En un taller silenciós de Les Borges Blanques, entre motlles oberts i rostres de fang, un jove escultor modela amb paciència l'orella d'una futura geganta. Les seves mans es mouen amb precisió quirúrgica mentre una llum càlida retalla les ombres del rostre. És només artesania i la continuació d'una tradició centenària de la cultura popular catalana reinterpretada per una nova generació.
Queden poques setmanes pel dia del bateig, el dia de la veritat, quan “tot agafa una força” que l'Arnau és incapaç de descriure amb paraules: “Quan portaves tant de temps treballant tu sol en una figura, finalment sents que tot ha valgut la pena”.
Amb 31 anys, Arnau Espuga ja s'ha consolidat com un dels referents de la nova generació d'artesans de la imatgeria festiva tradicional catalana; del seu taller de la capital de les Garrigues surten cada any una desena dels gegants, capgrossos i bèsties que ballen pels carrers i places no només de Catalunya, sinó de qualsevol lloc on vulguin comptar amb la seva obra.
Primera geganta
La seva afició va començar pràcticament abans del que pot recordar: “Aquí tenim una trobada molt gran, que és la Trobada de Gegants, Grallers i Correfocs, i jo recordo flipar des de ben petit; sobretot m'intrigava molt com es farien aquests éssers que sortien durant la Festa Major i que no tornava a veure durant la resta de l'any”.
Arnau Espuga modela l'orella d'una nova geganta
Als cinc anys va tenir la seva primera gegantona, la va fer un veí del mateix poble, Manel Vidal, i li la van regalar els seus pares per Sant Jordi. Va sortir amb ella cada any fins gairebé l'edat adulta i té uns records molt dolços d'aquella època. “Vaig ser molt feliç amb ella durant tota la meva infància”, recorda durant una visita de Crónica Global.
Autodidacta
La curiositat aviat es va transformar en necessitat creativa. “Avui dia, amb les xarxes socials, és més fàcil trobar instruccions, però, quan jo vaig començar, ho vaig fer des de zero, sense referents”, explica sobre els seus primers intents de crear el seu propi gegant.
Motlles del rostre de diversos gegants al taller de creació d'Arnau Espuga
“Va ser un procés autodidacta” que va començar durant l'adolescència i va arribar a un punt d'inflexió quan li van proposar construir el gegant de Josep Vallverdú, l'escriptor lleidatà que dóna nom a l'institut on va estudiar, a mode de Treball de Recerca de Batxillerat.
Va començar provant amb paper de diari, cinta i trossos de cartró i aviat va ser acollit en un taller de l'Alt Empordà, on li van ensenyar les nocions bàsiques per modelar en fang i treballar el cartró pedra, de cara a aquella entrega preuniversitària.
Diversos capgrossos, al taller d'Arnau Espuga
Agenda plena
Va acabar estudiant Belles Arts a la Universitat de Barcelona amb l'objectiu de dedicar-se a aquest ofici. Avui dirigeix el seu propi taller a Les Borges Blanques i treballa per a entitats, associacions i ajuntaments que li encarreguen noves figures.
La seva agenda està tan plena que té llista d'espera i s'obliga a posar-se com a límit no assumir més de tres o quatre projectes simultanis. “Si no gaudeixo del procés, perd el sentit”, explica.
Arnau Espuga busca la perspectiva per al correcte modelatge d'una nova geganta
Estètica modernista
Sobre la seva font d'inspiració per crear personatges nous, explica que sol recórrer a l'estètica del Modernisme català: “Sempre m'he fixat en aquestes cariàtides que hi ha a les façanes, en aquestes escultures més fines”.
Explica que intenta utilitzar aquest llenguatge estètic tan arrelat a Catalunya per crear figures “esveltes, amb les cares fines i els colls allargats” que també “beuen molt dels referents cinematogràfics” pel seu “punt fantàstic al qual tothom recorre per evadir-se”, creant un estil personal que distingeix la seva obra dins d'un ofici on cada taller desenvolupa el seu segell propi.
Visió general del taller de creació de gegants d'Arnau Espuga
Nous referents
“A Catalunya hi ha uns cànons estètics molt marcats; a França hi ha més llibertat creativa”, diu Espuga, cosa que atribueix al fet que aquí, tradicionalment, s'han representat reis i reines, nobles i sants. Tanmateix, assegura també, “sempre, i cada cop més, hi ha lloc per a la innovació”.
Espuga celebra que actualment cada poble “trie quins són els seus referents”, ja que “la història la segueixen escrivint persones del dia a dia”.
Arnau Espuga, durant el treball de modelatge
“Està molt bé que les gegantes portin rams de flors, perquè antigament els portaven, però també podem crear dones que representin altres valors més actuals i reivindicar personatges que s'allunyin de la reialesa”, sintetitza.
Procés creatiu
El procés de creació segueix la litúrgia heretada de sis segles de tradició a Catalunya. Sobre una estructura de fusta que sostindrà el pes, Espuga dedica més de dues setmanes a modelar en fang el rostre i les mans de la figura, “és el moment més important i delicat”, assegura, ja que és la seva oportunitat de definir cada detall i expressió del personatge.
Alguns dels gegants creats per Arnau Espuga
Un cop acabat, realitza un motlle –de guix o polièster— que captura tota la informació del rostre. A partir d'aquí, la figura es reprodueix en cartró pedra, seguint la tècnica tradicional, o en fibra de vidre, un format més actual que ofereix més durabilitat al resultat final.
L'últim pas és pintar i maquillar la peça, abans de confeccionar el vestuari i instal·lar les estructures internes.
Arnau Espuga posa al costat de la seva nova geganta
Lloc de trobada
Espuga celebra formar part d'una cultura popular catalana que segueix molt viva i que considera un refugi intergeneracional “en una societat cada cop més individualista”, un espai de trobada.
A diferència d'altres tradicions efímeres, els gegants romanen als pobles i acompanyen generacions senceres, conclou l'artista amb un somriure.