Sòcrates és un dels filòsofs més reconeguts i és el fundador de la filosofia moral. No va deixar obra escrita, però el seu mètode, basat en el diàleg i la pregunta constant, va transformar la manera d'entendre la veritat.
Encara que va ser un dels mestres de Plató, ell destacava per seguir amb una discussió pública en la seva pròpia línia, tenint com a comprensió objectiva que la justícia, l'amor i la virtut, juntament amb el coneixement d'un mateix, eren essencials per actuar correctament, ja que considerava que ningú no desitja el mal de forma voluntària.
No obstant això, per al grec, l'amor anava més enllà de la bellesa i la bondat. Per a ell, tot recau sobre el desig i la recerca constant del que no es té. Per això, defensava que l'amor és una força motivadora que impulsa l'ànima cap al coneixement i la virtut.
Per al filòsof, la felicitat, en aquest sentit, estaria lligada a l'harmonia i al benestar compartit. El patiment o els reptes, en canvi, empenyerien a pensar, qüestionar i comprendre millor la vida.
Tanmateix, per a Sòcrates, l'amor no era una cosa simple. “Temeu l'amor de la dona més que l'odi de l'home”; aquesta frase es pot interpretar com una reflexió sobre la intensitat i el poder transformador —o destructiu— de les emocions.
Cal tenir en compte que, en la seva època, els pensadors desconfiaven de les emocions, però per a ell l'amor sempre ha estat la clau que canvia les persones; no és una cosa que apareix, sinó que es descobreix com un ésser intermediari entre l'humà i el diví.
En el context de la Grècia antiga, on les passions eren vistes com a forces capaces de dominar la raó, la idea suggereix que l'amor, quan és desmesurat o possessiu, pot tenir conseqüències més profundes que l'odi obert.
En canvi, l'odi sol manifestar-se de manera directa i visible, mentre que un amor intens pot implicar gelosia, dependència o expectatives que, en frustrar-se, generen conflictes més complexos i difícils de preveure.
Més que entendre-la literalment com un advertiment contra les dones, es pot interpretar com una metàfora sobre el poder dels afectes profunds davant de les emocions negatives explícites. Així, la frase convida a reflexionar sobre com l'amor, quan es converteix en obsessió o es deslliga de la raó —un tema central en la filosofia socràtica—, pot resultar més perillós que un antagonisme declarat.