Ni Nova York ni Madrid: la curiosa història real de per què els taxis de Barcelona són negres i grocs
Lluny de ser un caprici estètic o un homenatge pòstum, la icònica combinació cromàtica va néixer d'una estricta normativa municipal per posar fi al caos que regnava als carrers fa un segle
T'interessa: Camprodon estén la catifa vermella per a una estrena de cinema: aquests són tots els convidats
Notícies relacionades
- Rosalía, denunciada per fumar en un podcast: "Una promoció implícita del tabac"
- El dia que Catalunya parlava basc: aquests pobles recorden el seu llegat
- Els correus d'Epstein assenyalen el Pirineu: planejava cimeres discretes en un centre d'alt nivell
- Els sis perills si la pesta porcina africana surt de la zona zero de Catalunya
Un turista arriba a Barcelona per primera vegada. Ja a la ciutat, demana un taxi per arribar a l'apartament on s'allotja. Es troba un vehicle negre amb una franja horitzontal groga. No es tracta d'un Uber ni res semblant. És un taxi.
A diferència d'altres ciutats, on aquests turismes acostumen a ser blancs, la gamma cromàtica que caracteritza la capital de Catalunya és antònima a l'habitual.
Es pot arribar a pensar que passa per un motiu estètic o de disseny, però no és el cas. És la resposta a una estricta normativa municipal que té gairebé un segle d'història.
El detonant
Per entendre aquest disseny cal viatjar als anys 20. En aquella època, agafar un taxi a Barcelona era una aventura de risc. No existien els taxímetres obligatoris i el preu es negociava sovint amb el conductor.
Ciutat de Barcelona
Aquesta manca de regulació donava peu a constants estafes, discussions i preus abusius. Amb l'Exposició Internacional de 1929 a l'horitzó, l'Ajuntament sabia que no es podia permetre aquell descontrol davant l'arribada de milers de visitants estrangers.
Un codi de colors
La solució va arribar amb el Reglament de Circulació Urbana de 1924. El consistori va obligar tots els vehicles de lloguer a pintar una franja de color sota la finestra de les portes (l'anomenada "línia de cintura").
Aquesta línia no era decorativa: funcionava com una etiqueta de preu visible. Indicava la tarifa per quilòmetre que cobrava aquell cotxe, perquè el client sabés el que pagaria abans de pujar-hi. El codi era molt clar.
Marxa lenta de taxis convocada per Élite Taxi, a la plaça d'Espanya, el 28 de maig de 2024, a Barcelona
La línia blanca era la més barata, amb un preu de 40 cèntims per quilòmetre. La vermella suposava un preu de 50 cèntims. Deu més costava pujar a un de línia groga. Per cert, una blava eren 80 cèntims, sent considerat un servei de luxe.
![Los … peligros de que la peste porcina africana salga de la zona cero de Cataluña](["https:\/\/a2.elespanol.com\/cronicaglobal\/2026\/02\/13\/vida\/1003742732366_15714698_320x180.jpg"])
La supervivència del més fort
Durant anys, els carrers de Barcelona van ser un arc de Sant Martí de taxis competint ferotgement entre si. Tanmateix, la franja groga (60 cèntims) va demostrar ser la més competitiva del mercat.
Oferia cotxes més moderns i segurs que els de la tarifa blanca, però a un preu més raonable que els de la blava. A poc a poc, degut a la crisi i la competència, les companyies de les altres tarifes van anar fent fallida o adaptant-se al preu de 60 cèntims.
Unificació obligatòria el 1934
Una dècada després, atès que la immensa majoria de la flota ja operava de facto amb la tarifa groga, l'Ajuntament va decidir simplificar la norma.
Un taxi amb el logotip de Free Now a Barcelona
El 1934 es va decretar que el groc i el negre serien els colors únics i obligatoris per a tots els taxis de la ciutat. El negre no es va triar per dol, sinó per pura economia: era el color de sèrie de la majoria de cotxes de l'època (com els Ford T) i el més barat de mantenir.
![La primera vez que Bad Bunny actuó en Cataluña](["https:\/\/a2.elespanol.com\/cronicaglobal\/2026\/02\/13\/vida\/1003742732309_15714150_320x180.jpg"])
El fals mite de Gaudí
Existeix una llegenda urbana molt estesa, que molts guies expliquen erròniament, que assegura que el negre és pel dol després de la mort d'Antoni Gaudí (atropellat per un tramvia el 1926) i el groc per la "vergonya" de la ciutat per no haver-lo socorregut.
És una història romàntica, però totalment falsa. La normativa dels colors per tarifes ja s'havia plantejat abans de la seva mort i responia, exclusivament, a criteris econòmics i de trànsit per ordenar el sector.
Una identitat visual única
Des de llavors, la norma s'ha mantingut intacta, sobrevivint a la Guerra Civil, a la dictadura i a l'arribada de la democràcia.
El que va néixer com una simple mesura contra el frau per als turistes del 29 s'ha convertit, cent anys després, en un símbol d'identitat que permet reconèixer un taxi de Barcelona a quilòmetres de distància, diferenciant-lo dels de Madrid o València.
