Gabriel Rufián ha compartit en diferents ocasions reflexions íntimes sobre els seus orígens i la manera en què aquests han modelat la seva identitat pública. En una conversa amb Jordi Évole, el portaveu d’Esquerra Republicana de Catalunya aprofundeix en com la ideologia apresa des de la infància condiciona la manera en què un és percebut socialment.
El diputat explica que haver-se criat en un ambient marcadament progressista —“d’esquerres a esquerres”— va implicar assumir una etiqueta que, durant la infància i l’adolescència, no va ser senzilla de portar. Amb franquesa, resumeix aquella sensació amb una frase contundent: “Què és el pitjor de créixer en una família d’esquerres...? Que no moles. No moles per als altres. No moles, ets un rotllo”. Al seu parer, aquesta identitat el situava fora dels codis de popularitat dominants entre els seus iguals, projectant la imatge d’algú excessivament seriós o rígid.
Tanmateix, aquella mateixa educació li va proporcionar una consciència social primerenca i profunda. Reconeix que viure atent a les desigualtats genera un “dolor” persistent, especialment en incorporar-se al món laboral i comprovar de primera mà certes injustícies.
En aquest context, vincula el seu caràcter contestatari amb la seva història personal: “Jo sempre he tingut un problema amb l’autoritat... tendeixo a buscar sempre el conflicte amb qui està per sobre de mi”. Aquesta inclinació a qüestionar el poder ajuda a entendre el seu estil directe i el seu paper crític davant les elits al Congrés dels Diputats.
Els seus records personals enllacen amb el seu diagnòstic del present. Considera que s’ha produït un gir cultural inquietant: si abans “el que molava era tocar la guitarra i fer discursos marxistes”, ara percep que “està de moda ser fatxa, ser racista o ser masclista”.
Defineix aquesta situació com “fotuda” i “xunga”, i sosté que el primer pas per revertir-la consisteix a desmuntar la idea que aquestes postures són valentes; per a ell, responen més aviat a actituds de “covards” i de “bully”.
En aquesta línia, defensa que l’esquerra ha de reapropiar-se del concepte de “família”, desposseint-lo de lectures excloents. Al seu entendre, protegir l’habitatge, garantir una escola pública sòlida i assegurar feines dignes constitueix la manera autèntica de “protegir la família”.
Amb una actitud que busca deixar enrere excessos gestuals del passat, afirma a Lo de Évole que avui la seva eina més eficaç és la ironia: “Riu-te de l’atac que et facin, mai t’enfadis i somriu”, com a estratègia per neutralitzar l’odi sense reproduir-lo.