Bruixes i 'marujas': la història de les dones que incomoden
Montserrat Jiménez Sureda, historiadora de la UAB, analitza com els estereotips han servit durant segles per justificar el maltractament a les dones
Adverteix que els mecanismes que van alimentar les caçes de bruixes continuen presents a la nostra societat
Montserrat Jiménez Sureda (L’Escala, 1967) somiava en ser biòloga marina, però quan a classe de Ciències Naturals, a l’institut, van començar a disseccionar granotes i altres animals, s’ho va repensar.
“Pateixia moltíssim en veure-ho”, admet aquesta professora i investigadora de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).
Jiménez es va decantar per estudiar Història, una carrera que satisfacia la seva enorme curiositat per aprendre, tot i que mai va deixar de banda el seu interès per la biologia.
El seu darrer llibre
En són prova els seus assaigs i publicacions, que contenen nombroses referències a aquest camp, com succeeix en el seu darrer llibre, Brujas y marujas: Historia, mujer y estereotipos en sociedades reptilianas (UAB, 2026).
'Bruixes i marujes: la història de les dones que incomoden', el darrer llibre de la historiadora
En ell, la historiadora analitza els relats que han portat les societats a assenyalar, humiliar i perseguir les dones que resultaven incòmodes.
També qüestiona la imatge romàntica de la bruixa que ha arribat fins als nostres dies: la d’una dona poderosa, rebel, sexualment lliure i perseguida per desafiar l’ordre establert. Algunes responien a aquest perfil, però moltes altres eren simplement dones vulnerables, discriminades o malaltes.
Acusacions de bruixeria
Per il·lustrar-ho, Jiménez recorre a un episodi del seu llibre, en què narra com un pacient anomenat Wahid s’incorpora bruscament al llit d’un hospital, aterrit. “S’havia despertat de cop i semblava molt espantat. Grunyia, empassava saliva compulsivament i emetia uns sons guturals propis d’un animal”, escriu.
“Els seus ulls desorbitats semblaven seguir alguna cosa que es movia i que ningú més era capaç de veure. El trànsit va concloure amb el seu braç esquerre assenyalant aquell lloc, els ulls en blanc i vocalitzacions infrahumanes. Què hi havia allà? El dimoni? No. L’ epilèpsia”
“Les bruixes eren persones maltractades, no poques van arribar a ser assassinades, i una part d’elles patien malalties mentals”, explica Jiménez.
La historiadora recorda que les acusacions de bruixeria s’alimentaven de l’autoritat de qui les formulava. “N’hi havia prou amb que una figura de referència, com un metge o un capellà o algú socialment rellevant, avalés determinades creences perquè bona part de la població les acceptés”, explica.
Un manual propi
La trajectòria acadèmica de Jiménez va començar allunyada de les bruixes. La seva tesi doctoral, encoratjada per l’historiador Antoni Simon, es va centrar en la Església catalana i la catedral de Girona durant el segle XVIII, amb el propòsit d’estudiar l’impacte de la monarquia borbònica sobre les institucions eclesiàstiques catalanes.
El gir va arribar quan, el 2013, va assumir la docència d’Història i Gènere a l’Edat Moderna a la UAB. En preparar les classes, va descobrir que no disposava d’un manual que li permetés explicar l’evolució històrica de les dones. Així que va decidir escriure’l ella mateixa.
El resultat va ser Manual d'història de la dona. Manifest per a un futur millor (UAB, 2021), una obra que abasta des de la Grècia antiga fins als nostres dies i incorpora col·lectius tradicionalment poc estudiats, com les dones jueves.
“La Història m’oferia un camp molt ampli per estudiar. Em permet fer-me tota mena de preguntes”, explica la historiadora que volia ser biòloga.
Profunda empatia
Però, a més de la curiositat intel·lectual, hi havia una motivació personal. Aquella empatia que d’adolescent li havia impedit suportar les disseccions d’animals va reaparèixer quan va començar a investigar la vida de les dones rebutjades, perseguides o condemnades a l’oblit.
“Em despertaven una empatia molt profunda. Vaig decidir acostar-me a elles des d’una mirada molt integradora, intentant descobrir-ne els perquès”, recorda.
D’aquelles investigacions va sorgir el seu interès per la bruixeria, que va abordar en un primer llibre, Les bruixes. Del feminicidi històric a la icona social (UAB, 2017).
![Portada de 'Les bruixes: Del feminicidi històric a la icona social'](["https:\/\/a2.elespanol.com\/k\/imgp\/cms\/asociados\/568230.jpg?p=c:732:968:nowe:590:16\/w:1706\/h:2256&h=E4LkuUQo"])
Portada de 'Les bruixes: Del feminicidi històric a la icona social'
Dues figures diferents
A partir d’aquí, va anar estirant de diversos fils. Un la va portar a estudiar l’accés de les dones a les professions sanitàries i el paper de les curanderes.
En aquest, Brujas y marujas, investiga els símbols associats a la bruixeria, des dels gats negres i els ratpenats fins a les plantes medicinals, les fórmules màgiques i l’origen de paraules com abracadabra.
D’entre tots aquests elements, un li va cridar especialment l’atenció: l’escombra. Símbol per excel·lència de la bruixa, era també un dels estris més representatius de l’ama de casa.
Aquesta coincidència li va permetre establir una connexió entre dues figures d’aparença molt diferent - bruixa i maruja -, donant títol al seu darrer llibre.
De la bruixa a la 'maruja'
“Per maltractar una dona, primer cal reduir-la a un estereotip”, sosté Jiménez.
En la seva investigació identifica diversos perfils de dones acusades de bruixeria. Hi havia les que patien malalties mentals o neurològiques, les que patien discriminació, i també les que responien al model tradicional de dona rebel que desafia les convencions socials.
“Aquestes últimes són les que han despertat més interès actualment, sobretot en alguns corrents feministes, que han convertit la bruixa en un símbol d’emancipació femenina”.
Tanmateix, aquella imatge de dona independent i poderosa no representa totes les dones que van ser perseguides, apunta la historiadora.
Moltes eren persones vulnerables que acabaven convertint-se en caps de turc de les frustracions col·lectives. “Normalment hi havia una acusació prèvia, dels veïns, de la societat, abans d’arribar a un tribunal”, explica la historiadora.
La bruixeria servia així per explicar desgràcies o trobar responsables de situacions que la població no comprenia.
Una figura castigada
La segona part del llibre s’ocupa d’una altra figura femenina que, a diferència de la bruixa, no es caracteritza per saltar-se les normes socials, sinó per complir-les: la maruja.
Jiménez analitza com les ames de casa han estat històricament reduïdes a una caricatura que les presenta com a dones sense inquietuds intel·lectuals, dedicades a tasques suposadament menors i allunyades de la feina “productiva”: planxar, escombrar, netejar, cuinar, rentar la roba, criar els fills, tenir cura dels familiars…
L’autora recupera totes aquestes tasques per reivindicar el paper històric de les ames de casa i qüestionar que la seva feina amb prou feines hagi estat reconeguda.
“Durant segles s’ha castigat les dones per apartar-se del paper que la societat els havia assignat, però també se les ha ridiculitzat quan es limitaven a complir-lo”, constata.
Bruixes i marujas serien, segons Jiménez, dos exemples de com una societat redueix una persona a un estereotip per justificar-ne el menyspreu.
Les societats reptilianes
Per explicar per què aquests mecanismes es repeteixen al llarg de la història, Jiménez ha encunyat el concepte de «societats reptilianes», inspirat en la teoria del cervell triú desenvolupada pel neurocientífic Paul MacLean a la dècada dels 60.
Segons aquell model, el cervell humà estava format per tres grans estructures evolutives, entre elles un suposat cervell reptilià, relacionat amb els comportaments instintius i la supervivència.
Tot i que la neurociència actual considera superat aquest model, Jiménez l’utilitza per descriure societats dominades per la por, la ira i les respostes impulsives.
“Els assassinats no són possibles en una societat reflexiva”, afirma la historiadora, convençuda que per exercir la violència contra algú primer cal trobar una manera de justificar-la.
Societat reactiva
Al seu parer, les societats contemporànies tampoc no estan lliures d’aquestes dinàmiques. “Som societats molt reactives”, adverteix.
La historiadora estableix paral·lelismes entre les antigues persecucions i determinats discursos actuals que converteixen col·lectius sencers en responsables de problemes complexos.
Un cúmul d’emocions
La por i la frustració poden afavorir l’acceptació de missatges polítics simplificadors que assenyalen enemics fàcilment identificables.
“El problema no rau en l’existència d’emocions negatives en nosaltres mateixos, sinó en la nostra capacitat per justificar racionalment els comportaments que aquestes provoquen”, explica.
Segons Jiménez, l’eina més important que tenim és saber mirar-nos, situar-nos i entendre que som un cúmul d’emocions. D’aquí la importància de l’autoconeixement i el pensament crític. No es tracta d’anul·lar les emocions, sinó d’aprendre a gestionar-les.
“Cal intentar controlar les emocions, no anul·lar-les, perquè l’intel·lecte les transformi en quelcom positiu per a les persones que ens envolten”. Altrament, adverteix, les societats corren el risc de repetir una vegada i una altra els mateixos errors.
Després de tants anys investigant persecucions, conflictes i dones silenciades, Jiménez continua interessant-se per una qüestió que és present a la majoria de les seves investigacions: què porta un ésser humà a maltractar un altre?
És la qüestió que abordarà en el seu proper llibre, dedicat a la ira, una emoció que considera necessari comprendre per entendre els mecanismes de la violència. El seu propòsit és posar-se en el lloc dels agressors i intentar descobrir què els porta a fer mal.
“Tots portem aquestes tenebres a dins”, reconeix la historiadora, convençuda que no és casual la destacada presència de les dones en els moviments pacifistes.
Però no perd l’optimisme: “No hem de defugir els temes que ens fan mal. Cal enfrontar-s’hi i intentar eradicar-los. Les tenebres es poden vèncer”, conclou.
