el pacient sortia de la UCI?
De vegades queden seqüeles que sobrepassen les competències dels especialistes que els visiten després. Un pacient pot tenir terrors nocturns pel temps que ha estat sedat o, per exemple, afonia pel tub del respirador i que l'especialista no ho relacioni amb la UCI.
Per això ara fem seguiment. Si hi ha problemes derivats de les cures intensives, fem de "repartidors de cartes": derivem el pacient a l'otorrino, al psicòleg o a qui correspongui.
Tot això forma part del que s'anomena PICS, Post-Intensive Care Syndrome, que engloba allò que li passa al pacient i que guarda relació directa amb el que ha viscut a la UCI.
"La humanització d'una UCI és molt barata"
Quant costa humanitzar una UCI?
Tot el que he explicat és molt barat. Que els pacients es moguin és gràcies als nostres fisioterapeutes; l'únic cost és haver integrat la fisioteràpia com a part vital del tractament. Treure'ls al carrer és barat. Flexibilitzar els horaris o deixar entrar mascotes té cost zero.
Unes ulleres de realitat virtual són extremadament barates en comparació amb el que costa un dia d'ingrés aquí, o amb el cost social de les baixes laborals derivades de les seqüeles.
El personal mèdic acompanya un pacient de la UCI de l'Hospital del Mar al passeig marítim. Barcelona
Com ha rebut tot això el personal sanitari?
Quan vam començar a plantejar les sortides al mar el 2018, pensava que hi hauria reticències per la sobrecàrrega logística. Va ser just al revés. Són els propis infermers i metges els que venen i et diuen: "Al meu pacient li aniria genial sortir una estona, demà el traiem i avisem la família".
Tot això no tindria sentit si no tinguéssim cura també de nosaltres mateixos. Si el personal sanitari no està bé, la humanització no pot tirar endavant.
Què canvia per a les famílies?
Veuen millor el pacient i poden acompanyar-lo més temps. Moltes vegades se'n van a casa intranquil·les, truquen per preguntar, i ara se'ls permet entrar una estona fora d'horari per comprovar que tot està bé i marxar en pau.
Abans s'havien de conformar amb trucar per telèfon i que una veu a l'altra banda els digués: "Està tot ok, si passa alguna cosa avisem".
Dos infermers i un pacient en un dels boxes de la UCI de l'Hospital del Mar. Barcelona
Hi ha alguna sortida terapèutica que recordi especialment?
A la postpandèmia, quan les visites externes estaven prohibides, una mare que va ingressar a la UCI gravíssima just després de donar a llum va poder conèixer i abraçar el seu nadó per primera vegada durant una sortida terapèutica davant del mar.
Hi ha moments molt commovedors.
Cap a on va ara el projecte?
Ara la prioritat és consolidar tot això. Estem en la fase d'analitzar els resultats, publicar-los i fer-ne difusió per generar evidència científica sòlida. L'objectiu és que l'evidència permeti assentar aquests programes arreu.
La mà d'en Gabriel, un pacient de la UCI de l'Hospital del Mar en una sortida terapèutica. Barcelona
Sembla que pràcticament el projecte no tingui inconvenients. Quin és el principal obstacle perquè aquest model s'estengui?
De vegades pesa el biaix del "sempre ho hem fet així": la UCI sempre ha estat fosca, els familiars sempre havien d'entrar amb bates, gorros i guants... quan ara, senzillament, n'hi ha prou que es rentin bé les mans i ja està. Reticències n'hi ha poques. El principal obstacle és que hi hagi predisposició i ganes de portar-ho a terme.
